dissabte, 2 de juny de 2012

Visita clandestina a Gibraltar


Emili Casademont, l’any 1968,
fotografiat al Penyal
Gibraltar, conegut en temps antiquíssims com a Mons Calpe -i considerat una de les dues mítiques columnes d’Hèrcules-, rebé després el nom de Yabel Tariq («muntanya del Tariq»), en record del general Tariq ibn Ziyad, que hi dirigí, l’any 711, el desembarcament de les forces del Califat Omeya de Walid I. Cap a la meitat del segle XV, el territori quedà incorporat a la Corona de Castella. Però, el 1704, patí l’ocupació dels anglesos i holandesos, que donaven suport a Carles III d’Espanya. I, finalmente, el 1713, Gibraltar fou cedit «a perpetuïtat», en aplicar-se el Tractat d’Utrech, a la Corona britànica.

Aquesta és, a grans trets, la història d’aquest lloc -cèlebre pel seu penyal-, situat en un punt estratègic del sud de la Península Ibèrica i banyat pel Mediterrani, la soberania del qual sempre ha estat reivindicada per Espanya. I molt especialment, als anys 50 del segle passat, pel govern de Franco, amb el crit de ¡Gibraltar español!, reivindicación que ha arribat fins als nostres dies. Els anglesos, però, mai no s’han mostrat disposats a perdre aquesta colònia, raó per la qual han fet, i fan, tot el possible per conservar-la. Així, per exemple, ara tracten d’impedir, un cop més, que les barques de pesca espanyoles feinegin a les suposades aigües territorials de Gibraltar. 

Durant la meva estada a l’Àfrica del Nord, que coincidí amb els primers temps de la independència del Marroc -iniciada el 1956-, vaig tenir ocasió de visitar diverses vegades Gibraltar. Era molt fácil d’anar-hi. Des de Tànger, qualsevol podia fer-ho en avió, que, en un tres i no res, el transportava al territori gibraltareny. O bé, en el ferri, que, salpant de Tànger, el deixava al port franc de Gibraltar. En aquella època, per cert, hom solia trobar a la colònia britànica bastants comerciants hindús i jueus que, «fugint» del ja Regne del Marroc, s’hi havien anat a establir, alguns del quals eren de Tetuan, l’antiga capital del protectorat espanyol i seu dels rotatius Diario de África i África Deportiva, on jo exercia la professió periodística.

L’última vegada que vaig visitar Gibraltar fou l’any 1968. Hi vaig anar, aprofitant un viatge que vaig fer a Ceuta, per tal d’assistir al casament d’un jove excol·lega de la premsa tetuaní. I vaig voler que la meva esposa, que m’acompanyava, conegués, a més de les ciutats marroquines de Rabat i Casablanca, la colònia anglesa. Així, pujàrem en un avió, a Tànger, i, ràpidament, ens plantàrem a Gibraltar. En arribar-hi, però, i en lliurar a la policia els nostres passaports, aquesta ens digué que no els segellaria, perquè, si ho feia, podíem tenir problemes en tornar a Espanya, atès que les autoritats franquistes acabaven de tancar «la verja», cosa que significava que als espanyols els estava prohibit entrar o sortir de Gibraltar. Llavors, la policia, evidenciant una amabilitat exquisida, ens donà un «paper», en què constava que ens trobàvem a Gibraltar de «visita turística». D’aquesta manera, ens assabentàrem que hi estàvem fent una visita clandestina...

Bé. Ja érem a l’històric Mons Calpe, barrejats amb els seus quasi 30.000 habitants. La meva dona no podia ocultar la seva sorpresa -agradable sorpresa, sens dubte!-, en comprovar que Gibraltar reunia totes les característiques d’una típica i bonica ciutat anglesa, amb els carrers nets com una patena i enjardinats. I a mitja tarda, seguint el costum britànic, anàrem a prendre el te, tot fumant un autèntic i deliciós tabac anglès. Allà, per cert, hi entaulàrem conversa amb alguns «llanitos», els quals s’interessaren per saber de quin lloc d’Espanya procedíem. I, en respondre’ls que de Catalunya, hi hagué qui féu aquest comentari, demostrant conèixer bé la nostra trista història: «A ustedes, España siempre les ha ‘jorobado’. Incluso llegó a fusilarles al presidente que tenían», referint-se, és clar, a Lluís Companys. «Nosotros -afirmà, amb contundència- somos gibraltareños y no queremos formar parte de España».

La meva dona i jo romanguérem un parell de dies al territori i, com cal suposar, pujàrem a dalt de tot del penyal, «la Roca», des d’on poguérem contemplar una bella panoràmica marítima, així com la veïna ciutat andalusa d’Algesires, els famosos dofins de l’Estret de Gibraltar i els simpàtics monos gibraltarenys. Uns monos que, si un dia arribessin a desaparèixer, desapareixerà també, segons explica la llegenda, la colònia britànica, ja que aquesta quedaria de nou integrada a l’Estat espanyol. Per això, les autoritats de Gibraltar procuren mimar-los tantíssim…

La nostra tornada a l’Estat espanyol fou ben «pintoresca». Agafàrem un aparell d’una companyia aèria britànica que anava a Londres, fent escala a Madrid. I, en aterrar a l’aeroport de Barajas, lliuràrem els passaports a la policia. El que ens atengué, després de «repassar-nos» amb la mirada de dalt a baix, ens preguntà: «¿Qué? De Gibraltar, ¿no?». «Pues, no. No señor -li responguérem-. Fíjese, por favor, en nuestros pasaportes. Nada dicen que hemos estado allí. Venimos de Tánger». L’home, evidentment, no s’ho volgué creure, atès que el nostre vol procedia de la colònia anglesa. Però, al final, exhibint un estrany somriure, féu veure que s’ho creia...

Permís de residència expedit per les autoritats de Gibraltar, que dóna
fe d’aquesta visita clandestina feta a la colònia britànica



Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)