Ruyra, un dels meus grans mestres

Joaquim Ruyra i Oms obrí els ulls a la vida en una casa del gironí carrer de Sant Josep, al barri Vell, molt a prop de l'antic edifici d'Hisenda. I així ho certifica una placa que hi ha a la seva façana: «En aquesta casa nasqué Joaquim Ruyra, el 27 de setembre del 1858». Aquesta placa, escrita en català, no hi ha estat pas col·locada últimament, sinó, malgrat que sembli un fet estrany, ara fa mig segle, en ple franquisme, amb ocasió de commemorar-se el centenari de la naixença de l'il·lustre escriptor, traductor i poeta. Ruyra, per tant, no és pas fill de Blanes, com molta gent creu, tot i que sí que és cert que, en aquesta localitat de la Selva marítima, hi visqué durant una bona colla d'anys (als estius, sobretot), «essent Blanes -com bé diu un dels seus biògràfs- la vila que l'escriptor havia fet seva i que, ben sovint, fou l'escenari encantat de les seves marines».

Un xic abans de posar-se la referida placa-recordatori, vaig descobrir Joaquim Ruyra. No recordo l'any exacte, però sí puc dir que fou cap a finals d'un mes d'agost, ja que tothom llavors comentava que l'agost es volia acomiadar amb molta calor, i també puc dir que jo era força jovenet. La meva descoberta de Ruyra tingué lloc en una parada dels populars Encants barcelonins, on hi havia tot un reguitzell de llibres seus (Marines i boscatges, Pinya de rosa, La fi del món a Girona, etcètera), que es venien a preu de parracs i que jo no vaig dubtar a adquirir-los. En arribar a casa meva, els vaig llegir tots, sense pèrdua de temps i amb veritable delectança, cosa que ja havia començat a fer al tren, durant el trajecte entre la Ciutat Comtal i Girona. I és que de Joaquim Ruyra, ja en tenia unes riquíssimes referències literàries, que m'havien proporcionat persones grans, algunes de les quals àdhuc presumien d'haver mantingut amb ell certa relació o amistat. Ruyra, cal consignar-ho, morí a Barcelona l'any 1939, immediatament després de finalitzar la Guerra (in) Civil, amb la victòria dels franquistes, dolorós fet que, en opinió de l'historiador Antoni Rovira i Virgili, accelerà el seu camí cap a la tomba. I cal consignar, també, que l'òbit de Joaquim Ruyra passà completament desapercebut. Cap dels diaris que aleshores s'editaven, tots ells controlats pels vencedors, no li dedicà ni una trista línea. I el mateix podria dir de la ràdio, ja que aquesta (a Girona, Radio España de Gerona) no el mencionà en les seves necrològiques. Ruyra, en aquells instants, era un destacat home de lletres català i, en conseqüència, un individu molt mal «guipat» pel nou règim...

Joaquim Ruyra, que cursà la carrera de Dret a Barcelona, començà a escriure en castellà. I no fou fins als 30 anys que ho féu en la seva llengua materna, tot arribant a ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1903, i després d'haver estat guardonat com a poeta als Jocs Florals barcelonins per la seva obra La mellor de la Terra, publicà el seu primer llibre, Marines i boscatges, que convertí, el 1920, ampliat, en Pinya de rosa. Dos volums més de proses, La parada i Entre flames, completen la seva tasca narrativa. I a part de la novel·la inacabada La gent del Mas Aulet, només escrigué narracions breus. Els seus temes van del drama vibrant (Jacobé i El rem de trenta-quatre) a la barreja d'humor i fantasia (La fi del món a Girona, etc.), tot passant per la meravella de la cosa sentimental (En Garet a l'enremada, D'una olor, etc.) i per la delícia de les il·lusions infantils (La parada). Tal com algú afirmà en el seu moment, «Joaquim Ruyra ho aprofita tot per a treure'n la mateixa, insistida, dolça lliçó de bellesa, d'on exhala la flaire de la mà de Déu».

Per altra banda, Ruyrà bolcà en el seu estil la pulcritud idiomàtica. I, d'aquesta manera, s'uní, amb la seva obra, a la tasca redrecedora del català. Així, gairebé tot el pròleg de Pinya de rosa està dedicat a justificar les reformes i les correccions de tipus gramatical, que l'autor introdueix en el text primitiu de Marines i boscatges. Res d'això, per cert, no trobem, sinó de forma esporàdica, en els altres prosistes catalans que, talment com ell, sorgiren a les acaballes del segle XIX. Ni Narcís Oller, ni Víctor Català, per exemple, no tingueren mai aquesta inquietud per la puresa lingüística dels seus originals. Es limitaren a emprar-hi una barreja de llengua col·loquial i de «koiné renaixentista», on abunden molts barbarismes sintàtics i lexicogràfics. Ruyra, que tenia molt clar el model de la llengua literària que hom propugnava, no vacil·là a incorporar-hi paraules procedents del parlar viu del Gironès, de la Selva i de l'Empordà. «Va ser un dels primers escriptors catalans que van comprendre els problemes plantejats per la liquidació de la Renaixença, i que es decidiren a resoldre'ls amb franquesa i responsabilitat», indicà una vegada el crític Domènec Guansé, que destacà, alhora, la inestimable col·laboració que Joaquim Ruyra prestà a Pompeu Fabra.

En Quimet de can Creus, que era així com li deien a la vila blanenca, fou l'home que, amb arguments de gran pes que deixà escrits, batejà el litoral mediterrani gironí amb el nom de Costa Serena. Un bateig, però, que estigué renyit amb la sort, com també ho estigueren tots aquells que s'inclinaren per d'altres apel·latius (Costa Grega, Costa del Coral...), ja que, al final, s'imposà el de Costa Brava. Joaquim Ruyra considerava que, sobretot la part compresa entre Sant Feliu de Guíxols i Blanes, constituïa una costa que no tenia res de brava -també ho deia el gran escriptor i periodista ganxó Agustí Calvet, Gaziel- i sí moltíssim de serena, amb un mar, un paisatge i uns jardins realment encisadors a l'estiu. Però la idea d'un altre gironí, Ferran Agulló, secretari general de la Lliga d'en Cambó i periodista de La Veu de Catalunya, de crear a casa nostra, ara fa un segle, una costa brava semblant a la que havia contemplat a Mallorca, cantada pel poeta de Pollença Miquel Costa i Llobera, acabà triomfant, tot fent-se, amb el temps, internacionalment famosa...

Per últim, he de confessar que són molts els mots -per a mi, correctíssims- que he «plagiat» de Joaquim Ruyra, com carnestolenc i els seus derivats, paraules que s'usaven a la seva Girona d'infantesa, que figuren a La parada, que han estat utilitzades pel folklorista Joan Amades i que jo he fet servir moltes vegades, especialment en el meu llibre Carnaval, carnavalades i carnavalaires.

Ara farà 150 anys que Ruyra nasqué a Girona. Un Joaquim Ruyra que és un dels meus grans mestres del llenguatge. I ho és, com cal suposar, a partir d'aquell moment que vaig tenir la joia de descobrir-lo (de ben jovenet i cap a finals d'un mes d'agost, repeteixo) als Encants de la capital catalana...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (31-8-08)