divendres, 12 de novembre de 2010

Caganers i caganeres

La caganera Alícia Sánchez-Camacho, del PPC

Sota el títol «El caganer, la figura més popular del pessebre català», Isidre Vallès i Rovira -germà del que fou extraordinari pìntor, l’Evarist, i del prestigiós crític d’art, en Josep-, escrigué un documentat i magnífic article l’any 1984, amb motiu d’una gran exposició de caganers (més de tres-cents), celebrada al figuerenc Museu de Joguets, inclòs posteriorment en un catàleg, editat per l’Ajuntament de la capital de l’Alt Empordà, on es feia un resum de les activitats desenvolupades pel popular museu de joguines, situat a quatre passes del d’en Dalí, així com de les donacions rebudes i dels nombrosos comentaris elogiosos apareguts a la premsa, una bona colla dels quals, els més significatius, es reproduïen al dit catàleg.

I l’Isidre deia, en aquell article, que és possible que la incorporació del caganer al pessebre tingués lloc durant el període del barroc, al final segle XVII o a començament del XVIII, moviment que es caracteritzà per l’extremat realisme que abocà, sobretot, en les natures mortes i en les escenes costumistes, totes elles molt relacionades amb la descripció de la vida del poble. «És aleshores que les condicions de treball i les escenes casolanes i a l’aire lliure foren tingudes en compte com a temàtica artística i es dignificaren així aspectes de la realitat quotidiana que, fins aquell moment, havien estat menyspreats», indicava.

A continuació, Isidre Vallès i Rovira, destacat estudiós del tema, opinava que el caganer seria una reminiscència o record del caràcter vital i còsmic implícit en les grans festes i menjades amb què se celebrava l’inici del solstici d’hivern i de les seves conseqüències immediates originades per l’abús de l’aliment, tot afegint que «aquesta figura es revesteix d’un sentit simbòlic en integrar-se dins el cicle de la natura i en una estació, l’hivern, en què els camps necessiten l’adob per produir els seus fruits». I concloïa assenyalant: «En conseqüència, podem considerar la figura del caganer com un símbol de la fecunditat futura de la terra adobada amb la seva deposició, aspecte que ens permet reblar les paraules de Joan Amades, quan ens deia el següent: “Fer figurar aquest homenet en el pessebre porta sort i alegria i no fer-ho comporta desventura”». El citat i il·lustre folklorista escrigué això l’any 1939. Però, amb el pas del temps, la situació ha anat canviant, per efecte de la forta reivindicació dels drets de la dona, i això ha fet que la iconografia pessebrista s’enriquís amb la variant femenina del caganer, cosa que, ja el 1984, començava a evidenciar-se, com bé apuntava Vallès en el seu article. Per consegüent, no ens ha de sorprendre gens que, en aquests últims decennis, s’hagin incorporat caganeres al pessebre nadalenc, gràcies a la iniciativa duta a terme per un ninotaire, avui ja traspassat, anomenat Lluís Vidal.

En aquella gran exposició, celebrada ara farà 26 anys al Museu de Joguets de Figueres i organitzada pel seu director, Josep Maria Joan i Rosa, s’hi exhibiren, caganers procedents de les col·leccions de Sylvia Ruiz, de Sitges, i del doctor Joan Arruga, de Barcelona, les dues úniques existents llavors arreu de Catalunya. I, a part del clàssic caganer (el que duu barretina i fuma amb pipa, que jo, de petit, posava, en un racó discret, del pessebre que feia a casa), n’hi havia un que llegia el diari, un altre vestit amb la samarreta del Barça, els Tres Reis, etcètera. La mostra cridà molt l’atenció i fou visitada per una enorme quantitat de gent petita i gran. I és que era realment curiós i bonic contemplar aquells caganers, «actuant» al bell mig d’un magnífic ambient pesebrístic, format per pedres, farigola i sorra. «La farigola és de la Muntanyeta, és a dir, del lloc on els figuerencs van a cercar-la per fer la sopa. La sorra és de la platja de Sant Pere Pescador. I les pedres són del castell de Sant Ferran. Es tracta, concretament, de trossos de pedra de quan, l’any 1939, les tropes republicanes, llavors de la retirada, van volar la fortalesa», m’explicà l’amic Josep Maria.

El que cridà més l’atenció de la mostra, però, fou la presència d’unes dones que hi havia, ajupides i amb el cul enlaire, en plena «tasca caganera». I és que llavors, tres dècades enrere, no era gaire habitual veure aquesta classe de figuretes als pessebres, cosa que ara ha esdevingut ja força normal. Així, entre els nous caganers per a enguany, hi ha, al costat de cèlebres futbolistes i diversos personatges «de moda», una coneguda política gironina, Alícia Sánchez-Camacho, candidata a la presidència de la Generalitat, en les pròximes eleccions autonòmiques catalanes, pel Partit Popular (PP).

Alguns titllen de mal gust la col·locació de determinats homes o dones públics al típic pessebre nadalenc. Però els fabricants de les gracioses figuretes (fabricants que són de Torroella de Montgrí) afirmen que no n’hi ha cap, d’aquesta mena, que pretengui burlar-se del personatge que representa, sinó tot el contrari, ja que realça la seva simpatia. I això és el que deu pensar l’Alícia. Una Alícia Sánchez-Camacho que també deu pensar, per altra banda, que el fet de concórrer a la imminent contesa electoral catalana com a caganera -com a caganera pessebrista, insisteixo-, pot ajudar-la (o pot ajudar el seu partit, millor diríem) a «esgarrapar» vots. Si realment és així, tal com jo suposo, que la sort -sempre tan anhelada, però difícilment assolible- l’acompanyi...!

Emili Casademont i Comas