Del català, en deien el llemosí

L’any 1716 entrà en vigor el Decret de Nova Planta, que imposava l’ús de la llengua castellana al Principat de Catalunya, obligació que, poc temps després, s’estendria a tots els territoris de parla catalana. Al principi, però, aquell sistema absolutista implantat pel rei Felip Vl no tingué l’èxit esperat en alguns llocs, on el català gaudia d’un fort -i, a més, únic- arrelament. Per aquest motiu, ben aviat s’hagué de fer una concessió a Mallorca, que permetia que la Reial Audiència continués utitlitzant el mallorquí, una de les variants de la llengua catalana, en les seves relacions amb l’illa, ja que cap dels seus habitants no entenia el «nou» idioma. Amb tot, el monarca recomanà que el castellà «sea introducido mañosamente en Mallorca». Més tard, Carles III, en un Reial Decret del 1768, manà que tot l’ensenyament a les escoles mallorquines «se imparta de forma inmediata en lengua castellana». Aquella ordre, però, malgrat que era d’allò més enèrgica, trigà una bona colla d’anys a complir-se, ja que, segons Antoni Maria Alcover, les primeres lletres, en els inicis del segle XIX, encara s’hi ensenyaven en l’idioma matern.

Quant a la resta de territoris catalans, començant pel del Principat, Antoni Rovira i Virgili afirma que el català hi fou substituït pel castellà, en l’ensenyament de caràcter oficial, a partir del 1825, si bé Joan Corominas retarda aquesta data a l’any 1858. I l’esmentat Decret de Carles III també afectà, com cal suposar, la predicació dels capellans a les esglésies; però només s’arribaren a fer sermons en castellà a determinades ciutats -a la de València, per exemple-, car en la immensa majoria de les poblacions es prosseguí usant el català a la trona. La resistència de la gent a acceptar allò que se li imposava era realment destacada i heroica.

A l’entremig de tot això, cal ressaltar que es produí un fet curiós. L’any 1810 (ara fa exactament un parell de segles), el català, durant l’ocupació francesa de Catalunya, fou elevat a la categoria d’idioma oficial, al costat del francès. Així, el Diari de Barcelona sortí algun temps, que durà relativament poc, a dues columnes: l’una en català i l’altra en francès. I fins i tot es començà la traducció catalana dels Codis napolèonics, que restà inacabada. Al cap de poc temps, però, continuaren les prohibicions relatives a la utilització de la llengua catalana. Malgrat tot (i en aquest tot, cal incloure-hi les èpoques de les dictadures militars, encapçalades pels generals Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco), el català continuà posseint «una sorprenent vitalitat entre el poble i ha sabut conservar, en gran part, la seva puresa primitiva», assegurava un cronista barceloní a la dècada dels anys 1960.

Pel que respecta als intel·lectuals, convé indicar que, cap a la meitat del segle XIX, molts literats escrivien en castellà. Però també molts, sempre que podien i els era possible, ho feien en llemosí, paraula provinent d’un dels dialectes occitants -el de la regió de Llemotges-, utilitzada per designar la llengua catalana. I és que creien que, donant aquest nom al català, comptarien amb una denominació unitària per a la llengua, sense referències geogràfiques que provoquesin susceptibilitats. No obstant això, posteriorment, en considerar que la citada denominació era inadequada, reivindicaren la recuperació del nom «català». I un dels que més lluitaren per aconseguir l’objectiu proposat fou Marià Aguiló i Fuster, aprofitant l’ocasió que li brindaven els Jocs Florals celebrats l’any 1862.

Convé consignar, fent un parèntesi, que l’origen de l’aplicació al català -i, bastant sovint, a l’occità- de la denominació llimosí es troba ja, vers l’any 1200, en el primer tractat de retòrica trobadoresca i primera obra gramatical d’una llengua romànica, titulat Razós de trobar, on el gironí Ramon Vidal de Besalú, el seu autor, dóna el nom de «lemosin» a tot l’occità. I molts consideren que també hi incloïa el català, cosa que pot semblar lògica, atès que Ramon Vidal parla, en la referit volum, «del nostre legatge».

La romanística, cap a finals del segle XIX, féu una clara distinció entre el que era occità i el que era català. I el terme llemosí, a causa de la seva inexactitud històrica i filològica, així com per motius ideològics, acabà per caure en desús. Gaspar de Jovellanos, des del seu exili a Ciutat de Mallorca (més coneguda ara com a Palma de Mallorca), i Josep Maria Quadrado, des de Menorca, d’on era fill, criticaren durament la utilització del nom llemosí, tot seguint-los els catalans Manuel Milà i Fontanals i Antoni de Bofarull, entre d’altres, mentre el valencià Vincent W. Querol titulà una obra seva Rimes catalanes, l’any 1877, imitant el que, amb anterioritat -el 1873-, havia fet el mallorquí Jeroni Rosselló, titulant un dels seus llibres d’aquesta forma: Poetes balears. Segle XIX. Poesies d’autors vivents escrites en català.

Fora de Catalunya, una figura de gran relleu, Marcelino Menéndez Pelayo, que s’havia format a la Universitat de Barcelona, s’adherí a aquest moviment, després d’haver estudiat a fons la qüestió. I fou «en català» que, l’any 1889, pronuncià el discurs dels Jocs Florals, davant la reina d’Espanya, en el qual només tingué frases d’elogi, de defensa i d’admiració per a la llengua catalana, tot renunciant així a la denominació de llengua llemosina, malgrat que abans se n’havia declarat partidari. A partir d’aquell instant, per cert, hom considera que, de fet, el nom llemosí quedà definitivament eliminat.

Emili Casademont i Comas (Publicat a "Diari de Girona", 2-5-2010)