dissabte, 6 de setembre de 2008

La història ocultada de Pep Ventura

Gràcies a un destacat escriptor i polític figuerenc, Josep Puig i Pujades, fou possible de poder saber amb exactitud la data del naixement de Pep Ventura, a Alcalá la Real (Jaén), després de mig segle d'haver mort a la capital de l'Alt Empordà. Puig i Pujades, en comprovar que tothom hi deia la seva, en aquest assumpte, i que acabava d'aparèixer una novel·la escrita per Pere Corominas sobre el pare de la sardana moderna, que embolicava encara més la troca, s'interessà pel tema, tot aconseguint que, des d'aquella ciutat andalusa, li enviessin una còpia de la partida de baptisme del músic, on es «revelava» que l'«avi» Pep havia nascut el 2 de febrer del 1817.

Josep Puig i Pujades, la vida del qual s'extingí, després de la Guerra (in)Civil, al seu exili de Perpinyà, descobrí, per altra banda, amb gran sorpresa, que Pep Ventura no es deia pas Josep Maria Ventura com tothom creia aleshores, sinó Josep Maria Vuenaventura, ja que així ho certificava la còpia del citat document: «Yo, don Juan Agustín Pariente, presbítero (...) bauticé solemnemente a un niño que me informaron nació ayer, exactamente el 2 de febrero de 1817, como a las siete de la tarda, y le puse el nombre de José María de la Purificación, hijo legítimo de Benito Vuenaventura, sargento segundo de la primera compañía del Batallón primero, segundo ligero, y Antonia Casas; abuelos paternos, Miguel Vuenaventura, sargento de la compañía fija en Rosas, y Margarita Fontico; maternos, José Casas y Ángela Casas (...)».

El primer cognom d'en Pep Ventura, per tant, era el de Vuenaventura, fet que Josep Puig i Pujades, en un article publicat a la revista figuerenca La Dansa Més Bella, il·lustrat amb una foto del retrat que un jove Salvador Dalí acabava de dibuixar del músic, no trigà gaire a «esbombar». Convé advertir que, a la primera meitat del segle XIX, els castellans solien escriure «vuenaventura» en lloc de «buenaventura», atès que acostumaven a substituir la be alta per la be baixa de moltes paraules, costum del qual encara resten, en l'actualitat, alguns vestigis. L'«avi» Pep, però, tal com indicava també Puig i Pujades en el mateix article, mai no usà el seu primer cognom real. Sempre el procurà amagar, catalanitzant-lo almenys tres cops. Així, en casar-se el 16 de juliol del 1837 amb Maria Llandric, se'l canvià pel de Bentura (Bentura, sí, amb be alta, perquè els catalans, llavors, ben al contrari de com obraven els castellans, solien reemplaçar la be baixa per la be alta). Més endavant, quan exercí com a professor de música a l'Institut de Figueres, pel de Bonaventura. I el 17 de novembre del 1864, en «Pep de la tenora», en enviduar i contraure matrimoni en segones núpcies amb Margarida Ripoll, convertí, de forma ja definitiva, el seu primer cognom en Ventura.

«Sortosament, per a nosaltres, empordanesos, que hem sentit percutir en la nostra ànima amb el calfred de les grans emocions el refilar de la música d'aquest personatge tan insigne, música pastada amb la nostra terra i el nosre cel, pura com la neu del Canigó i apassionada com el Mediterrani proper, per a nosaltres, repeteixo, aquest personatge tan insigne sempre serà en Pep, a seques (familiarment amb tot carinyo i amb tot respecte), l'home que salvà de la mort aquesta dansa de reis, que és la sardana», cloïa Josep Puig i Pujades el seu article, ja que abrigava el temor que la divulgació de la notícia que Pep Ventura s'anomenava, en realitat, Josep Maria Vuenaventura (o Josep Maria Buenaventura, si volem escriure aquest cognom de forma correcta en la llengua de Cervantes) no cauria gens bé entre els catalans i, sobretot, entre els amants de la sardana, com, en efecte, així succeí. Però hom procurà ràpidament ocultar allò que havia descobert Puig i Pujades, tot restant ben aviat oblidat aquell disgust o aquella decepció...

Actualment, s'investiga molt. I les investigacions, malgrat no poder disposar d'alguns documents importants -perduts o destruïts, en part, durant la Guerra (in)Civil-, solen donar bons resultats. Així, pel que fa a Pep Ventura, tenim ara que una gironina, Anna Costal, llicenciada en Història i Ciències de la Música per la UAB, en unes declaracions fetes a Montserrat Juvanteny i publicades al Diari de Girona, ha revelat que, el passat mes de juliol, presentà una tesina encaminada a obtenir el doctorat, titulada Pep Ventura: moda, sàtira i revolució, fruit de dos anys d'estudi i anàlisi de les sardanes de l'«avi» Pep, feina que mai no s'havia fet i que li ha permès descobrir aspectes inèdits del músic. «Es tracta -ha afirmat- d'un repertori sardanístic que ha restat amagat i proscrit durant molts anys, ocultant una part molt interessant de la història contemporània de Catalunya: la part més social, vital i quotidiana de l'Empordà federal de l'època del Sexenni Revolucionari».

Segons Costal, fou entre el 1864 i el 1875 que Ventura escrigué sardanes llargues inspirant-se en temes d'òpera i sarsuela, o sigui, en la seva època de maduresa i no pas, com expliquen els llibres d'història, en la seva joventut. Aquestes sardanes foren les grans rivals del contrapàs, la dansa que, a partir de la revolució del 1868, passà a ser del bàndol carlí i que era controlada per les famílies benestants de cada poble, «un fet que els permetia demostrar el seu poder a la plaça, sota la col·laboració de l'Església», ha remarcat l'Anna. I fou, precisament, gràcies a moltes sardanes llargues de l'«avi» Pep -sobretot, les de caire revolucionari i antimonàrquic-, ajudades per la defensa que hom feia de l'estat laic i republicà, quan aquest començava a aixecar el cap, que s'anul·laren els privilegis de l'aristocràcia, cosa que significà un canvi en la societat d'aquell temps.

Per últim, cal ressaltar -detall que igualment sempre s'ha amagat- que Pep Ventura compongué sardanes sobre temes bèl·lics, com Catalina, i algunes, com Fray José, que no deixaven gaire ben parada l'Església...

Cal felicitar ben cordialment Anna Costal, exinstrumentista de la cobla Baix Empordà, pel seu excel·lent i laboriós treball d'investigació -encara no conclòs del tot-, que permet conèixer la història ocultada de Pep Ventura. Una història que, per fi, pot propiciar que s'escrigui la veritable biografia del genial músic...

Pep Ventura vist per un joveníssim Salvador Dalí

Emili Casademont i Comas