dissabte, 9 de juny del 2012

L’enterrament de la Gala



Helena Deluvina Diakonoff, més coneguda com la Gala, morí el 10 de juny del 1982, fregant la norantena. I l’endemà, l’esposa i musa de Salvador Dalí, russa blanca, nascuda a Kazan i catòlica ortodoxa, rebé sepultura a l’antic castell-palau de Púbol, situat a la Pera, petita localitat del Baix Empordà, que el seu marit li havia regalat i on ella passà els darrers temps de la seva existència.
     
A la tarda del dia 11, molts periodistes (jo formava part de l’equip d’enviats especials de l’agència Efe) ens trobàvem davant la porta principal del castell. Però els guàrdies de seguretat no deixaven que ningú, tret d’algun cas excepcional, entrés a la «casa mortuòria», en un racó de la qual s’havia construït el cementiri particular dels Dalí. O sigui, un fossar que s’«inauguraria», per dir-ho així, amb el fèretre que guardaria la despulla embalsamada de Gala. Poc abans de les sis, es produí un gran enrenou, ja que aparegué un cotxe, amb una senyora d’aspecte distingit al seu interior. Els fotògrafs s’hi aproparen ràpidament, puix que algú assegurava que es tractava de  Cecile, la filla que Gala repudià, fruit del seu primer matrimoni amb el poeta Paul Eluard. Però, no, No ho era pas. Era Montserrat Dalí -la vaig reconèixer a l’instant-, cosina del pintor. L’acompanyaven Josep Gudiol, director de l’Institut d’Art Hispànic; Ramon Guardiola, el gran impulsor del Teatre-Museu Dalí, i Miette, l’escultora i exmodel de Salvador Dalí. Montserrat, elegant i simpàtica, es deixà retratar i respongué algunes preguntes que li formulàrem. Gudiol, per la seva part, cantava, amb un to apassionat, les excel·lències de l’obra daliniana, mentre que Guardiola era «empaitat» per tots els representants dels mitjans de comunicació. «M’han autoritzat a entrar al castell. Però, per respecte a la voluntat d’en Dalí, que vol que l’enterrament de la Gala es faci en la més estricta intimitat, he decidit quedar-me aquí, a fora», deia el meu recordat amic Ramon. I també tots els que arribaren amb ell, inclosa Montserrat Dalí, romangueren al carrer. Tot seguit, es presentà un sacerdot, que no era pas el rector de la Pera, atès que aquest ja es trobava dins el castell, i parlà una estona amb els guàrdies. Però, enèrgicament, li barraren el pas. Es tractava del capellà del Santuari de la Mare de Déu dels Àngels, on Dalí i Gala es casaren el 1958, que tocà el dos ben enutjat. Anys després, per cert, em concediria una entrevista en exclusiva, en què desvetllaria tots els detalls d’aquell «secretíssim» casament.

Eren les sis i set minuts, quan, de sobte, s’obrí la porta del castell i en sortí mossèn Joaquim Goy, el rector de la Pera. Tots intuïrem que Gala ja havia estat enterrada. «Sí -ens confirmà-. La cerimònia, sense missa, ha estat breu, senzilla i emotiva. S’ha fet pel ritus catòlic i en català». Segons ell, només hi assistiren una dotzena de persones: Robert Descharmes, secretari de Dalí; Antoni Pitxot, amic íntim de l’artista; Miguel Domenéch, advocat madrileny; Gonçal Serraclara, cosí de Dalí; l’alcalde de la Pera, etc. «En Dalí…? No; no hi era pas. Jo no l’he pas vist. Han dit, això sí, que més tard visitarà el panteó», comentà. Guardiola, a cau d’orella, em digué: «Pregunta-li si, en el fèretre, hi han posat algun objecte». I el mossèn em respongué: «Jo, la veritat, no n’he pas vist cap».

Immediatament després, s’obrí de nou la porta del castell i aparegué l’advocat Doménech, portaveu oficial de la família Dalí, acompanyat de Descharmes. Digué que Dalí ens agraïa -als periodistes- totes les atencions que li havíem dispensat i, sobretot, «el  hecho que hayan sabido ustedes respetar su deseo de celebrar la ceremonia del entierro de Gala en la intimidad». I afegí que el pintor ens estimava moltíssim. Cosa comprensible, vaig pensar jo, car era evident que, sense el «bufet» dels periodistes, la «cometa daliniana» mai no hauria arribat a enlairar-se tant i tant… «Dalí no ha asistido a la primera parte de la ceremonia, pero sí a la segunda, o sea, la más importante», manifestà. No hi vaig entendre res. El rector de la Pera ens acabava de dir que no havia vist el pintor en cap moment de la cerimònia. Doménech, en canvi, afirmava que Dalí, almenys en algun moment, hi havia estat present. Tot eren contradiccions. Coses rares. El mateix òbit de la Gala (lloc i hora de produir-se) constituïa tot un misteri. Molts suposàvem, com així després descobrírem, que havia exhalat el darrer sospir a Portlligat, a les dues de la matinada del dia abans. Per contra, oficialment es feia constar que el traspàs de l’esposa i musa de Salvador Dalí s’esdevevingué al castell de Púbol hores després, a un quart de tres de la tarda. «No li estranyi res. No s’hi trenqui el cas -em recomanà Gudiol-. Tant la mort com l’enterrament de Gala entren dins el més pur estil dalinià». En efecte, tot fou molt dalinià, molt surrealista…

Trenta anys després, la Gala continua sepultada tota sola al castell de Púbol, malgrat que, al costat de la seva tomba, n’hi ha una altra destinada al seu marit, feta de manera que els dos, a través d’un forat, es puguin donar la mà eternament. Però Salvador Dalí preferí ser enterrat sota la cúpula geodèsica del seu Teatre-Museu. Una llegenda diu que, d’aquesta forma, el genial artista empordanès volgué venjar-se, poc abans de morir el 1989 a l’Hospital de Figueres, de les malifetes que li havia fet la «dimoníaca» Gala. Aneu-ho a saber…



Emili Casademont i Comas
("Diari de Girona")