dissabte, 11 d’abril del 2009

La Barceloneta de la Sardenya

Arran de l’anunci fet per Josep Lluís Carod-Rovira que la Generalitat de Catalunya obrirà, abans de l’estiu, una «ambaixada» a l’Alguer, s’ha parlat molt d’aquesta ciutat de llengua i costums catalans, situada a l’illa italiana de Sardenya, anomenada pels seus habitants (uns 45.000) la Barceloneta, ja que fou repoblada per colons barcelonins el 1372, després d’una revolta popular contra Pere IV el Cerimoniós, que acabà amb l’expulsió dels sards del dit territori, que era el seu. Carod-Rovira (potser, no caldria recordar-ho) és aquell polític, vicepresident del govern català, càrrec de nova invenció, que provoca moltíssimes protestes a causa de la descomunal despesa pública que, en plena crisi econòmica, genera tot allò que li passa per la barretina i que després, sense encomanar-se a Déu ni al diable, porta a la pràctica. Però deixem aquesta qüestió, que tant indigna el poble, a part.

Fins fa poc, quasi tots els algueresos parlaven català. O una varietat dialectal del català, dita l’alguerès, amb influències del sard i l’italià. Avui dia, però, la cosa ha canviat força, ja que, segons les darreres dades facilitades per la Generalitat, el català és la primera llengua per al 24 per cent de la població, mentre que l’italià ho és per al 60 per cent. Són els dos idiomes més utilitzats a l’Alguer, on el sard té un ús minoritari. I cal destacar que els algueresos que saben català –els més grans de 30 anys-, el fan servir habitualment, tot i que no ho sembli, ja que, molta de la gent de Catalunya que va a l’Alguer de visita turística en avió, torna després a casa amb la sensació que no n’ha sentit pronunciar ni una sola paraula. Això és deu al fet, al·leguen els algueresos, que no ha estat als llocs de la ciutat on es parla català.

Confesso que, si sé moltes coses de l’Alguer, és perquè ho he llegit o m’ho han explicat, puix que jo no hi he anat mai. Una vegada, fa anys, vaig tenir l’oportunitat de viatjar-hi, quan encara, això de visitar aquesta perla del Mediterrani, no s’havia posat de moda. Però, per dissort, un contratenps d’última hora impedí que em traslladés, en vaixell, a l’Alguer. I així, els meus ulls desconeixen la gran bellesa que hom afirma que exhibeix el seu barri antic, que mostra molts trets urbanístics i arquitectònics comuns a les ciutats medievals dels territoris que formaren part de la Corona d’Aragó. I també desconeixen, és clar, les torres i muralles que s’hi han conservat; el seu port esportiu, situat als peus del centre històric; el seu aeroport internacional, etc.

Això no obstant, puc afirmar que tinc un excel·lent record de l’Alguer, que, tot seguit, explicaré. Era l’any 1966. Jo, aleshores, realitzava a Ràdio Popular de Figueres (emissora enguany desapareguda, que depenia del Bisbat de Girona i que, per tant, no l’afectava la censura franquista), un programa diari en català, el primer d’aquestes característiques que, després del 1939,.s’ha fet a casa nostra. En aquells moments, la Freqüència Modulada (FM) es trobava a les seves beceroles. Amb això, vull dir que era una «ona» encara no «explotada», raó per la qual qualsevol estació radiofònica del litoral català, amb les antenes «mirant» el mar, podia fer arribar la seva veu molt lluny, sense necessitat de repetidors, fenomen que més tard, a causa de la bàrbara invasió d’emissores i emissoretes patida per l’FM, se n’aniria a Can Pistraus. Així, doncs, no tenia res d’estrany que a Ràdio Figueres –que emetia també en Ona Mitjana- es rebessin controls de les Illes Balears; de gent que, per mitjà de l’FM, ens sintonitzava de forma perfecta des de allà. I un dia del mes de juliol del citat any 1966, amb gran sorpresa, ens arribà un control de la ciutat d’Alguer. Era d’un oient, anomenat Bassi o Passi (no s’entenia gaire bé la seva signatura, però sí el matasegells que, en italià, la postal duia), que escoltava cada dia el meu Figueres, tres de la tarda, després convertit en L’Hora de Catalunya. Naturalment, la meva alegria fou immensa. I més, tenint en compte que el seu alguerès era quasi idèntic al català.

Possiblement, no era pas l’única persona que, des de la ciutat d’Alguer, escoltava les meves «cròniques» catalanes. No ho he pogut saber mai. I fou llavors que vaig interessar-me vivament per la història algueresa, que, des del temps de la Renaixença catalana, havia tingut molts contactes amb els intel·lectuals de casa nostra (escriptors, poetes, etc.), contactes interromputs al llarg del franquisme, però que després reprendria l’actual Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració de diverses entitats d’aquí i d’allà, com l’Òmnium Culltural, el Centre Maria Montessori o l’Obra Cultural de l’Alguer, que estan duent a terme una important tasca, en pro de l’ensenyament del català, a l’Alghero.

I cal ressaltar, d’altra banda, que, en aquests darrers anys, hi ha hagut, a l’Alguer, un ressorgiment de la música cantada en alguerès. I també que la nit de Nadal s’hi interpreta, igual que a Mallorca (i abans a la catedral de Girona), el Cant de la Sibil·la, obra catalana antiquíssima, que profetitza la fi del món. Una fi del món que, pel que respecta a l’alguerès, gràcies a Déu no s’endevina pas gens imminent. Perquè el català o l’alguerès, com vulgueu dir-ne, encara, malgrat tot, es manté força viu en aquesta meravellosa ciutat italiana de la Mediterrània, anomenada pels seus habitants, repeteixo, la Barceloneta. O més ben dit, la Barceloneta de la Sardenya…
Emili Casademont i Comas
(Diari de Girona)