Emili Casademont i Comas: El Sant Jordi de l’Helios Gómez

Helios Gómez

Helios Gómez Rodríguez (Sevilla, 1905-Barcelona, 1956), pintor, cartellista i poeta, fou el promotor i el primer president del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, creat el 1936 a la capital catalana, per tal de defensar la República amb el cartellisme, i està considerat com el representant més emblemàtic del grafisme ibèric de la primera meitat del segle XX. Políticament, l’Helios, que fou un revolucionari, militant anarquista durant la Guerra Civil, demostrà tenir sempre un fort sentiment d’identitat gitana i andalusa, fet gens estrany, tenint en compte l’origen dels seus avantpassats i la circumstància d’haver nascut al popular barri sevillà de Triana. Enemic de les dictadures, lluità primer contra la de Miguel Primo de Rivera (1923-1929), en el decurs de la qual es destacà per la seva tasca a favor de la justícia social, i després contra la de Francisco Franco. En ambdues ocasions, Helios Gómez, a més de «visitar» moltes presons, es veié obligat a emprendre el camí de l’exili i hagué de viure a França, Rússia, Alemanya, Algèria, etc. L’any 1942, l’home tornà a Barcelona, ciutat on s’havia establert el 1926, i, al cap de poc temps, fou detingut pels franquistes, que l’engarjolaren a la Model, fins que, amb la salut deteriorada, el 1954 en sortí.

Durant aquesta reclusió a la Model, Helios Gómez, a instàncies del capellà del centre, pintà un fresc a la cel·la número 1 del primer pis de la quarta galeria, dedicat a la Mare de Déu de la Mercè, patrona de les presons i de Barcelona. Però, com que era llibertari, el realitzà un xic a la seva manera, tot fent, a més, que la Verge, el Nen Jesús i els àngels lluïssin els trets característics de la raça gitana, raó per la qual aquell fresc (un veritable i magnífic cant a la llibertat) rebé el nom de Capilla Gitana. El 1998, essent consellera de Justícia de la Generalitat Núria de Gispert, hom procedí a tapar-lo amb una capa de calç. I, des de llavors, han estat moltes les peticions que s’han fet, començant per l’Associació Cultural Helios Gómez (associació barcelonina legalment constituïda, presidida pel fill del pintor), perquè la Capilla Gitana, que fou mostrada dimecres passat en el programa Històries de la Model de TV3, recuperi el seu estat original, peticions que, per dissort, no han donat cap fruit.

Un detall del fresc de la «Capilla Gitana»

I hi ha una obra efectuada per Helios Gómez al principi dels anys 30, després d’haver estat també a la Model, que causà un gran rebombori, però que avui ningú, pràcticament, no la recorda. Es tracta d’un Sant Jordi que, un 23 d’abril, il·lustrà la primera pàgina del diari barceloní La Rambla, periòdic en què l’Helios col·laborava com a dibuixant. Alguns amics que he tingut d’aquella època i que la visqueren intensament -enguany ja desapareguts-, me’n parlaren molt, d’aquell Sant Jordi. Però qui me n’aportà una valuosa informació fou un dels principals redactors de La Rambla, Lluís Aymamí, exiliat, el 1939, a Mèxic, país on desenvolupà una important tasca periodística fins al 1979, any del seu traspàs, gràcies als escrits que deixà.

Així, Aymamí, després d’assenyalar que Helios Gómez era un xicot andalús, alt, prim, de pell bruna, llavis molsuts, ulls negres com el carbó i els cabells encara més negres, a part d’assenyalar també que duia un vestit gris i una corbata vermella, explica que aquest personatge tenia l’obsessió dels tricornis de la guàrdia civil, de les reixes de les presons, de les cadenes i de les xemeneies de les fàbriques. «En una ocasió -relata-, vam encarregar-li un dibuix al·legòric de Sant Jordi per a la primera plana de La Rambla. Li vam recomanar, però, que, aquesta vegada, prescindís de tricornis i cadenes, que ens fes un Sant Jordi «bien apuesto y gallardo», amb una llança i un drac». Helios Gómez respongué que hi estava d’acord. Però preguntà, tot fent honor a la seva innegable ascendència gitana, si no estaria bé que, en lloc del drac, hi col·loqués un guàrdia civil, cosa a la qual li contestaren que no; que volien un Sant Jordi ben maco, que servís per posar en un marc. I l’home, resignat, féu un dibuix realment esplèndid, que els de La Rambla portaren al gravador. Però el dia de Sant Jordi, en sortir el diari al carrer, l’edició s’exhaurí en un tres i no res. Els exemplars anaven a estiracabells i es venien «a preu d’or». Els del periòdic no se’n sabien avenir, d’aquell èxit tan formidable, fins que s’adonaren d’un «detall»: vist el dibuix a l’inrevès, el cap del drac reproduïa la cara d’Alfons XIII, culpable de la implantació d’una dictadura (la d’en Primo), sistema de govern que ell tantíssim odiava. «Helios Gómez -conclou Lluís Aymamí- va respectar l’ordre de no ficar-se amb la guàrdia civil, però se’n va venjar així. Quan vam saber què passava, la policia ja era a la impremta a recollir el gravat. Resultat: quinze dies de suspensió, multa de 5.000 pessetes, ordre de detenció contra l’Helios, processament dels qui fèiem La Rambla i no sé quantes coses més».

En reaparèixer el diari, aquest tirà 10.000 exemplars més. I Helios Gómez, a part que van apujar-li el sou, continuà dibuixant, amb el seu personalíssim estil, des d’un lloc ben amagat. La persecució judicial, però, no durà gaire -era un moment de grans canvis polítics-, i l’Helios sempre se sentí molt orgullós del seu enginyós i exitós Sant Jordi.