dissabte, 31 de març de 2012

L’historiador jueu Flavi Josep



Descendent d’una família sacerdotal distingida, Flavi Josep fou un historiador jueu, nascut a Jerusalem en els inicials i conflictius anys del cristianisme. El seu nom original era Josep ben Maties (o sigui, Josep, fill de Maties, un Maties que exercia el sacerdoci) i rebé una educació, qualificada de «privilegiada», que contribuí a desenvolupar els seus grans dots intel·lectuals i la seva prodigiosa memòria. Així, Flavi arribà a convertir-se en un home d’allò més expert en les qüestions relatives als principals partits polítics dels jueus, com el Fariseu, partit que participà en el govern de la nació. L’excés de zel dels fariseus cap a la lletra més que cap a l’esperit de les lleis, així com el fet de considerar-se dipositaris de la veritat religiosa, els valgué la denominació d’hipòcrites.

Flavi Josep, militant del dit Partit Fariseu, malgrat no compartir els seus punts de vista ultrareligiosos, tingué una bona relació amb la cort de Neró, abans de la sublevació jueva contra l’Imperi romà (any 66), però la seva posició en l’esmentat conflicte fou ambigua, atès que Flavi exposa dues versions contradictòries, en els seus escrits, sobre el paper que, a la província de Galilea, hi jugà. No obstant això, el més probable, segons els estudiosos, és que acabdillés els galileus en la revolta, després de preparar-los, i que intentés frenar l’avançament del poderós exèrcit romà de Vespasià (any 67), avançament que, al final, triomfà, circumstància que motivà que Flavi Josep fos fet presoner i lliurat, tot seguit, a Neró. Però, en profetitzar que el seu captor seria proclamat emperador, fet que no trigaria a passar, Vespasià, agraït, procedí a alliberar-lo. I, a partir de llavors, Flavi, que se sentia enlluernat per la vida brillant de Roma, gaudí del mecenatge imperial, tant del nou ocupant del tron com dels seus successors -Titus i Domicià-, i visqué a la ciutat romana, molt respectat per tothom i dedicat tranquil·lament a escriure, fins al moment de la seva mort, esdevinguda l’any 100, després d’haver-se casat, en diverses ocasions, amb escassa o nul·la fortuna, per culpa, gairebé sempre, de les seves esposes.
       
Poc temps abans abans d’exhalar el darrer sospir, Flavi Josep escrigué, entre el 93 i el 94, la història del seu poble, Antiguitats dels jueus, on féu referència a Jesús en un parell de pàragrafs. Així, en el primer, hi menciona l’assassinat de «Jaume, germà de Jesús, anomenat Crist». I en l’altre, el més important, hi relata el següent: «Per aquell temps, va aparèixer Jesús, un home savi. Va ser autor de fets realment prodigiosos, mestre de gent que rep amb goig la veritat. Va atraure molts jueus, així com molts que eren grecs. Quan Pilats, com a conseqüència d’una acusació feta pels principals entre nosaltres, el va condemnar a la creu, aquells que abans l’havien estimat no van deixar de fer-ho. I fins ara (Flavi Josep parla, com cal suposar, de l’any 93 o 94), la tribu dels cristians, anomenats així a causa de Crist, no ha pas desaparegut».

El text acabat de transcriure, que correspon a un capítol titulat «Testimonum Flaviaum» de la citada obra, constitueix un testimoni autèntic de l’existència de Jesús i de la seva personalitat. I hom considera que Flavi Josep fou el primer cronista a esmentar el fill de la Verge Maria, tot i que, durant el mateix segle I, alguns altres també ho feren, encara que d’una forma passatgera, bastant breu, i després -tot ho fan ben creure-, que ell. Aquest és el cas, per exemple, de Tàcit, el qual deixà escrit que «Jesús va patir la pena de mort sota el regnat de Tiber, en haver estat condemnat per Ponç Pilats, el procurador de Judea». I quant als evangelis canònics -els de Marc, Mateu, Lluc i Joan-, acceptats com a autèntics pel Vaticà, convé indicar que obvien infinitat de detalls de la vida de Jesucrist, cosa que fa que, d’aquesta, se’n sàpiga poquíssim -res, pràcticament, com aquell qui diu-, ja que es limiten a propagar, de forma principal, els ensenyaments de Crist, que després esdevindrien la religió avui practicada per molts milions de persones d’arreu del món, si bé no totes les esglésies cristianes (l’ortodoxa, l’anglicana i, en general, les denominades protestants) coincideixen plenament. Sempre hi ha quelcom que les diferencien de la catòlica.

L’obra Antiguitats dels jueus o Les antiguitats judaiques, com també és coneguda, es divideix en vint llibres i és escrita en grec, llengua que Flavi Josep dominava més que a la perfecció. Per això, hom afirma que el seu grec és bellíssim. Durant l’Edat Mitjana, Flavi fou un autor molt llegit. I el volum número XVIII d’Antiguitats dels jueus, que és allà on ell aporta una destacadíssima prova de la historiocitat de la figura de Jesús de Natzaret (historiocitat que es posava en quarantena), fou traduït al català cap a l’any 1400.

Flavi Josep fou, en definitiva, un personatge que, entre les lloances d’uns i les  crítiques d’altres (molta gent de Judea del seu temps el titllà de «traïdor» per haver-se passat a l’enemiga Roma), realitzà una gran tasca com a historiador de l’antic poble jueu, cosa que, en vigílies de Setmana Santa, m’ha semblat oportú recordar.
 
                          

Emili Casademont i Comas                                      
(“Dari de Girona”)