dijous, 26 de març de 2009

"ELS RACONS DE LA MEMÒRIA"

Text de la presentació a Figueres, feta pel periodista i escriptor EMILI CASADEMONT I COMAS, del nou llibre d'ISABEL-CLARA SIMÓ, "Els racons de la memòria". Acte celebrat a la Biblioteca Carles Fages de Climent, el 25 de març del 2009.


PER COMENÇAR, permeteu-me, benvolgut públic present en aquest acte, que llegeixi un petit fragment del nou llibre de la Isabel-Clara Simó, que ara em disposo a presentar.

Diu així:

"En aquestes pàgines el que he fet és retre un homenatge a les persones que he conegut. No a totes -ni de lluny: només d'escriptors i escriptores n'he conegut una quantitat immensa, alguns dels quals, excel·lents-, però sí a les que més petjada m'han deixat. Sempre he dit que he tingut la xamba de conèixer gent d'una enorme intel·ligència, i em feia falta consignar-ho per escrit. Tots i cadascun d'ells es mereixen no el meu homenatge, sinó l'homenatge públic. I, a més, el meu afecte públic. Què ho fa que sempre som tan gasius en la manifestació dels afectes?".

Amb aquestes paraules, la Isabel-Clara (la Isabel, a seques, per a la seva família i els seus íntims) clou la Introducció a la seva obra "Els racons de la memòria", publicada pel prestigiós grup barceloní Edicions 62.

I com que es veu que jo sóc una d'aquelles persones que ella ha conegut i que més petjada li han deixat (això és el que afirma, en el capítol primer dedicat a la ciutat de Figueres: "A recer de la revista "Canigó" hi havia gent com l'Emili Casademont, el meu entranyable amic de l'ànima, de qui vaig aprendre tantes coses..."), quan, en una data ben recent, i amb motiu d'una conferència que va pronunciar en aquesta mateixa sala de la Biblioteca Carles Fages de Climent, la Isabel em va preguntar si li podria presentar aquí, a la seva estimada i mai no oblidada capital de l'Alt Empordà -on un any va ser la pregonera de les Fires i Festes de la Santa Creu- , aquest volum que aleshores acabava d'escriure, em vaig sentir immensament afalagat i honorat, després de respondre-li que sí, naturalment, i de dir-li que faria tots els esforços per mirar de complaure-la de la millor manera possible, o sigui, de la manera que crec que es mereix.

I això és el que espero i confio aconseguir, malgrat que jo ara, al seu costat (al costat d'una de les més brillants i il·lustres escriptores en llengua catalana de totes les èpoques, les obres de la qual, en la seva majoria, han estat traduïdes a una infinitat d'idiomes), reconec que sóc ben poca cosa. Val a dir que els papers s'han invertit i que, en l'actualitat, a mi em toca representar el de l'alumne que ha après -i continua aprenent- de la seva exalumna avantatjada, extasiant-me en la lectura dels seus excel·lents i interessants llibres, guardonats amb importatíssims premis literaris. A part que ella ara és doctora universitària en Filologia Romànica, mentre que jo tan sols sóc llicenciat universitari en Comunicació Audiovisual.

LA MEVA AMISTAT amb Isabel-Clara Simó ve de lluny, és a dir, de cap allà l'any 1968 -fa més de quatre dècades-, poc després que ella "aterrés" a Figueres, procedent de la seva població natal d'Alcoi, la de les famoses festes de moros i critians, per tal d'exercir com a professora de filosofia a l'Institut Ramon Muntaner, tasca per a la qual s'havia preparat a la Universitat de València.

L'any 1968, per cert, fou molt important per als dos, tenint en compte que jo -i perdoneu la meva mala educació en posar-me al davant-, a part de publicar el llibre intitulat "L'Hora de Catalunya", que recollia una colla de textos de la primera emissió diària feta en català a l'Estat espanyol -parlo, és clar, de l'època franquista-, a través de les antenes de l'enguany desapareguda Ràdio Popular de Figueres, vaig contraure matrimoni amb una figuerenca, l'Emília Plà i Esparraguera, coneguda locutora i informadora radiofònica del món sardanista. I la Isabel, per la seva banda, es va casar amb Xavier Dalfó, el director de la llavors revista mensual "Canigó", que, en convertir-se posteriorment en setmanari d'informació general, ella va dirigir, la qual cosa vol dir que vaig tenir el gran goig de treballar sota les seves ordres durant una temporada. O sigui, fins que el matrimoni Dalfó-Simó s'establí, juntament amb el setmanari, a Barcelona, després d'haver vist nèixer a la capital empordanesa els seus dos primers fills, la Cristina i en Xavier, aquest últim, lamentablement, mort no fa gaire en un malaurat accident de trànsit, tal com ella rememora amb serè sentiment en un passatge del llibre.

A tots quatre, per cert, essent la mainada petita (i permeteu-me que parli d'això, ja que es tracta d'un record que, per a mi, és meravellós i inesborrable), vaig acompanyar-los una vegada al Principat d'Andorra, país que desconeixien i que té la llengua catalana com a idioma oficial (fet reconegut per l'ONU des que n'és membre de ple dret, ara fa més o menys una dècada), on jo era col·laborador de la Ràdio de les Valls -avui, també desapareguda-, de titularitat francesa. Una potentíssima emissora, que tenia les antenes instal·lades a l'enlairat Port d'Envalira (sempre cobert, a l'hivern, mig cobert, a la primavera i a la tardor, i una mica cobert, a l'estiu, de neu), i que feia programes en francès, castellà i català, aquests darrers, a càrrec de l'antic director general de Radiodifusió de la Generalitat republicana, Josep Fontbernat, un enyorat amic meu, que renuncià a presidir el govern català a l'exili, perquè era molt modest i senzill, a favor de Josep Tarradellas, sobre el qual (sobre la vida i obra del destacat músic, escriptor i polític gironí Fontbernat, vull dir) he publicat, en el decurs d'aquests últims anys, un parell de llibres, un d'ells editat per la Diputació de Girona, qué conté diverses col·laboracions, com la del cèlebre cartellista, traspassat últimament, Carles Fontserè, de qui el mestre Fontbernat fou padrí de noces a París, durant l'exili dels dos personatges patit després de la Guerra Civil espanyola.

D'altra banda, cal consignar que a les llibreries i punts de venda de periòdics i revistes del país de la Verge de Meritxell, aleshores ja hi ocupava un lloc, encara que un xic discret, el nostre setmanari "Canigó" figuerenc.

LA ISABEL evoca de forma magnífica i detallada, en "Els racons de la memòria", la seva estada a Figueres, tot començant per la seva arribada a la ciutat natal dels Monturiol, Dalí, Fages de Climent, etcètera.

"El meu encontre amb Figueres -diu- va ser sobtat, xocant, enlluernador. Jo venia de la València rendida, cansada, reumàtica i aclaparada, i anava a parar a un país rialler que es burlava del mort i de qui el vetlla; especialment de qui el vetlla, dit sigui amb tots els respectes deguts. Del primer dia de classe, partint perquè el meu accent em delatava traïdorament (jo pensava que, essent valenciana, no em voldrien, cosa que la realitat ha desmentit radicalment), mantenint els meus vint-i-quatre anys sobre el fràgil equilibri d'uns talons alts d'agulla i disposada a posar tota la meva energia en els cervells d'aquells alumnes que m'havien tocat, vaig sortir-ne atabalada. Mai ningú no m'ha dit si el que he fet durant dècades a les classes està ben fet o malament".

Bé, això últim, és clar, és el que pensa Isabel-Clara Simó, però jo puc dir-li i assegurar-li, pel que fa a les classes que impartia a l'Institut figuerenc, que els alumnes que hi tingué sempre han guardat d'ella un gratíssim record, com més d'un -i més de dos- no han dubtat a fer-m'ho saber. Ser alumne de la senyoreta Isabel-Clara constituia tot un privilegi, tot un honor i tot un orgull...

Més endavant, Isabel-Clara Simó parla, en el seu llibre, d'una sorpresa: la que li va donar la gent que va trobar a la Rambla, entre la qual hi havia alumnes seus de 15 o 16 anys, ballant sardanes, davant les autoritats franquistes, remarcant que (ho feien) "tant amb afany de divertir-se com de fer pàtria", i tot afegint, a continuació, el següent: "Des d'aleshores que penso que divertir-se és més important que fer pàtria; i que divertir-se tot fent pàtria és l'activitat col·lectiva més plaent que existeix".

I la Isabel, tot seguit, es refereix a una altra sorpresa majúscula que tingué, aquesta a la cafeteria Astòria, durant un partit de futbol internacional en què jugava la selecció espanyola:

"Cada cop que l'altre equip marcava un gol, els habituals de l'Astòria cridaven de plaer, aixecaven els braços i el cantaven com si l'acabessin de marcar ells mateixos", explica.

Allò li va semblar que era una cosa estranya i, tota intrigada, ho va consultar a un cambrer, qui li va comunicar que aquell fet era ben normal entre els clients habituals de l'Astòria i que, cada vegada que la selecció espanyola perdia, tots estaven contents, motiu pel qual "els resplandia la cara pel carrer -afegeix la Isabel- com si els déus els haguessin rescabalat..."

POQUES SETMANES més tard, i sense que ningú no n'hi hagués parlat abans, Isabel-Clara Simó anà a parar a una de les llibreries més interessants que "he visitat a la meva vida -afirma-, incloses les de la 'rive gauche' del Sena i les confortables i immenses de Manhattan: la llibreria Canet". Allà hi va trobar l'amo, en Canet.

"En Canet -conta- era un home prim, amb el guardapols qie ja era una peça d'antiquari, en aquell 1967, però que a ell li esqueia sense semblar d'un altre univers. Portava ulleres gruixudes, tenia el cabell gris i lluïa un infatigable somriure. Vaig saber, al cap de temps, que patia, però, uns ferotges i despietats mals de cap que el torturaven tot el dia, i tanmateix el seu bon humor i la seva tendresa, en aquella llibreria caòtica, magnífica, de les que fan ganes de llegir només d'entrar-hi, havia aconseguit concentrar el batec profund d'una vila que havia estat la capital del federalisme i la darrera seu del govern espanyol de la República".

I a la llibreria Canet de la Rambla, precisament, la Isabel conegué el que havia de ser el seu company de tota la vida, és a dir, el periodista Xavier Dalfó.

UNA CONSIDERABLE quantitat de persones importants va conèixer Isabel-Clara Simó, tant a Figueres com a la resta del territori empordanès -í amb algunes hi va arribar a fer fins i tot una gran amistat-, durant els seus primers temps de residir entre els figuerencs, quantitat que, per raó de la seva desbordant simpatia, del seu tracte amable i exquisit i de la seva extraordinària cultura, posteriorment s'incrementaria d'allò més, a partir, com cal imaginar, del seu debut periodístic a "Canigó".

Persones com Salvador Dalí i la seva esposa i musa Gala, de la qual diu que era molt antipàtica: "Ni a ella li agradaven els catalans ni als catalans els agradava ella. La llengua catalana, la menyspreava obertament i només parlava francès", ressalta la Isabel, alhora que també ressalta que la persona més impactant va ser el seu marit: "Encara avui, quan dius que vas conèixer Dalí i que els seus millors amics el tractaven amb una enorme naturalitat, et miren incrèduls".

Un fet, per cert, que a mi, que igualment vaig ser amic d'en Dalí, malgrat ignorar si dels millors o no, i que, en algunes ocasions, el vaig visitar a Portlligat, acompanyat per alguns que sí que ho eren de debó, també em sol passar...

I la Isabel-Clara Simó, així mateix, va conèixer Anna Maria Dalí, que parlava del seu germà, renyits des de feia temps, amb profunda melangia; Alexandre Deulofeu, l'apotecari de la Matemàtica de la Història; el marxant d'art Ismael Planells, etc, etc., sense oblidar Josep Pla, de qui confessa que sempre ha estat una lectora devota i a qui, el 1972, en complir 75 anys, li va dedicar un article molt elogiós al "Canigó", però que, a causa d'una foto que se li va fer per a la portada que a ell no li féu gaire o gens el pes (després reproduíssima pertot arreu, sense que se'n cités la font), hi va tenir una picabaralla, ja que "Pla era un depressiu i un home ambigu -sentencia la Isabel-, però no hi ha dubte que ha estat un dels pilars més sòlids de la represa cultural catalana".

Altrament, la Isabel tampoc no oblida el poeta Carles Fages de Climent, que conegué i tractà en la seva darrera època i que s'allotjava al mateix hotel que ella, a ca l'Armendares, de qui guarda alguns sonets que, segurament, no s'han publicat mai; l'antic comissari de Propaganda de la Generalitat republicana, Jaume Miravitlles -el famós "Met" Miravitlles- , acabat d'arribar del seu exili nord-americà, tot lamentant que la seva amistat amb ell acabés trencant-se per culpa d'una entrevista que li féu, en què, per por, negà, davant un jutge, que havia dit una frase despectiva, recollida fidelment en la citada entrevista, contra un personatge conegut; el poeta Josep Vicenç Foix, l'escultor Frederic Marès, que era l'oncle de Xavier Dalfó; Evarist Vallès... i tant i tants d'altres pintors com ell; però, sobretot, no oblida Bartomeu Massot, el dissortat "Meu" Massot, a qui, en plena joventut, la Parca li tallà el fil de l'existència...

AIXÒ NO OBSTANT, segons confessa la Isabel en "Els racons de la memòria", la persona que més la va impressionar, en aquells primers anys de residència a la capital de l'Alt Empordà, fou Ricard Salvat, el gran dramaturg, fill de Tortosa -traspassat ahir, dimarts, precisament-, quan vingué a Figueres a representar l'avui mítica "Ronda de mort a Sinera" del poeta Salvador Espriu. "Des d'aleshores que en tinc una profunda i bellíssima amistat, que ni el temps ni les adversitats han aconseguit esmorteir", afirma a les pàgines del llibre Isabel-Clara Simó, que estic del tot segur que el decès del seu entranyable amic l'ha afectada molt, moltíssim ..

"Quan parles de Salvat -continua explicant la Isabel-, sembla obligat parlar de Maria Aurèlia Capmany, a qui vaig tenir la sort de tractar quan ja vivia a Barcelona. Però la vaig conèixer a Figueres. Perquè per la capital empordanesa, tard o d'hora, hi passava tothom. Fuster té un famós article on es queixa de massa empordanisme, i en fa ironies. Però el cas és que l'Empordà feia turisme, s'emmotllava als vencedors, feia la gara-gara i somreia, sense deixar però ni un bri de catalanisme ni una espurna d'esperança en un futur en llibertat. Els encesos amors entre Salvat i la Capmany van tenir un mal final: ella no va pair que ell la deixés per la que va ser sempre la seva dona, el seu únic amor: Núria Golobardes, també de Figueres. Mai no el va perdonar, i, amb la seva influència política i social, va arraconar el dramaturg, fins i tot durant els llargs anys en què va ser parella de Jaume Vidal Alcover".

I finalitza Isabel-Clara Simó dient:

"Ricard Salvat sempre ha estat un home orgullós, convençut que el talent i la integritat sempre acaben triomfant; aquesta ingenuïtat li ha proporcionat moltes amargors". I cal que afegeixi pel meu compte que, gràcies a la Isabel que me'l va presentar, jo vaig tenir el goig de conèixer personalment en Salvat, en un homenatge pòstum, que es va fer a Figueres, l'any 1978, a en "Meu" Massot.

A "CANIGÓ", Isabel-Clara Simó confessa que hi va trobar gent molt interessant: Maria dels Àngels Anglada, la futura escriptora i poetessa tan guardonada, que era companya seva a l'Institut; Eduard Puig Vayreda, un dels alcaldes de la Figueres democràtica; Narcís Pijoan, el prestigiós advocat i periodista; Manuel Costa-Pau, de qui fa un elogiós comentari; el meravellós -així el qualifica- Ferran Garrido i Pallardó, que ho sabia tot de tot i escrivia llibres immensos; Joan Tribulietx, Albert Gurt, Albert Carreras, Paco Candel i Xavier Fàbregas (que, si bé eren de Barcelona, estaven bastant vinculats a Figueres)... Ah!, i el matrimoni integrat per Ernest Fortiana i Maria Verdaguer, que feien de correctors, per tal que el català aparegués ben escrit a les planes "canigonenques", sense la més mínima falta.

Molta d'aquella gent, precisament (avui la majoria, per dissort, ja traspassada, com l'Anglada, en Pijoan, en Garrido i Pallardó, el matrimoni Fortiana-Verdaguer, etcètera), em serví de base per formar el Cos de Redacció, l'any 1977, de "9 País", el periòdic independent de l'Empordà que vaig dirigir durant els seus dos anys justos de vida i que ha estat considerat, malgrat que era bisetmanal, el primer diari que hi ha hagut a les comarques de Girona després del franquisme i després, també, d'haver marxat "Canigó" a Barcelona, setmanari que havia hagut de patir de valent, a la capital de l'Alt Empordà, a causa de la censura imperant en aquella època, ja que fou castigat amb fortes multes i, fins i tot, amb el segrest d'un número. I és que les autoritats franquistes no veien amb bon ull que es parlés de determinats temes -i, sobretot, que es denunciessin certs fets antidemocràtics protagonitzats per elles- i que, a més a més, això es fes en català.

L'ETAPA DE "CANIGÓ" a Barcelona, que durà del 1974 al 1983 (i que jo vaig tenir ocasió de seguir puntualment durant un temps, atès que "9 País" es feia al mateix taller barceloní de composició), conta la Isabel que estigué motivada pel desig d'ampliar la redacció del setmanari i, òbviament, el seu nombre de lectors. "Volíem créixer", afirma.

Però no sempre voler és poder, tot i que s'asseguri el contrari. I així, aquell setmanari català que tantíssim havia lluitat per assolir la democràcia, tant des de Figueres com des de Barcelona (i no dic Ciutat Comtal, perquè aquesta és una expressió que la Isabel diu que no li agrada), acabà essent "devorat" per la pròpia democràcia. Per a determinats polítics, era del tot evident que el seu contingut (bona part del qual l'ocupaven els problemes que patien les classes més humils i desafavorides de la societat, així com les informacions de les activitats dels grups polítics i obrers marginats), molestava, i molt!, la classe dirigent i benestant del país. La desaparició de "Canigó" significà, sens dubte, una gran pèrdua no sols per al món de la premsa -de la premsa en català, principalment-, sinó també per a les llibertats nacionals.

"Els racons de la memòria" està dividit en quatre capítols, o sigui, Figueres, Barcelona, Enlloc i Alcoi/València, a part de la introducció ja esmentada i d'un índex onomàstic, on es pot trobar una llarga llista de persones que, en un moment o altre, estigueren vinculades -sobretot, en l'aspecte redaccional- a "Canigó".

ISABEL-CLARA SIMÓ, tot i la seva destacadíssima faceta com a escriptora de creació (més de quaranta obres porta ja publicades, entre les quals figuren títols tan exitosos com "Júlia", "El Mossèn", "La salvatge", "La veïna", "El professor de música", "El gust amarg de la cervesa", "El meu germà Pol" ,"Adéu, Boadella", etcètera), Isabel-Clara Simó, deia, no ha oblidat mai, però, que és periodista i, en conseqüència, tampoc no ha abandonat mai l'exercici del periodisme, iniciat a Figueres de la mà d'un professional expert, com és el seu marit Xavier Dalfó, el director que fou del "Canigó" mensual (i que després, en esdevenir setmanal, passà a ser-ne editor), i, segons ella, també ensinistrada per mi. O sigui, per qui us parla, per un periodista actualment jubilat (encara que no ho sembli, car continuo escrivint al "Diari de Girona", rotatiu del qual sóc el col·laborador més antic), després d'haver exercit aquesta professió tota la vida i en diferents llocs, com a l'Àfrica del Nord, per exemple, en els llunyans anys 50 i començament dels 60 del segle passat, on vaig ser redactor, a Tetuan (Regne del Marroc), del "Diario de Àfrica" i del setmanari "África Deportiva", a més de corresponsal esporàdic de guerra a Algèria (quan aquell país volia independitzar-se de França) de la prestigiosa agència britànica Reuters. I no pas (contràriament a allò que deia l'enyorat Narcís Pijoan, en un article publicat a l'"Empordà", o al "Setmanari de l'Alt Empordà", fa temps, evocant "Canigó", on em qualificava del "gran Emili") de totes les agències de premsa internacionals hagudes i per haver...

En Narcís, un dels homes forts del "Canigó" setmanal figuerenc, era, a voltes, així de flamenc o de bromista, com vulgueu dir-ho...

EN AQUESTS MOMENTS, i des de fa una colla d'anys, la Isabel -no caldria recordar-ho-, és una habitual col·laboradora del diari barceloní "Avui", on escriu, en la seva secció d'Opinió, articles llegidíssims i, a vegades, un xic polèmics, que això és bo i positiu. I abans, fins i tot, havia col·laborat en diversos programes de TV3, i sempre ho ha fet en una infinitat de revistes.

Isabel-Clara Simó i Monllor, que afirma que "escriure és viure", ha escrit sempre, tal com es diu a la contraportada del seu llibre "Els racons de la memòria":

"Quan un escriptor de debò es lliga a la paraula, ho fa per sempre. És això el que ha fet Isabel-Clara Simó al llarg dels anys: tota una vida escrivint, deixant-s'hi la pell. A Alcoi, quan era una nena d'una timidesa malaltissa i una adolescent estranya, escrivia; a València, que li descobria el món i li ensenyava la llengua, escrivia; a Figueres, entre ratxes de tramuntana i juraments d'amor, escrivia; a Barcelona... i a tot arreu on ha anat, ha escrit; fins i tot quan s'ha trobat enmig del pitjor malson. Perquè escriure i viure són una mateixa cosa."

I el text que hi ha a la referida contraportada finalitza dient:

"A 'Els racons de la memòria', Isabel-Clara Simó fa un repàs de la seva trajectòria vital i ens ofereix retalls del pas del temps, del pas dels llocs, del pas de les persones que ha conegut i que més petjada li han deixat al llarg dels anys".

EN DEFINITIVA, "Els racons de la memòria" és un llibre la lectura del qual m'atreveixo a recomanar, ja que, entre d'altres coses, hi ha reflectit, amb tota fidelitat, una època històrica de la ciutat de Figueres i de l'Empordà, corresponent als convulsos anys anteriors -no gaire anteriors, convé ressaltar-ho- a la mort del dictador Francisco Franco. Es tracta, a més, d'un llibre escrit amb un estil realment magnífic, envejable, amb un estil literari -que jo anomenaria l'"estil Simó"-, que, al meu modest criteri, està cridat a complaure el lector a bastament. I és que Isabel-Clara Simó domina a la perfecció la llengua catalana (és una veritable delícia constar-ho), llengua que, al cap i a la fi, no deixa de ser la seva, atès que parlar o escriure en valencià equival, per molt que alguns s'entestin a voler demostrar el contrari, a parlar o escriure en català...

MOLTES, MOLTÍSSIMES GRÀCIES, admirada i estimada amiga Isabel, per haver-nos obsequiat amb la publicació d'aquesta obra...!

Ah!, i permete'm que et digui que els teus ressonants èxits, tant literaris com periodístics, fan sentir-me lar mar de satisfet i orgullós, tenint en compte que, segons tu afirmes, jo et vaig ensenyar moltes coses de l'art d'escriure, particularment de l'art d'escriure en el sempre tan complicat i difícil món de la premsa...

Senyores i senyors, benvolguts amics tots,
he dit.


2 comentaris:

npini ha dit...

Benvolgut Emili,
necessito posar-me en contacte amb vós, però no veig cap correu electrònic en el seu blog. Necessito que m'ajudi a trobar informació d'unes persones de Figueres, una llibreria on en Dalmau Costa feia parada i fonda abans d'anar cap a Port de la Selva cada cop que tornava de Mèxic. I més coses... Potser em podeu ajudar.

Emili Casademont i Comas ha dit...

La meva adreça de correu, a partir d'avui, és la següent: emili.casademont@gmail.com
Salutacions