divendres, 24 d’abril de 2009

La silenciada època daurada del Figueres


-o- El club empordanès, a finals dels anys 80 i començament dels 90,
va ser més notíciable que el Museu Dalí

-o- L’equip va disputar, dirigit per Jorge D’Alessandro, la promoció
d’ascens a Primera Divisió contra el Cadis

-o- L’entitat, que va haver de convertir-se obligatòriament en SAE,
era presidida per l’industrial Emili Bach

-o- Ara, el club, refundat, juga a Segona Regional, després d’una
tristíssima experiència com a Miapuesta

La Unió Esportiva Figueres (que compleix actualment 90 anys d’existència), la temporada 1986-87 començà a militar a Segona Divisió A, l’autèntica categoria d’argent del futbol estatal, després d’ascendir-hi gràcies a una extraordinària campanya a Segona B, duta a terme sota la batuta del tècnic basc José Manuel Esnal, Mané, i d’haver inaugurat, amb un amistós contra el Barcelona –a finals del mes d’agost del 1986-, l’Estadi de Vilatenim. Un magnífic estadi, un dels millors de Catalunya, amb capacitat per acollir cap a 10.000 espectadors, una bona part dels quals còmodament asseguts en una àmplia tribuna coberta, instal·lació esportiva que registrà, el dia de la seva estrena, un ple absolut.

Emili Bach, lliurant el títol de soci d'honor del club al president de la Generalitat, Jordi Pujol

Figueres, en deute
amb el Figueres

En inaugurar-se aquest estadi, vaig escriure un article en una revista editada pel club, on deia que Figueres devia molt al Figueres. I així era, en efecte, ja que, en ocasió d’aquella sensacional campanya desenvolupada per la “mainada” d’en Mané a Segona B, el nom de la ciutat havia sonat d’allò més arreu de l’Estat. Moltes notícies, cròniques i reportatges sobre l’equip figuerenc (treballs periodístics fets i distribuïts, en bona part, per les agències Efe, Logos i Mencheta) havien emplenat una gran quantitat de columnes dels diaris esportius i no esportius, tant catalans com espanyols. I, per la seva banda, les emissores de ràdio i televisió –igualment catalanes i espanyoles- també havien ofert moltes informacions relatives al conjunt representatiu de la capital de l’Alt Empordà. El nom del Figueres (i, en conseqüència, el de la ciutat de Figueres) es pogué trobar –i no exagero ni un pèl- fins a la sopa…

José Manuel Esnal, Mané

I no parlem del que passà després…! O sigui, del que passà quan l’equip figuerenc milità a Segona A i s’enfrontà a una sèrie de conjunts realment prestigiosos, com ara el València, entrenat per Alfredo Di Stéfano, el Celta, el Racing de Santander, el Deportivo de la Corunya, el las Palmas, el Mallorca, l’Espanyol, el Rayo Vallecano, etc. Val a dir que ambdós noms –el del Figueres i el de Figueres, repeteixo-, estretament lligats, àdhuc arribaren a “assaltar” les pàgines d’alguns rotatius estrangers, atès que, a les files del quadre altempordanès, hi figuraven jugadors de diversos països d’Europa, Amèrica i África, així com un tècnic argentí, Jorge D’Alessandro, que els directius i aficionats del River Plate volien que tornés al seu país, cosa que motivà que l’agència Efe rebés l’encàrrec del diari Crónica, de Buenos Aires (encàrrec que em traspassà a mi), d’entrevistar-lo. Però D’Alessandro, resident des de feia temps al nostre Estat, on havia defensat, amb èxit, la porteria del Salamanca a la Divisió d’Honor, manifestà, en aquella entrevista, el seu desig de no deixar el futbol espanyol («Jorge D’Alessandro no quiere regresar», titulava, amb pesar, el citat rotatiu de la capital de l’Argentina), on esperava triomfar com a entrenador. Un triomf que no arribà a aconseguir del tot, malgrat haver salvat l’Atlètic de Madrid, propietat de Jesús Gil y Gil, del descens a Segona Divisió, però sí que ho féu, durant alguns anys, com a comentarista radiofònic, al costat del popularíssim periodista José María García.

Jorge D'Alessandro

Tornant a l’any 1986, cal assenyalar que l’equip figuerenc debutà a Segona A, en alçar-se el teló de la temporada 86-87, al Santiago Bernabeu, on arrencà un positiu davant el Castella, el filial “merengue”, mercès a un gol d’Albert Valentín. Mané continuà dirigint tècnicament el conjunt blanc-i-blau, amb novetats destacades a la seva “plantilla”, com Ferrer (el porter), Mentxaca, Cañizares, Valdo, l’esmentat Valentín, etc., a més dels primers estrangers fitxats pel club (el brasiler Gallo, l’argentí Néstor Alfonso…), als quals seguiren després nombrosos jugadors arribats de més enllà de la península Ibèrica: els davanters mundialistes nord-americans Tab Ramos i Peter Vermes, el defensa internacional uruguaià Herrera, etc.

Un peu i mig
a Primera

En els inicis d’aquella primera temporada a Segona Divisió A, o sigui, durant els mesos de setembre, octubre, novembre i desembre del 1986, tot anà força bé. Però, després, d’encetar-se el 1987, les coses es complicaren. I, com sempre sol passar en aquests casos, qui pagà la “festa” fou l’entrenador. Així, Mané fou cessat (de forma ben injusta, cal reconèixer-ho), quan feia poc que, curiosament, s’havia parlat de nomenar-lo fill adoptiu de la ciutat de Figueres, i substituït pel gallec Luis Cid, Carriega, a les acaballes ja de la seva vida esportiva professional, en el decurs de la qual havia dirigit com a tècnic una bona colla d’equips de “campanetes” (Saragossa, València, Betis, At. de Madrid, etc.), a part d’haver estat proclamat, un any, el millor entrenador del futbol espanyol. Amb ell a la banqueta, a qui jo coneixia personalment d’antic (de quan preparava el Terrassa a Tercera Divisió i els egarencs anaven a Vista Alegre per jugar contra el Girona) i l’havia fet “aparèixer” algunes vegades a les pàgines dels setmanaris Rumor…, de Lleida-Barcelona, i Gerona Deportiva, l’”onze” altempordanès pogué acabar la temporada 1986-87 amb la categoria salvada, després que el club es gastés una respectable suma de diners per aconseguir-ho, la qual, finalment, no serví de res, ja que, a causa d’una “raresa” de “doña Federación”, el descens no afectà ningú…

Un total de set temporades estigué el Figueres a Segona A, en la penúltima de les quals, i sota la direcció tècnica de Jorge D’Alessandro, posà un peu i mig a Primera Divisió, car el Cadis, que gaudia de més simpaties a les altes esferes del futbol estatal, impedí que hi posés l’altre mig. D’altres entrenadors també lluitaren per l’ascens, encara que no aconseguiren arribar tan lluny, com Joaquín Peiró, un dels primers futbolistes espanyols que jugaren a Itàlia i que, a la meitat d’una temporada, fou “pescat” per Jesús Gil y Gil per al “seu” Atlètic de Madrid, i Paquito.

El Miapuesta, una
experiència fatal
Indubtablement, el club altempordanès visqué, entre els anys 1986 i 1992, la millor època de tot el seu historial, la seva època daurada, que motivà que Figueres -el nom de la ciutat- fos més citat pels mitjans de comunicació que el Museu Dalí, que ja és dir. Fou una època en què el Figueres, presidit llavors per Emili Bach, era el Figueres -o la UE Figueres-, cosa que més tard, i ja a Segona B, se n’anà en orris, en adquirir la majoria de les accions del club una casa d’apostes esportives i li canviés el nom pel que ella tenia en castellà, és a dir, el de Miapuesta, amb el consegüent gran disgust per part dels autèntics aficionats.

En la pobra etapa a la B, per cert, fou quan el ja molt modest Figueres (encara no havia passat a ser propietat de la citada casa d’apostes, que acabaria abocant-lo a la desaparició), de la mà del tècnic Pere Gratacòs -després seleccionador català-, realitzà la proesa d’arribar a les semifinals de la Copa del Rei, ja que els modestos, en la competició del KO, solen donar aquestes sorpreses. Aquells partits de Copa arrossegaren molta gent a l’Estadi de Vilatenim, mentre que els de Lliga, com era habitual, continuaren comptant amb l’assistència de tres gats i mig, fet qualificat pel periodista barceloní Jordi Basté, a TV3, d’”increïble”…

Pere Gratacòs

Ara, un cop refundada l’entitat, l’equip figuerenc es veu forçat a jugar a Segona Regional, però amb l’esperança d’anar escalant categories i aconseguir situar-se, en el futur, a Tercera Divisió.

Una història
silenciada
Aquesta història de l’època daurada del Figueres, que va del 1986 al 1992, finalitzà amb Pitxi Alonso d’entrenador, que no pogué evitar que el quadre altempordanès baixés, al final de la temporada 92-93, a Segona B. A més, convé consignar que el FC Barcelona, el “gran Barça”, impedí que el seu filial, en l´últim tram del torneig lliguer, fes un favor als figuerencs, per tal d’afavorir, valgui la redundància, un equip del nord. Tot plegat, una història, aquesta de l’època daurada del club de la capital de l’Alt Empordà, que, curiosament, sempre es procura silenciar...

I la UE Figueres, poc després de caure al negre pou de la Segona Divisió B -abans ja s’havia convertit obligatòriament en SAE-, perdé l’Emili Bach, que plegà, sense haver intervingut en la “venda” del club, ja que això es produí força temps més tard. Un Emili Bach que, per altra banda, mai no se li ha agraït res, malgrat que, durant el seu mandat, tot semblava indicar –i, en algun moment, es donava per fet- que es posaria el seu nom a l’Estadi de Vilatenim. Una encara magnífica instal·lació municipal esportiva, que pagà en part l’entitat de la ciutat de Salvador Dalí (el cèlebre artista era, per cert, un “fan” del Figueres, fins a l’extrem d’interessar-se, trobant-se ja greument malalt i a punt de morir, per saber els seus resultats), que, en l’actualitat, acull partits de mainada, a part dels de Segona Regional que disputa l’equip blau-i-blanc...


Emili Casademont i Comas
(Antic cronista esportiu dels diaris Marca, El
Mundo Deportivo i Ya, i de les agències Efe,
Logos, Mencheta i Adi)