dissabte, 21 de març de 2009

El genial Enric Morera

Segons la popular dita, el març, marçot mata la vella a la vora del foc, i la jove i tot, si pot. En efecte, el mes de març, el tercer de l'any, que antigament era dedicat al déu Mart (d'aquí li ve el nom), és un mes dolent. En el seu decurs, moltes personalitats il·lustres han mort. Pel que fa al món de la música, per exemple, cal citar Pep Ventura, el creador de la sardana llarga i el reformador de la cobla, que ho féu el dia 24 de març del 1875 (dimarts, per tant, es complirà el 134 aniversari del seu decès a Figueres), i Enric Morera, que rebé la visita de la Parca, a Barcelona, el dia 12 de l'indicat mes del 1942, poc després d'haver finalitzat la Guerra Civil, raó per la qual la premsa catalana de l'època silencià la trista notícia. El règim franquista, «lògicament», no podia pas tolerar que un dels compositors de La Santa Espina, el que posà música a la patriòtica lletra del poeta Àngel Guimerà, on s'afirma de forma contundent que «Som i serem gent catalana, tant si es vol, com si no es vol», fos recordat pel poble que acabava de sotmetre al seu esclavatge. Com, durant molt de temps, tampoc no toleraria que aquesta sardana la interpretessin les cobles, tot prohibint a les emissores de ràdio, a més, que, igual que Els Segadors, la fessin sonar...

El mestre Morera, que havia nascut a la Ciutat Comtal deu anys abans que morís Pep Ventura, compongué òperes, música escènica, obres simfòniques, sarsueles, etc., així com moltíssimes sardanes, entre les quals n'hi ha algunes de corals que porten títols tan populars, a part de l'esmentada Santa Espina, com Les fulles seques, L'Empordà i La sardana de les monges, aquesta última estrenada al barceloní Teatre El Dorado per l'Orfeó Català l'any 1919. S'ha dit que l'obra d'Enric Morera és «una magnífica mostra del nacionalisme musical català». I també que determinades peces sardanistiques de Morera, com Baixant de la Font del Gat, La Font de l'Albera, Davant la Verge, etc., que foren instrumentades per Josep Serra i estrenades per La Principal de Peralada, constitueixen «una bella mostra del caràcter social i catalanesc de la seva obra», coses, ambdues, ben certes.

Enric Morera i Viura, quan encara no tenia dos anys, es traslladà, juntament amb la seva família, a l'Argentina, on començà els estudis musicals, ajudat pel seu pare, que era contrabaixista i professor de piano. El 1881 tornà a Barcelona, ciutat en què els prosseguí amb diferents mestres, un d'ells tan important com Felip Pedrell, que li presentà el seu futur gran amic Isaac Albéniz. Després, Morera residí una temporada a Bèlgica, dos anys més a l'Argentina..., fins que, el 1911, s'establí definitivament a la capital catalana, amb un enorme bagatge de coneixements musicals, on fou rebut de manera apoteòsica i nomenat, a continuació, subdirector de l'Escola Municipal de Música de Barcelona (és a dir, el que avui es coneix com a Conservatori Municipal de Música de Barcelona), tot arribant a convertir-se en un extraordinari pedagog. Tots els millors poetes de la seva època treballaren per a ell. A més del citat Guimerà, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Ignasi Iglesias, Josep Carné, Frederic Soler -més conegut per «Serafí Pitarra» o per «Pitarra» a seques-, Santiago Rusiñol... D'aquest darrer, per cert, estrenà La nit de l'amor. Altrament, convé ressaltar que les cèlebres cantatrius Raquel Meller i Pilar Alonso popularitzaren La sardana de les monges, sobretot la primera, i que diverses òperes d'Enric Morera -La fada, Tassabarsa, etc.- s'estrenaren, entre els anys 1897 i 1916, al Gran Teatre del Liceu. I a tot això, cal afegir-hi que, el 1895, fundà, i dirigí al llarg d'un lustre, la coral Catalunya Nova, seguint les passes i l'exemple de Josep Anselm Clavé, a part de crear el Teatre Líric Català i de publicar el seu prestigiós Tractat d'Harmonia.

Recordo que el meu pare sovint m'explicava que Santiago Rusiñol, quan anava a Girona, on l'esperava en Pepet Gitano, el criat fidel que hi tenia el polifacètic artista, sempre solia visitar el seu progenitor, el meu avi Francesc, propietari d'una coneguda carnisseria situada al carrer Besadó, vora la Rambla i les populars Voltes d'en Rosés, i li feia un encès elogi d'Enric Morera, el mestre d'una colla d'insignes músics de casa nostra, entre els quals figurava el gironí Josep Fontbernat, que fou un dels seus alumnes predilectes. A aquest, precisament, Morera li regalà la partitura original de La Santa Espina, que avui s'ignora on és, puix que, després de l'òbit del creador de la coral barcelonina Els Cent Homes d'en Fontbernat (esdevingut al Principat d'Andorra el 1977), desaparegué del seu domicili, juntament amb molts papers i documents que hi guardava del govern de l'antiga Generalitat republicana, en què havia exercit càrrecs polítics importants, partitura que jo creia que, potser, localitzaria, per fi, a l'arxiu Fontbernat, adquirit no fa gaire per la Diputació de Girona, però no ha estat pas així.

Últimament, hi ha hagut qui ha volgut enregistrar en un CD obres d'Enric Morera, inèdites en la seva majoria. Però, pel que m'han assegurat, ha topat, per algun motiu que es desconeix, amb la negativa dels seus hereus. I és una llàstima que això hagi ocorregut, atès que tota la música de Morera, sense excepció, és d'una qualitat realment insuperable. Es tracta, en definitiva, de la música de tot un genial compositor, que ha donat autèntica glòria a Catalunya...

Emili Casademont i Comas