divendres, 3 de desembre de 2010

El desembre i els bisbetons

El desembre, que dimecres, diada de Sant Eloi, encetàrem, després d’haver acomiadat el novembre (l’últim dia del qual volgué fer honor a la seva popular dita: «Per Sant Adreu, pluja o neu o fred molt greu»), és, moralment i materialment, el més fred de tots els mesos de l’any. Per això, els romans procuraven no iniciar-hi cap empresa important, ja que creien que estava condemnada al fracàs. O sigui, que, actualment, la gent de la vella Roma recomanaria, n’estic ben segur, que la presa de possessió del nou Govern de la Generalitat de Catalunya no es dugués a terme dins el mes de desembre, atès que CiU, triomfador de les recentment celebrades eleccions autonòmiques, pot córrer el risc que les coses no li surtin prou rodones. Aquesta coalició, formada per Convergència i Unió, per fi, tornarà a governar, després de «clavar» una colossal pallissa al popularment anomenat «tristpartit», constituït pels tres partits polítics d’esquerra perdedors dels dos anteriors comicis, que s’ajuntaren com a bons germans i que demostraren després que eren tot el contrari. Un «tristpartit» que impedí, en aquelles dues ocasions, que Artur Mas, clar guanyador a les urnes, manés, servint-se d’una «jugadeta» injusta, però permesa per una llei encara més injusta, i que, en els darrers temps, havia «col·locat» a la presidència de la màxima institució de govern de casa nostra un personatge força gris (pertanyent més al PSOE que al PSC i de nom i cognoms ben andalusos), perfectament «retratat», per cert, en el programa d’humor de TV3, titulat Polònia.

El desembre és el mes de les fortes ventades. Ja diu el refrany que «L’advent és el temps dels vents», època compresa entre les quadre setmanes anteriors a Nadal. I també és el temps de la matança del porc -qualificada d’una de «les tres grans alegries de l’home»-, tal com recorda el calendari esculpit a la portalada de l’històric monestir de Ripoll, obra que data del segle XII. En aquest calendari, l’escena que representa el desembre està formada per una dona amb un ganivet, al costat d’un home amb una destral a la mà en actitud de ferir la bèstia, cosa que fa suposar que, en temps antics, hom matava el porc d’una forma realment esgarrifosa, o sigui, a cops de destral. D’altra banda, convé assenyalar que el desembre, mes de fredors intenses, talment com el gener, i que té els dies més curts de l’any, ens porta, oficialment, l’hivern. I, gairebé tot seguit, la diada de Nadal, que és quan el dia fa un petit salt i s’allarga una mica, com bé diu el refrany: «Per Nadal, un pas de pardal». Pas que l’endemà, dia 26, festivitat de Sant Esteve, ja és de llebre. Però, abans d’arribar a Nadal, i abans d’arribar també a la Puríssima, trobem que el calendari ens indica que el dia 6 és sant Nicolau, diada que convida a evocar una vella cançoneta: «Caritat, senyora;/ caritat, si us plau,/ que venim de Roma/ i portem corona/ de Sant Nicolau; bisbe de pau,/ panses i figues,/ nous i olives/ i tot el que vulgau;/ caritat, senyora;/ caritat, si us plau.» Aquesta cançoneta era la que, antigament, els vailets entonaven, en el seu recorregut matinal per les cases, per tal de recollir coses per a la festa que feien a la tarda. Perquè heu de saber, benvolguts lectors, que sant Nicolau és el patró dels nois o, concretant-ho més, dels nois petits. Un patró que havia estat molt celebrat per tots els nens catalans, els quals menjaven, en una gran berenada, tot allò que, generalment, havien aconseguit recollir en la capta matinal del dia.

Però, per acabar, i deixant tot això al marge, cal centrar-nos, encara que sigui breument, en el fet que sant Nicolau també és el patró dels escolanets. I per aquesta raó, cada 6 de desembre, abans elegien, entre ells, un bisbetó, el qual, durant vint-i-quatre hores, feia de bisbe dels noiets, amb tota la categoria i deferència bisbals, i oficiava i sermonejava, seguit de tota una cort de familiars i d’altra gent, semblant a la dels bisbes de debò. Encara avui dia, convé remarcar-ho, a l’Abadia de Montserrat se celebra l’elecció d’un bisbetó, que no sempre és un integrant de la seva cèlebre i prestigiosa escolania, cerimònia que té lloc per santa Cecília, patrona de la música (el 22 de novembre), i que regeix al llarg de tota la diada de Sant Nicolau, costum que té arrels medievals. I com a curiositat, cal destacar que a Girona, en temps no gaire reculats, la mainada de les escoles, que feia mitja festa, elegia, a més d’un bisbetó, un abató, tot evocant aquells que abans triaven els escolanets de la Catedral i de l’església col·legiata de Sant Feliu, respectivament. Els abatons, per cert, es distingien d’allò més perquè es barallaven amb els bisbetons, en un ambient divertidíssim, a tall de record de les fortes batusses (batusses reals, com les que protagonitzen ara determinats polítics, exhibint una pèssima educació) que, segons expliquen els llibres d’història, havien sostingut aquells que exerciren aquests càrrecs infantils.
Sant Nicolau té diversos refranys que, en la seva majoria, avui la gent ha gairebé oblidat. I entre ells, n’hi ha un que, pel que «delaten» clarament les estadístiques, l’encerta sovint. És aquell que diu que «Per Sant Nicolau, plou, si a Déu plau». Cal desitjar, per tant, que a Déu, aquest any, no li plagui fer ploure, a fi que el bisbetó de Montserrat pugui gaudir d’una bona diada, presidida pels alegres raigs de l’astre rei.


Emili Casademont i Comas