Emili Casademont i Comas: La comtessa de Noailles era «macianista»

El retrat de la comtessa de Noialles, qualificat de sensacional, pintat per Ernesto Zuloaga

Fou el mes de setembre de l’any 1923, poc després d’haver pujat al poder el dictador Miguel Primo de Rivera, quan Francesc Macià s’exilià a França, juntament amb una colla de destacats intel·lectuals catalans, com Jaume Bofill i Mates, Ventura Gassol, Antoni Rovira i Virgili, Josep Carner, Domènech de Bellmunt, etcètera. El gironí, fill d’Estanyol (municipi de Bescanó), Josep Fontbernat, però, ja ho havia fet abans, en negar-se a complir el servei militar, tot instal·lant-se primer a Perpinyà i, més tard, a París i a Tolosa de Llenguadoc. I, en arribar Macià al territori francès, ell, des del primer moment, es posà a les seves ordres, de forma decidida i entusiasta, ja que era coneixedor dels plans de l’«Avi».

El 29 de juny de l’any següent, diada de Sant Pere, ocorregué un fet que forma part de la història d’Els Segadors, però que, malgrat la seva importància i el gran enrenou que originà, avui és ignorat, pràcticament, per tothom. L’Ajuntament de Tolosa de Llenguadoc, per tal de donar més relleu a l’Exposició dels Països Llatins i les seves colònies, que organitzava des de feia algun temps sense gaire èxit (hi hagué, per cert, la idea de crear una Unió de Països Llatins, semblant a l’actual i, per a molts, fracassada Unió Europea), demanà, escasses setmanes abans, al mestre Fontbernat, que dirigia la tolosenca Coral Déodat de Séverac (llavors, una de les més prestigioses masses corals de tot França), que s’enginyés un gran espectacle que fes molt de xivarri i que aportés, alhora, molts diners a les arques municipals. I l‘estanyolenc presentà ràpidament a l’Ajuntament de Tolosa un projecte -l’intitulà Aplec d’Occitània-, consistent en una colla de manifestacions artístiques i folklòriques, rematades amb un extraordinari concert, en què participarien 700 persones, entre cantaires, músics (els de la cobla La Farnense, de Santa Coloma de Farners) i dansaires de Catalunya, el País Basc i diferents departaments francesos, concert que presidirien la comtessa de Noailles, il·lustre figura de les lletres franceses i bona amiga dels catalans, i Francesc Macià, els quals s’hi desplaçarien des de París. Aquells 700 executants interpretarien junts moltes cançons i, al final, l’himne de Catalunya, detall aquest últim que les autoritats de la Ciutat de les violetes no veieren gens bé, ja que allò representaria, segons opinaven, un acte polític i de protesta contra un règim -el de la dictadura de Primo de Rivera, per descomptat- d’una «nació amiga».

Així les coses, Fontbernat, dos dies abans de la diada de Sant Pere, fou cridat a la Prefectura, on el prefecte o governador li prohibí que es cantessin Els Segadors. «Impossible, senyor -li respongué-. No crec que vostè tingui autoritat per prohibir-me això. Cantarem Els Segadors, si vostè no suspèn la festa». Però, no donant-se per vençut, el prefecte féu anar un comissari de policia, el mateix dia 29 de juny de bon matí, a notificar a Josep Fontbernat que, si al vespre feia cantar Els Segadors, seria detingut al mateix moment, i Francesc Macià i ell serien expulsats d’immediat del país. Fontbernat, fort i ferm, ni se l’escoltà. I així, davant més de 50.000 persones que omplien de gom a gom el recinte de l’exposició, en finalitzar el concert, els cantaires entonaren Els Segadors, i el prefecte ordenà l’expulsió de França de Francesc Macià i Josep Fontbernat. A la comtesa de Noailles, però, ningú no s’atreví a dir-li ni piu. Era una personalitat massa important i, per tant, intocable.

«Macià -m’explicà una vegada el meu recordat amic Fontbernat al Principat d’Andorra, país on visqué refugiat al llarg de la dictadura del general Franco- va anar-se’n a Bandol, un poble petit de Provença, on ningú no aniria a buscar-lo. I a mi, el baró de Saint Blanquant m’havia portat al seu castell de la riba del Garona, on vaig pescar durant quinze dies. Tots els diaris van ocupar-se del meu Aplec d’Occitània i, sobretot, d’Els Segadors, i van demanar al president Herriot que destituís aquell prefecte més papista que el Papa. I Herriot, al final, va deixar sense efecte l’ordre d’expulsió. Macià va continuar aquell estiu a Bandol, i jo, el 14 de juliol, entrava a Tolosa, amb una mena de solemnitat, la qual cosa va fer morir de ràbia el prefecte». Aquesta fou la primera expulsió de Macià i Fontbernat del territori francès. Després, els dos en patirien una altra, a causa dels fets de Prats de Molló, a Bèlgica, que seria de debò.

Josep Fontbernat, al Principat d’Andorra, al costat d’un joveníssim Emili Casademont

Tot això que acabo de contar m'ha vingut a la memòria avui, precisament, dia de Sant Pere, mentre remenava els papers del meu desordenat arxiu, en «topar-me» amb un referent a la comtessa de Noailles (nascuda princesa Anna Elisabet Ribesco-Bassaraba de Brancovan), que obrí els ulls a la vida a París el 1875 i que morí a la mateixa capital del Sena el 1933, als 56 anys d’edat -massa jove!-, pocs mesos abans que Francesc Macià ho fes a Barcelona, ocupant el càrrec electe de president de la Generalitat de Catalunya. A l’Anna de Noailles, poetessa i literata francesa d’origen búlgar, que gaudí d’una enorme popularitat en tots els cercles parisencs, començant pel de l’alta aristocràcia, el malaguanyat metge i poeta lleidatà Màrius Torres li traduí al català un parell de poemes, quan la Parca estava a punt d’anar-lo a visitar, el 1942. al sanatori antituberculós de Puig d’Olena (al Montseny), i el basc Ernesto Zuloaga plasmà la figura de la comtessa en un magnífic quadre fet a l’oli, seguint l’exemple dels més famosos pìntors internacionals.de principis del segle XX.

Anna de Noailles, cal ressaltar-ho, sempre donà suport a Macià i els seus homes. I intercedí per ells personalment, tot posant així en relleu el seu «macianisme», quan, arran dels històrics fets de Prats de Molló, alguns -els principals dirigents de la fracassada operació, encapçalats per l’«Avi»-, foren engarjolats a La Santé i, més tard, jutjats. La comtessa de Moailles, primera dona que ingressà a l’Acadèmia de la Llengua Francesa, lamentà moltíssim que a Francesc Macià, després d’haver proclamat la República Catalana independent el 1931, en caure la dictadura d’«en Primo» -que arrossegà el rei Alfons XIII, el seu defensor-, els republicans de Madrid l’obliguessin a substituir-la per un règim d’autonomia de l’Edat Mitjana, ja bastant caduc, anomenat Generalitat.

M’ha semblat oportú rememorar tot això, quan un sondeig acaba de revelar que més del 51 per cent dels catalans votaria avui, si es fes un referèndum, «sí» a la independència. I és que el poble català està ben fart de pertànyer a una Espanya que sempre l’escanyat de mala manera, en tots els sentits, tot atacant, a més,.de forma reiterada i injusta, la seva, la nostra, llengua.