dimarts, 29 de maig de 2012

El gran Morera


Enric Morera i Viura, nat a Barcelona el maig del 1865 i traspassat a la mateixa ciutat el març del 1942, se n’ànà de molt jove a l’Argentina, on hauria pogut fer una extraordinària carrera musical. Però no trigà a tornar a la pàtria, ja que Catalunya el necessitava. La nostra música (llegeixi’s sardanes, cançons, etc.) corria el greu perill de perdre’s o de caure en la vulgaritat, en el mal gust. I és que la vinguda de fora s’havia apoderat dels teatres i «embaucava» la gent. Aleshores, arribà Morera, talmente com una força de la naturalesa, i la música catalana envaí, en poc temps, tot el país. Cap racó no en quedà exclòs.

Enric Morera harmonitzà les primeres cançons populars, cada una de les quals és una veritable obra mestra. Tots els més eximis poetes de l’època, sense excepció, treballaren per a ell. Àngel Guimerà, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Santiago Rusiñol, Ignasi Iglesias, Josep Carné, Apel·les Mestres, Joan Llongueras, Emili Guanyabens, Josep Maria de Sagarra (aquest més tard), etcètera, portaren els seus versos a «en Morera», com així tothom l’anomenava familiarmente, perquè els musiqués. Ah!, i també fo feren els destacats poetes rossellonesos Josep Sebastià Pons i Carles Grandó. I d’aquesta manera, com per art d’encantament, nasqueren L’alegria que passa, La nit de l’amor, La Baldirona…, fins que tot esclatà amb La Santa Espina, que havia de donar una raó de ser als catalans. Aquesta sardana, extreta de la rondalla del mateix títol, original de Guimerà (rondalla estrenada el 1907 al Teatre Principal de Barcelona i musicada, igualmente, per Morera), seria prohibida per les dictadures de Miguel Primo de Rivera i de Francisco Franco, ja que la consideraven «independentista».

Enric Morera compongué música de cambra, música simfònica, música religiosa, etc., a més de la que acabo d’esmentar. Fins i tot, el temptà la sarsuela, amb l’obra Canción del nàufrago. I també compongué -ara que ho recordo- una Missa de Rèquiem dedicada a la memòria del Gran Rei En Jaume, que sempre era cantada, durant els anys 20, a l’església barcelonina de Sant Felip Neri, en ocasió de celebrar-s’hi la missa pels difunts del Col·legi d’Advocats de la capital catalana.

D’altra banda, cal ressaltar que la sardana recobrà una dignitat que Pep Ventura, Josep Serra o Juli Garreta, per exemple, li havien donat, gràcies a les excepcionals peces de Morera: L’Empordà, Les fulles seques, La sardana de les monges, Davant la Verge… La llista és realment impressionant. Llàstima que ara, amb l’excusa que la joventut vol sardanes noves, les cobles toquin moltes vulgaritats, tret de les composicions d’alguns músics que segueixen les petjades «moreranianes».

I no puc deixar de consignar, abans d’acabar aquest article, que Enric Morera fundà, quasi alhora que es creava l’Orfeó Català, el cor Catalunya Nova, format únicamente i exclusivamente per homes, que ell anà a cercar pels barris obrers barcelonins. Era un temps en què els Cors de Clavé es desviaven un xic massa de la doctrina claveriana i el mestre Morera volia portar-los al lloc que Josep Anselm Clavé havia somiat.

Del Catalunya Nova, nascut el 1900 i desaparegut ara fa just un segle, que popularitzà d’allò més L’Empordà i que fou dirigit, en la seva etapa final, pel músic i compositor banyolí Cassià Casademont i Busquets, actualmente només en resta una bandera gloriosa. Una bandera tan alta, com bé algú ha dit, que ningú no la gosa escometre, com aquella pàtria de Ventura Gassol, l’autor de Les tombes flamejants, que ningú no la gosà enterrar…

Enric Morerra i Viura nasqué un 22 de maig, igual que Richard Wagner, el músic alemany del Rin. Tots dos tenien el mateix ideal, que no era altre que crear una música nacional, ben representativa dels pobles als quals pertanyien, cosa que, sens dubte, arribaren a aconseguir…



Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

1 comentari:

Xavitenor ha dit...

Felicitats pel bloc, molt interessant!