dissabte, 11 de desembre de 2010

La protectora de la vista

De santa Llúcia, la diada de la qual se celebra el 13 de desembre, gairebé no se’n sap res. Tan sols que fou una jove de Siracusa (Itàlia) i que, durant la persecució decretada contra els cristians per l’emperador Dioclecià l’any 304, morí martiritzada. Segons una llegenda, li arrencaren els ulls, motiu pel qual se la sol representar exhibint-los en una safata, llegenda que pot procedir del seu nom, Lucis Via, que significa «camí de la llum», o bé de la proximitat de la seva festa amb el solstici d’hivern.

Sigui com sigui, santa Llúcia, venerada per les Esglésies catòlica i ortodoxa, és invocada, des de temps antics, com a protectora de la vista. D’aquí ve, precisament, aquesta popular frase: «Que santa Llúcia ens conservi la vista». I, a més, santa Llúcia és la patrona dels cecs i de la gent d’oficis ben diversos que requereixen gaudir d’una bona visió, com les modistes, per exemple. Així, recordo que aquestes, les abans anomenades «llucietes» -i parlo dels anys 50 i 60 del segle passat-, organitzaven una gran quantitat d’actes molt lluïts, no mancant-hi el religiós, i a moltes poblacions s’elegia la reina de les modistetes. Per altra banda, cal ressaltar que havia estat opinió estesa entre la gent del didal i l’agulla -en una època, però, força llunyana- que, si alguna «llucieta» o «lluciet» (sastre) cosia el dia de Santa Llúcia, se li escurçava set anys la vista i no trigava gaire a clavar-se l’agulla en un ull, sense adonar-se’n. Ah!, i fins i tot hom creia que, per Santa Llúcia, no es podia llegir i que, si algú s’atrevia a fer-ho, podia esdevenir cec.

Al marge d’això, convé destacar que cada any se celebren moltes fires arreu de Catalunya -fires dites «de Santa Llúcia»-, relacionades amb les festes nadalenques que s’apropen. La principal és la que té lloc a Barcelona, on pot trobar-se de tot per fer el pessebre: figuretes, casetes de suro i de cartró, molsa, branquetes de pi i de bruc, galzerans florits (de petit, a Girona, sempre en dèiem gallerans), etcètera. Aquesta tradicional fira és evocada en el Romanç de Santa Llúcia, una bonica cançó escrita pel poeta Josep Maria de Sagarra i musicada per Eduard Toldrà, que, en principi, popularitzaren els tenors Emili Vendrell i Gaietà Renom, enyorats amics meus, i que s’enceta així: «Perquè avui es santa Llúcia,/ dia de l’any gloriós,/ pels volts de la plaça Nova/ rondava amb la meva amor». Antigament, la barcelonina Fira de Santa Llúcia feia que moltes noies fadrines dels pobles de pagès veïns, filles de famílies riques, hi anessin, com també molts nois de la pròpia capital catalana, igualment fadrins, per veure si hi podien «pescar» una bona pubilleta.

I hi ha, per cert, referent així mateix a les festes nadalenques, un refrany que diu: «Santa Llúcia la bisbal,/ a tretze dies de Nadal». Un refrany que sempre ha fet creure -pel que respecta, sobretot, a les terres gironines- que santa Llúcia era filla de la Bisbal d’Empordà. La tradició barcelonina, però, ho desmenteix, ja que, segons ella, aquesta santa nasqué a la Ciutat Comtal. Concretament, a la casa on avui s’aixeca la capella que li està dedicada, la qual es troba ben a prop de l’antic domicili del senyor bisbe. Per tant, tot fa pensar que això de «bisbal» és un qualificatiu que se li donà per haver arribat al món, d’acord amb la citada tradició, al mateix carrer on vivia el prelat barceloní. I també hi ha un altre refrany que diu: «Santa Llúcia de Puigmal,/ tretze dies d’aquí a Nadal», per raó de celebrar-se, en una ermita pirinenca, un aplec, conegut com l’Aplec dels torrons, al qual abans solien acudir molts olotins. I parlant d’aplecs, no puc deixar d’esmentar el que, per Santa Llúcia, s’organitzava a Tortosa, la capital del Baix Ebre, que era el més important de les comarques tarragonines, car hi anaven els famosos torronaires d’Agramunt, així com uns cuiners, denominats popularment «mongetaires», que fregien grans paellades de saboroses mongetes amb cansalada, tot oferint-les, a continuació, als romeus. Un cas a part és l’Aplec de Tonyà (a quatre passes de Figueres), per exemple, dedicat més a la santa protectora de la vista que no pas als torrons.

La nit de Santa Llúcia és la més llarga de l’any, segons el calendari julià, que era una mica diferent de l’actual, o sigui, del gregorià, establert el 1582, atès que, per començar, ja li restaren deu dies. Per això, el calendari julià, que feia escaure la diada d’aquesta santa unes quantes dates més tard del 13 de desembre, tenia un popular refrany, el de «Per Santa Llúcia, un pas de puça», que encara hi ha persones que, equivocadament, solen recitar sovint. Una equivocació que se suma a la de creure que santa Llúcia nasqué a la Bisbal d’Empordà o a Barcelona, car no hi ha res que ho provi, sinó a Siracusa. De tota manera, i tenint present que santa Llúcia gaudeix de gran fama i prestigi com a protectora de la vista, crec que podria ser molt útil i beneficiós que la gent s’hi encomanés. Jo, que, per dissort, tinc des de fa algun temps un ull un xic «avariat», a conseqüència d’una operació de cataractes que no sortí gaire bé, ja ho faig, tot confiant en aquesta llegendària santa, de qui diuen que, després d’arrencar-li els ulls, encara hi continuà veient.

Emili Casademont i Comas