diumenge, 24 d’agost de 2008

Un «¡olé!» de Dalí a l'assassinat de Lorca

Salvador Dalí, Federico García Lorca i Pepín Bello, a la Residencia de Estudiantes (Madrid, 1923)

Federico García Lorca, l'any 1936, era un dels poetes de més prestigi internacional. La sensibilitat dels seus escrits i la manera de transmetre el folklore andalús sense caure en tòpics, així com el seu posicionament a favor de les classes desafavorides, el feien mereixedor dels aplaudiments del gran públic. El mes d'agost d'aquell any, Lorca havia decidit anar a Mèxic, país on Margarida Xirgu estava representant, amb un èxit realment apoteòsic, la seva obra Bodas de Sangre. Però la tarda del dia 16, quasi un mes després de produir-se l'alçament militar contra el govern legítim de la República, un grup de sublevats procedí a la detenció del poeta granadí i, des d'aleshores, el seu destí es fa incert, ja que s'ignora quan fou assassinat, tot i que alguns donen com a segura la data del 19 del mateix mes, i on es troben enterrades les seves despulles.

Abans d'emprendre aquell viatge a Amèrica, García Lorca, que residia a Madrid, anà a Granada. Però, com que sabia que la seva vida perillava, no s'hostatjà pas a casa seva, sinó que ho féu a la casa d'un amic seu, el també poeta Luis Rosales, tot pensant que allò seria un bon amagatall, atès que la família Rosales era coneguda per la militància dels seus membres a Falange. Un error, ja que, malgrat la protecció que li donaren els Rosales, finalment fou apresat per elements de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), encapçalats per Ramón Ruiz Alonso, el seu delator, segons les últimes investigacions practicades per l'historiador Ian Gibson.

El cèlebre músic Manuel de Falla intentà intercedir per Federico García Lorca. Però, quan aconseguí arribar a l'edifici del Govern Civil, ja era tard. El poeta, juntament amb altres presos, havia estat afusellat al barranc de Víznar. I un cop mort, els seus botxins feren arribar una nota, escrita per ell mateix, al pare de Lorca, que deia així: «Te ruego, papà, que a este señor le entregues 1.000 pesetas como donativo a las fuierzas armadas». I el pare, naturalment, les pagà, creient que, d'aquesta manera, salvaria la vida del seu fill. Tres mesos després d'haver-se acabat la Guerra Civil, la família aconseguí inscriure el traspàs del poeta en el Registre Civil, que, segons el document oficial que rebé, «murió a consecuencia de las heridas producidas por hechos de guerra». O sigui que, per a la història immediata, García Lorca no morí pas assassinat, sinó lluitant en el front republicà...

Federico García Lorca i Salvador Dalí, «el millor amic de la meva adolescència agitada», diria el pintor, s'havien vist per última vegada el mes de setembre del 1935. I els dos, que passaren plegats el juliol del 1928 a Cadaqués, elaboraren alguns projectes de cara al futur. Però, per desgràcia, la mort arribaria ben aviat per al jove poeta andalús. Una mort que Lorca hauria pogut evitar si hagués acceptat la invitació d'Edward James, un riquíssim mecenes, d'anar a passar una temporada a Itàlia, juntament amb Dalí, invitació que refusà perquè el seu pare es trobava greument malalt del cor. «No vaig insistir prou per arrencar-lo d'Espanya. D'haver-ho volgut de debò, me l'hauria pogut emportar a Itàlia. Però llavors jo estava escrivint un gran poema líric, Em menjo la Gala, i en el fons, més o menys conscientment, em sentia gelós de Lorca. Volia romandre sol a Itàlia, davant les terrasses de xipresos i tarongers dels temples solemnes de Pasteum, que, per tal de saciar la meva ventura de melògam i la meva ànsia de soledat, havia de tenir la sort i l'alegria que no m'agradessin. Sí, en aquell instant del descobriment dalinià d'Itàlia, les meves relacions amb Lorca i la nostra correspondència violenta s'assemblaren, per rara coincidència, a la famosa picabaralla entre Nietsche i Wagner», escriuria Dalí alguns anys més tard.

El genial artista empordanès sempre lamentà no haver fet prou per salvar García Lorca, és a dir, per no haver insistit prou perquè anés a reunir-se amb ell a Itàlia, on hauria pogut fer una llarga estada, contràriament a la seva, que fou més aviat curta, com ho palesa el fet que, el 27 de març del 1936, envià al poeta granadí, que aleshores residia al madrileny carrer d'Alcalá número 102, una postal des de Cadaqués, on li deia el següent (ho transcric respectant com sempre els curiosos textos d'en Dalí, sense modificar-hi res): «Querido Federiquito: Qué lástima me ha dado que no nos hayas venido a ver en París. tan bien como lo hubiéramos pasado. Y tenemos que hacer cosas juntos otra vez. "Yerma" es una cosa llena de ideas "oscurísimas" y surrealitas. Estamos pasando dos mesos en Port-Lligat para hacer una cura de análisis y objetividad, y comer todas estas cosas extravagantes que nadie conoce y que son las habas estofadas de primera calidad, superfinas, y lisas, que dan gusto de verlas y son los mismísemos misterios de Eleusis, por lo que al condimento se refiere. Dime que haces y lo que piensas hacer. Estaremos siempre contentos de verte adelantar hacia nuestra casa (...).Gala te manda su afección y yo te abrazo».

Federico García Lorca, repeteixo, seria afusellat el 19 d'agost del 1936, segons uns, i, segons altres, entre els quals figura l'historiador Ian Gibson, el gran investigador de la vida i la mort del poeta, no se sap exactament quan.

«Van intentar i intenten encara avui dia, convertir Federico en un heroi polític. Però jo, que vaig ser el seu millor amic, puc donar fe davant Déu i la Història que Lorca era consubstancialment l'ésser més apolític que mai hagi conegut», deia Salvador Dalí l'any 1952, que fou quan redactà aquest text per al seu Diari d'un geni.

I així, ara fa justament 72 estius, mentre a la ciutat de Mèxic triomfava l'obra Bodas de sangre, interpretada de forma magistral per l'exímia actriu catalana Margarida Xirgu, a Granada era assassinat Federico García Lorca, el seu autor. I diuen que la tràgica notícia, tan bon punt arribà a ser coneguda per en Dalí, féu que aquest deixés anar un «¡olé!». Un «¡olé!» que, evidentment, no tenia en absolut res a veure amb un crit d'entusiasme i admiració, com aquells que els espectadors d'una cursa de braus dediquen als toreros, quan, amb el drap vermell, fan passades d'autèntica antologia...

García Lorca, amb Margarida Xirgu i Cipriano Rivas,a la presentació de «Yerma» (1934)

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (24-8-08)