Diuen que, si se s'ajuntessin tots els trossets de la creu on morí Jesucrist que hi ha escampats arreu del món, amb ells s'arribaria a fer no una sola creu, sinó un miler. I el mateix passaria, també segons diuen, pel que fa a les espines de la corona que col·locaren al cap del Fill de Déu, abans de crucificar-lo. Per això, i perquè està comprovat que més o menys és així, queden plenament justificats alguns treballs periodístics publicats sobre el tema, com el que recordo haver llegit jo, ja fa algun temps, a la revista Más Allà de la Ciencia, titulat «El escándalo de las reliquias de Cristo».
I és de les espines de la corona de Crist, dites les Santes Espines, que vull parlar, aprofitant l'avinentesa que enguany es commemora el centenari de l'estrena de la rondalla La Santa Espina, escrita pel poeta Àngel Guimerà i musicada per Enric Morera (rondalla a la qual pertany la popularíssima, patriòtica i, en les tristes èpoques dels dictadors Primo de Rivera i Franco, prohibidíssima sardana del mateix nom), encara que sigui de forma resumida. La cosa s'ho val, ja que, de Santes Espines, n'hi ha a dojo, tot i que no ho sembli, al llarg i ample del territori de l'Estat espanyol, començant amb la que es venera a la Catedral de Sevilla, ciutat on àdhuc existeix l'Hermandad de la Santa Espina, que exhibeix la seva Santa Espina a les processons de Setmana Santa, continuant amb la que tenen a Extremadura, etcètera, etcètera. La més important de totes, però, és la que hi ha en un llogarret de la província de Valladolid, d'uns 200 habitants, situat ben a prop de Castromonte, municipi del qual forma part, o sigui, l'anomenat poblado de la Santa Espina. Allà és on s'aixeca el monestir de La Santa Espina, fundat el 1147, després que hi arribessin els monjos de l'orde del Císter, per exprés desig de Doña Sanxa de Castella, germana del rei Alfons VII, monestir en el qual es troba guardada, en una de les seves capelles -la Capilla de la Reliquia, com lògicament en diuen-, una de les espines de la corona que Jesucrist dugué a la testa, en la seva passió i mort, i que Doña Sanxa lliurà als citats monjos, quan aconseguí que el monarca francès Lluís el Jove, que era qui asseguren que tenia la meitat de la corona, li fes aquell valuosíssim regal. D'altra banda, convé destacar que aquest monestir (presentat, actualment, com a gran atractiu turístic a les guies de Valladolid) llueix, a l'escut que hi ha a la seva porta principal, una corona d'espines.
Passant a Catalunya, trobem que la demarcació de Girona també té una Santa Espina, fet força desconegut, per cert. Es tracta de la que es venera a l'antiga església de Sant Sadurní del nucli de Vilavenut, el qual, juntament amb els de Figueroles, Fanes i Melianta, integren el municipi de Fontcoberta, al Pla de l'Estany. S'explica que l'arribada d'aquesta relíquia a Vilavenut tingué efecte l'any 1532. I que això fou degut al fet -per alguns qualificat de «purament llegendari»- que un membre d'una família distingida d'allà anà voluntari a les Creuades, on esdevingué un autèntic heroi, heroïcitat que li fou premiada amb un record de Terra Santa, de la mateixa manera que es feia amb tots els valents defensors de la fe que hi lluitaren, i que aquell noble portà la Santa Espina a Vilavenut i en féu donació a la seva església, col·locada dins un petit reliquiari de plata, que també encara avui es conserva.
Hom conta que, durant la Guerra dels francesos, la relíquia fou amagada a l'estable dels bous de can Molinot, raó per la qual pogué ser salvada, igual que se salvà el rector de Vilavenut, que romangué amagat molt de temps. I també hom conta -i això ja és quelcom comprovat- que, al llarg de la Guerra Civil, l'església de Vilavenut fou víctima d'enormes destrosses, juntament amb la rectoria, i que el rector es veié obligat a amagar-se, puix que la seva vida corria un greu perill, i s'endugué la Santa Espina. «Però els revolucionaris -llegeixo a la pàgina web de l'Ajuntament de Fontcoberta- comminaren la majordoma perquè, en l'espai de dues hores, els lliurés la relíquia, i ella, espaordida, va anar a cercar-la a can Ginebreda i la donà al comitè. No obstant això, gràcies a l'alcalde de Fontcoberta, Joaquim Noguer, que en un descuit d'aquells va poder endur-se-la, la venerada relíquia fou salvada i tornada a la seva parròquia després de la guerra». I fou el 10 de novembre del 1950 que el bisbe de Girona, Josep Cartañá i Inglés (que, una dècada més tard i sota el seu «mandat», s'acabaria de construir la part de dalt, a tocar del campanar, de la Catedral gironina que havia restat «empantanagada»), realitzà una visita a l'església de Vilavenut i demanà al rector que portés la Santa Espina al seu palau, per tal de comprovar l'autenticitat de la «peça», tot declarant mig any després -el 2 de maig del 1951- la legimitat de la Santa Espina de Vilavenut, sense gaires miraments, per posar-la a la veneració dels fidels. Cosa que no ha d'estranyar gens ni mica, si tenim en compte que, aleshores, es trovaba en el seu apogeu l'anomenat nacionalcatolicisme a l'Estat espanyol. Era l'època de les grans processons i viacrucis pels carrers, així com de la passejada triomfal per les terres catalanes d'una Mare de Déu de Fàtima, acompanyada d'uns coloms (ben ensinistrats per a l'ocasió, segons es comentava), que molts confessaven que, pràcticament, no sabien qui era...
Deixant tot això de banda, però, cal assenyalar que cada any se celebra, el divendres de Cinquagesma, la Festa de la Santa Espina de Vilavenut i que, després de l'ofici, es fa la benedicció dels ulls amb la relíquia. I és que aquesta Santa Espina és especialment invocada per guarir les malalties dels ulls i, en conseqüència, també de la vista. Són moltes les persones que afirmen que n'han tret resultats positius, fets -per alguns qualificats de «miraculosos»- que ja vénen de lluny, atès que hom assegura que, en temps bastant reculats, havia existit un testimoni escrit que hi feia referència, testimoni perdut Déu sap quan i com...
Aquesta, en definitiva, és la història de la Santa Espina de Vilavenut. Una de les moltíssimes històries que «circulen» pel món catòlic sobre les espines de la corona de Crist. És impossible, però, que n'hi puguin haver tantíssimes d'autèntiques, d'aquestes espines (suposant que s'haguessin arribat a localitzar), ja que, amb elles, es podrien fer corones per parar allò que se'n diu un tren. Això no obstant, convé destacar que la fe que la gent de Fontcoberta té dipositada en la seva Santa Espina, protectora dels mals oculars, és bonica de debò. I, sobretot, és bonic de debò que, avui dia, aquesta fe encara es mantingui ben viva, malgrat els grans canvis que han sofert les creences i els costums...
Emili Casademont i Comas
I és de les espines de la corona de Crist, dites les Santes Espines, que vull parlar, aprofitant l'avinentesa que enguany es commemora el centenari de l'estrena de la rondalla La Santa Espina, escrita pel poeta Àngel Guimerà i musicada per Enric Morera (rondalla a la qual pertany la popularíssima, patriòtica i, en les tristes èpoques dels dictadors Primo de Rivera i Franco, prohibidíssima sardana del mateix nom), encara que sigui de forma resumida. La cosa s'ho val, ja que, de Santes Espines, n'hi ha a dojo, tot i que no ho sembli, al llarg i ample del territori de l'Estat espanyol, començant amb la que es venera a la Catedral de Sevilla, ciutat on àdhuc existeix l'Hermandad de la Santa Espina, que exhibeix la seva Santa Espina a les processons de Setmana Santa, continuant amb la que tenen a Extremadura, etcètera, etcètera. La més important de totes, però, és la que hi ha en un llogarret de la província de Valladolid, d'uns 200 habitants, situat ben a prop de Castromonte, municipi del qual forma part, o sigui, l'anomenat poblado de la Santa Espina. Allà és on s'aixeca el monestir de La Santa Espina, fundat el 1147, després que hi arribessin els monjos de l'orde del Císter, per exprés desig de Doña Sanxa de Castella, germana del rei Alfons VII, monestir en el qual es troba guardada, en una de les seves capelles -la Capilla de la Reliquia, com lògicament en diuen-, una de les espines de la corona que Jesucrist dugué a la testa, en la seva passió i mort, i que Doña Sanxa lliurà als citats monjos, quan aconseguí que el monarca francès Lluís el Jove, que era qui asseguren que tenia la meitat de la corona, li fes aquell valuosíssim regal. D'altra banda, convé destacar que aquest monestir (presentat, actualment, com a gran atractiu turístic a les guies de Valladolid) llueix, a l'escut que hi ha a la seva porta principal, una corona d'espines.
Passant a Catalunya, trobem que la demarcació de Girona també té una Santa Espina, fet força desconegut, per cert. Es tracta de la que es venera a l'antiga església de Sant Sadurní del nucli de Vilavenut, el qual, juntament amb els de Figueroles, Fanes i Melianta, integren el municipi de Fontcoberta, al Pla de l'Estany. S'explica que l'arribada d'aquesta relíquia a Vilavenut tingué efecte l'any 1532. I que això fou degut al fet -per alguns qualificat de «purament llegendari»- que un membre d'una família distingida d'allà anà voluntari a les Creuades, on esdevingué un autèntic heroi, heroïcitat que li fou premiada amb un record de Terra Santa, de la mateixa manera que es feia amb tots els valents defensors de la fe que hi lluitaren, i que aquell noble portà la Santa Espina a Vilavenut i en féu donació a la seva església, col·locada dins un petit reliquiari de plata, que també encara avui es conserva.
Hom conta que, durant la Guerra dels francesos, la relíquia fou amagada a l'estable dels bous de can Molinot, raó per la qual pogué ser salvada, igual que se salvà el rector de Vilavenut, que romangué amagat molt de temps. I també hom conta -i això ja és quelcom comprovat- que, al llarg de la Guerra Civil, l'església de Vilavenut fou víctima d'enormes destrosses, juntament amb la rectoria, i que el rector es veié obligat a amagar-se, puix que la seva vida corria un greu perill, i s'endugué la Santa Espina. «Però els revolucionaris -llegeixo a la pàgina web de l'Ajuntament de Fontcoberta- comminaren la majordoma perquè, en l'espai de dues hores, els lliurés la relíquia, i ella, espaordida, va anar a cercar-la a can Ginebreda i la donà al comitè. No obstant això, gràcies a l'alcalde de Fontcoberta, Joaquim Noguer, que en un descuit d'aquells va poder endur-se-la, la venerada relíquia fou salvada i tornada a la seva parròquia després de la guerra». I fou el 10 de novembre del 1950 que el bisbe de Girona, Josep Cartañá i Inglés (que, una dècada més tard i sota el seu «mandat», s'acabaria de construir la part de dalt, a tocar del campanar, de la Catedral gironina que havia restat «empantanagada»), realitzà una visita a l'església de Vilavenut i demanà al rector que portés la Santa Espina al seu palau, per tal de comprovar l'autenticitat de la «peça», tot declarant mig any després -el 2 de maig del 1951- la legimitat de la Santa Espina de Vilavenut, sense gaires miraments, per posar-la a la veneració dels fidels. Cosa que no ha d'estranyar gens ni mica, si tenim en compte que, aleshores, es trovaba en el seu apogeu l'anomenat nacionalcatolicisme a l'Estat espanyol. Era l'època de les grans processons i viacrucis pels carrers, així com de la passejada triomfal per les terres catalanes d'una Mare de Déu de Fàtima, acompanyada d'uns coloms (ben ensinistrats per a l'ocasió, segons es comentava), que molts confessaven que, pràcticament, no sabien qui era...
Deixant tot això de banda, però, cal assenyalar que cada any se celebra, el divendres de Cinquagesma, la Festa de la Santa Espina de Vilavenut i que, després de l'ofici, es fa la benedicció dels ulls amb la relíquia. I és que aquesta Santa Espina és especialment invocada per guarir les malalties dels ulls i, en conseqüència, també de la vista. Són moltes les persones que afirmen que n'han tret resultats positius, fets -per alguns qualificats de «miraculosos»- que ja vénen de lluny, atès que hom assegura que, en temps bastant reculats, havia existit un testimoni escrit que hi feia referència, testimoni perdut Déu sap quan i com...
Aquesta, en definitiva, és la història de la Santa Espina de Vilavenut. Una de les moltíssimes històries que «circulen» pel món catòlic sobre les espines de la corona de Crist. És impossible, però, que n'hi puguin haver tantíssimes d'autèntiques, d'aquestes espines (suposant que s'haguessin arribat a localitzar), ja que, amb elles, es podrien fer corones per parar allò que se'n diu un tren. Això no obstant, convé destacar que la fe que la gent de Fontcoberta té dipositada en la seva Santa Espina, protectora dels mals oculars, és bonica de debò. I, sobretot, és bonic de debò que, avui dia, aquesta fe encara es mantingui ben viva, malgrat els grans canvis que han sofert les creences i els costums...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (9-9-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada