dissabte, 27 de novembre de 2010

Els «elois»

A una edat considerada aleshores avançadíssima, quan la mitjana de vida no passava gaire dels 70 anys, el meu avi matern morí fregant els 90, tot i que era un empedreït fumador (de pipa i caliquenyos, principalment), costum -o vici, qualificat ara de dolentíssim-, que practicà fins que la mort se l’endugué a l’altre barri, que ell, catòlic també empedreït, confiava que seria el paradís celestial. I, així que el calendari indicava que estava a punt d’arribar (o havia arribat ja) la data de l’1 de desembre, diada de Sant Eloi, sempre recitava la mateixa «cantarella»: «Sant Eloi,/ quan era petit/ era noi,/ de mitjà/ va ésser manyà,/ de mitjancer/ va ésser serralller,/ i de gran va ésser sant». I és que el meu avi matern, natural de Caldes d’Estrac o Caldetes (al Maresme), es jubilà com a ferroviari, després d’haver exercit sempre l’ofici de manyà als tallers de la Renfe (primer als barcelonins i, finalment, als gironins, situats a la carretera N-II, a tocar de l’antic poble de Palau-sacosta), en una època en què els treballadors del ram del metall celebraven moltíssim el seu patró, sant Eloi, treballadors, per cert, coneguts popularment, en alguns llocs, pels «elois».

Sant Eloi és l’encarregat d’encetar el darrer mes de l’any, immediatament després que sant Andreu hagi acomiadat el novembre. Un sant, aquest darrer, que, segons la tradició, ens «regala», en el seu dia, pluja o neu o fred molt greu. És clar que no sempre aquesta tradició es compleix. Però els ferrers, torners, ajustadors, manyans, etcètera, per si de cas, abans pregaven a sant Eloi que demanés al seu «col·lega» sant Andreu que no ultrapassés els límits de la seva diada, per tal que l’endemà fes bon temps. O, almenys, que no plogués o nevés. Fins i tot, s’havien fet, en determinades poblacions i en vigílies de l’1 de desembre, algunes funcions religioses en tal sentit, que deien que solien donar el resultat desitjat. I a propòsit de sant Andreu, cal recordar que, per efecte d’un privilegi atorgat l’any 1274 pel rei Jaume I, antigament tenia lloc a Barcelona, el 30 de novembre, l’elecció dels consellers o jurats que havien de regir la ciutat i que havien d’integrar el Savi Consell de Cent. Això durà fins al 1713, ja que, a partir de l’any següent i com a conseqüència de la pèrdua de la guerra dita de Successió, així com de la presa de Barcelona per les tropes de Felip V (monarca de pèssim record per als catalans), fou ordenat el règim de la Ciutat Comtal de manera ben diferent de com l’havia saviament instituït el gran rei En Jaume cinc segles enrere.

Repassant una mica la història, cal assenyalar, tornant a sant Eloi, que aquest sant havia estat molt venerat pels practicants dels vells oficis del metall, com els enclusaires de Guardiola de Bagà, els dalladors de Campdevànol, els panyaires i canonaires de Ripoll, els balaires de Sant Llorenç de la Muga, els aixadaires, cavagaires i fangaires de la Pobla de Lillet, els esquellaires de Sant Pere de Torelló, els aramaires de Vic, els tisoraires de Martinet de Cerdanya, etcètera. I també cal assenyalar que, en certes localitats, tenien els ferrers per gent demoníaca. I és que hom els creia relacionats amb el dimoni, perquè treballaven amb foc, com a l’infern, i posseïen el do d’estovar i «dominar» el ferro. D’aquí ve que les fargues estiguessin situades enmig de boscos i allunyades de poblat. O bé, en llocs, ben amagats, dels afores de les ciutats. I hom diu que abans cap pare no donava una filla en matrimoni a un ferrer per res del món, raó per la qual els ferrers es casaven només amb dones que eren filles d’un col·lega de professió. D’altra banda, convé afegir, com una curiositat més, que sant Eloi és advocat per guardar dels óssos. I és que, segons la tradició, una vegada que anava de camí -no diu concretament on s’adreçava- li sortí un ós que el volia devorar, i ell l’amansí de tal forma que el féu seguir com un simple gosset. Per això, hom presenta sant Eloi, en quasi totes les estampes, gravats i escultures, acompanyat d’un ós.

Avui dia, alguns manyans, ferrers, ajustadors, serrallers, etc., que encara continuen exercint aquests oficis, solen celebrar sant Eloi d’alguna manera, fent un bon dinar, berenar o sopar, tot recordant amb nostàlgia temps passats, en què festivaven extraordinàriament el seu patró. I alguns joiers i rellotgers arriben a tancar, fins i tot, les portes de les seus establiments l’1 de desembre, mentre que, a instàncies dels primers, abans els pastissers feien, en alguns municipis barcelonins, uns pastissos anomenats «martells de Sant Eloi», que ignoro si encara prossegueixen elaborant-los.

El que no ignoro, en canvi, és que, quan vivia a la meva ciutat de Girona (i parlo del anys 40 i d’una part dels 50 i dels 60), els nombrosos «elois» que hi havia celebraven sant Eloi amb diversos, concorreguts i lluïts actes, entre els quals recordo el de l’elecció d’una «miss eloi» i tot. És clar que es tractava d’una època en què existien bastants carrers i carrerons gironins plens de tallers i tallerets, que donaven feina a una bona colla de treballadors, tallers i tallerets que enguany, per raó de l’evolució de la vida (en alguns aspectes, tal com pot comprovar-se fàcilment, ben negativa), se n’han anat en orris.

Emili Casademont i Comas