Serà dimecres que ve, dia 19 de setembre, que es complirà un nou aniversari -el 27è- de la mort de Ventura Gassol, esdevinguda en una clínica de Tarragona, a l'edat de quasi 87 anys. L'anomenat poeta de Les tombes flamejants, que fou un destacat polític, actualment és un personatge bastant oblidat, per dissort, tot i haver estat, tal com es remarcà en el moment del seu òbit, un dels homes més importants dins la història de Catalunya del segle passat. I cal ressaltar que la ràdio informà a l'instant del traspàs de Gassol, avantçant-se així als altres mitjans de comunicació, és a dir, la televisió i la premsa, en una època que internet encara no existia. Poca estona més tard, jo vaig ampliar aquella informació, alhora que vaig glossar la figura de l'il·lustre finat, en un espai diari que realitzava a Ràdio Olot, titulat Del Pirineu estant, emissora que ja emetia tota la seva programació en català. La primera, per cert, a fer-ho, abans que Catalunya Ràdio, després del 1939.
Ventura Gassol i Rovira, que havia nascut a la Selva del Camp, població de la comarca tarragonina del Baix Camp, era un català de soca-rel. Essent molt jove, prengué part, formant part de l'exèrcit de Francesc Macià (era un dels lloctinents de l'«Avi»), en la frustrada invasió, des de territori francès, de Catalunya, per Prats de Molló, per tal de restablir-hi, durant la dictadura del general Primo de Rivera, les nostres llibertats. En tornar del seu primer exili, a començament dels anys 30, després de la caiguda del citat dictador, fou conseller de Cultura i d'Ensenyament en el Govern de la Generalitat de Macià i, posteriorment, en el de Lluís Companys. I l'antic seminarista -Gassol estigué a punt de cantar missa-, des del seu càrrec, mai no es cansà de fer favors. Així, per exemple, quan esclatà la Guerra (in)Civil, el 1936, contribuí a salvar el patrimoni artístic de Catalunya; evità que fos incendiada la catedral de Barcelona, gràcies a una acció que portà a terme amb la col·laboració dels mossos d'esquadra; impedí l'assassinat de nombrosos religiosos, com el doctor Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, i el doctor Cartañá i Inglés, bisbe de Girona. Amenaçat de mort per elements incontrolats de la FAI, Ventura Gassol hagué de fugir, cames ajudeu-me, i es refugià a l'estranger, on romangué quatre dècades. O sigui, fins que el general Franco passà a millor (o, potser, hauríem de dir pitjor?) vida...
Gassol tornà a posar els peus a la pàtria, una pàtria que ell estimà apassionadament, el 28 de juny del 1977. I visqué una temporada a l'Hostal del Senglar, de l'Espluga de Francolí. No obstant, trasbalsat per la mort del seu fill gran, l'Abel, esdevinguda a la ciutat de Mèxic el 4 d'abril del 78, i per la de la seva segona muller, Lucia, a Lausana (Suïssa), succeïda el 14 de juliol següent, s'instal·là definitivament al Mas de la Coma, de la seva població natal. Abans, però -cal recordar-ho-, havia passat unes setmanes descansant a la Costa Brava, a Palamós, fent breus visites a Sant Feliu de Guíxols i Girona. I, quan Josep Tarradellas tornà a Catalunya, tothom pogué veure'l, al costat del nou president de la Generalitat, al balcó de la històrica seu del Govern català, que s'aixeca a la barcelonina plaça de Sant Jaume, encara que ja molt envellit. L'enterrament de Ventura Gassol, gran intel·lectual, escriptor, poeta i polític, ara fa 27 anys, dut a terme al cementiri de la Selva del Camp, constituí una impressionant manifestació de dol popular. Més de 3.000 persones hi assistiren, encapçalades per Jordi Pujol i Heribert Barrera, presidents, llavors, de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, respectivament, que li volgueren donar el seu darrer adéu. I tothom recordava que Gassol, a part de la seva trajectòria política, en sortir del seminari i establir-se a Barcelona, treballà en la tasca pedagògica de la Protecció de la Infància, a Sant Martí de Provençals, on contactà amb Jaume Bofill i Mates i Josep Maria Folch i Torres; que l'any 1916 ingressà a la comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, com a col·laborador de Manuel Ainaud; que el 1917 publicà el seu primer recull de poemes, en un llibre titulat Àmfora, i que, a partir d'aquell moment, la producció poètica i literària de Gassol, que sempre tractava la gent de vós i de germà -o de germana-, es féu d'allò més intensa. Així donà a la impremta les obres La cançó del vell Cabrés, La Dolorosa, Mirra, etcètera, sense oblidar, naturalment, Les tombes flamejants, poema una part del qual constituí un símbol de la persecució contra el català desencadenada per Miguel Primo de Rivera.
Vaig tenir el goig de conèixer Ventura Gassol, en el seu segon exili, i conservo algunes de les seves cartes, com també un exemplar del llibre Mirra, que duu la dedicatòria següent: «A Francesc Macià, president de la Catalunya renascuda», publicat a la Ciutat Comtal al principi dels anys 30 i en una edició curtíssima i numerada, volum salvat miraculosament del foc que calaren les tropes franquistes, en ocupar el Palau de la Generalitat el 1939, i que devoraven tot allò que duia el segell del «peligrosísimo rojo-separatista» Gassol, qui prologà, per cert, Les bruixes de Llers, el cèlebre poema del figuerenc Carles Fages de Climent, il·lustrat per Salvador Dalí.
Leandre Amigó, l'insigne escriptor barceloní (traspassat fa un parell d'anys, als 95 d'edat), afirmà, quan es produí l'òbit de Ventura Gassol, que la seva poesia és, sobretot, patriòtica i romàntica, i destacà això: «Amb Josep Maria de Sagarra, Gassol no hi ha dubte que ha estat el poeta més llegit i recitat pel poble després, cronològicament, de mossèn Cinto Verdaguer», tot qualificant de «vius i candenciosos» els versos de Les tombes flamejants», que, en la tristíssima etapa de la dictadura «primoriverista», tots els catalans sabien i recitaven de memòria:
«Fou una pàtria. Va morir tan bella,/ que mai ningú no la gosà enterrar;/ damunt de cada tomba, un raig d'estrella;/ sota de cada estrella, un català.
Tan a la vora de la mar dormia/ aquella son tan dolça de la mort,/ que les sirenes dia i nit oïa/ com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d'albada,/ i del fons de la tomba més glaçada/ fremí una veu novella el cant dels cants.
Foc nou, baixa del cel torna a prendre./ Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra./ Oh! Pàtria de les tombes flamejants!».
Per acabar, convé afegir que la segona estrofa de Les tombes flamejants (la que s'enceta amb «Tan a la vora de la mar dormia...») il·lustrà, sobretot al llarg dels anys 30, moltes esqueles mortuòries de gent de casa nostra, cosa que, últimament, alguns catalans i catalanes d'edat molt avançada, abans d'exhalar el darrer sospir, encara preguen que es posi als recordatoris dels seus funerals...
Emili Casademont i Comas
Ventura Gassol i Rovira, que havia nascut a la Selva del Camp, població de la comarca tarragonina del Baix Camp, era un català de soca-rel. Essent molt jove, prengué part, formant part de l'exèrcit de Francesc Macià (era un dels lloctinents de l'«Avi»), en la frustrada invasió, des de territori francès, de Catalunya, per Prats de Molló, per tal de restablir-hi, durant la dictadura del general Primo de Rivera, les nostres llibertats. En tornar del seu primer exili, a començament dels anys 30, després de la caiguda del citat dictador, fou conseller de Cultura i d'Ensenyament en el Govern de la Generalitat de Macià i, posteriorment, en el de Lluís Companys. I l'antic seminarista -Gassol estigué a punt de cantar missa-, des del seu càrrec, mai no es cansà de fer favors. Així, per exemple, quan esclatà la Guerra (in)Civil, el 1936, contribuí a salvar el patrimoni artístic de Catalunya; evità que fos incendiada la catedral de Barcelona, gràcies a una acció que portà a terme amb la col·laboració dels mossos d'esquadra; impedí l'assassinat de nombrosos religiosos, com el doctor Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, i el doctor Cartañá i Inglés, bisbe de Girona. Amenaçat de mort per elements incontrolats de la FAI, Ventura Gassol hagué de fugir, cames ajudeu-me, i es refugià a l'estranger, on romangué quatre dècades. O sigui, fins que el general Franco passà a millor (o, potser, hauríem de dir pitjor?) vida...
Gassol tornà a posar els peus a la pàtria, una pàtria que ell estimà apassionadament, el 28 de juny del 1977. I visqué una temporada a l'Hostal del Senglar, de l'Espluga de Francolí. No obstant, trasbalsat per la mort del seu fill gran, l'Abel, esdevinguda a la ciutat de Mèxic el 4 d'abril del 78, i per la de la seva segona muller, Lucia, a Lausana (Suïssa), succeïda el 14 de juliol següent, s'instal·là definitivament al Mas de la Coma, de la seva població natal. Abans, però -cal recordar-ho-, havia passat unes setmanes descansant a la Costa Brava, a Palamós, fent breus visites a Sant Feliu de Guíxols i Girona. I, quan Josep Tarradellas tornà a Catalunya, tothom pogué veure'l, al costat del nou president de la Generalitat, al balcó de la històrica seu del Govern català, que s'aixeca a la barcelonina plaça de Sant Jaume, encara que ja molt envellit. L'enterrament de Ventura Gassol, gran intel·lectual, escriptor, poeta i polític, ara fa 27 anys, dut a terme al cementiri de la Selva del Camp, constituí una impressionant manifestació de dol popular. Més de 3.000 persones hi assistiren, encapçalades per Jordi Pujol i Heribert Barrera, presidents, llavors, de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, respectivament, que li volgueren donar el seu darrer adéu. I tothom recordava que Gassol, a part de la seva trajectòria política, en sortir del seminari i establir-se a Barcelona, treballà en la tasca pedagògica de la Protecció de la Infància, a Sant Martí de Provençals, on contactà amb Jaume Bofill i Mates i Josep Maria Folch i Torres; que l'any 1916 ingressà a la comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, com a col·laborador de Manuel Ainaud; que el 1917 publicà el seu primer recull de poemes, en un llibre titulat Àmfora, i que, a partir d'aquell moment, la producció poètica i literària de Gassol, que sempre tractava la gent de vós i de germà -o de germana-, es féu d'allò més intensa. Així donà a la impremta les obres La cançó del vell Cabrés, La Dolorosa, Mirra, etcètera, sense oblidar, naturalment, Les tombes flamejants, poema una part del qual constituí un símbol de la persecució contra el català desencadenada per Miguel Primo de Rivera.
Vaig tenir el goig de conèixer Ventura Gassol, en el seu segon exili, i conservo algunes de les seves cartes, com també un exemplar del llibre Mirra, que duu la dedicatòria següent: «A Francesc Macià, president de la Catalunya renascuda», publicat a la Ciutat Comtal al principi dels anys 30 i en una edició curtíssima i numerada, volum salvat miraculosament del foc que calaren les tropes franquistes, en ocupar el Palau de la Generalitat el 1939, i que devoraven tot allò que duia el segell del «peligrosísimo rojo-separatista» Gassol, qui prologà, per cert, Les bruixes de Llers, el cèlebre poema del figuerenc Carles Fages de Climent, il·lustrat per Salvador Dalí.
Leandre Amigó, l'insigne escriptor barceloní (traspassat fa un parell d'anys, als 95 d'edat), afirmà, quan es produí l'òbit de Ventura Gassol, que la seva poesia és, sobretot, patriòtica i romàntica, i destacà això: «Amb Josep Maria de Sagarra, Gassol no hi ha dubte que ha estat el poeta més llegit i recitat pel poble després, cronològicament, de mossèn Cinto Verdaguer», tot qualificant de «vius i candenciosos» els versos de Les tombes flamejants», que, en la tristíssima etapa de la dictadura «primoriverista», tots els catalans sabien i recitaven de memòria:
«Fou una pàtria. Va morir tan bella,/ que mai ningú no la gosà enterrar;/ damunt de cada tomba, un raig d'estrella;/ sota de cada estrella, un català.
Tan a la vora de la mar dormia/ aquella son tan dolça de la mort,/ que les sirenes dia i nit oïa/ com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d'albada,/ i del fons de la tomba més glaçada/ fremí una veu novella el cant dels cants.
Foc nou, baixa del cel torna a prendre./ Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra./ Oh! Pàtria de les tombes flamejants!».
Per acabar, convé afegir que la segona estrofa de Les tombes flamejants (la que s'enceta amb «Tan a la vora de la mar dormia...») il·lustrà, sobretot al llarg dels anys 30, moltes esqueles mortuòries de gent de casa nostra, cosa que, últimament, alguns catalans i catalanes d'edat molt avançada, abans d'exhalar el darrer sospir, encara preguen que es posi als recordatoris dels seus funerals...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (16-9-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada