dissabte, 27 de setembre de 2008

Sant Miquel i l'origen de Setcases

Antigament, el 29 de setembre -que serà dilluns que ve-, si s'esqueia en temps de guerra, era dia de pau i treva, raó per la qual la brega es deturava. I és que se celebrava la importantíssima diada de Sant Miquel, a la qual l'Església incorporaria, ara fa una trentena d'anys, les dels altres dos arcàngels, o sigui, sant Rafael i sant Gabriel.

En diferents llibres sobre la història, els costums i les tradicions de Catalunya, així com de la resta dels Països Catalans, hi podem constatar que es parla moltíssim de sant Miquel, un arcàngel molt venerat pels guerrers medievals, que el tenien per advocat, car consideraven que era el cabdill de les forces celestials que lluitaven contra el dimoni. D'aquí ve que la iconografia presenti sant Miquel vestit de soldat, sempre ben cuirassat i brandant una espassa. I també d'aquí ve que, per haver ajudat els catalans en la Reconquesta, hi hagi tantes capelles i ermites a casa nostra que li són dedicades, a part de moltes poblacions que llueixen el nom d'aquest arcàngel, com les gironines de Sant Miquel de Colera, Sant Miquel de Fluvià i Sant Miquel de Campmajor, i que moltes altres el tinguin per patró i celebrin la seva festa major. Aquest abans era el cas -i torno de nou a les comarques de Girona- del municipi de Palau-sacosta, agregat a la ciutat del Ter i l'Onyar, que, ara com a barri, sol organitzar, per sant Miquel, algun acte religiós i festiu, tot evocant amb nostàlgia un ahir una mica llunyà.

De Palau-sacosta, per cert, en tinc molts records. I és que els que vivíem als carrers Universitat de Montpeller, Saragossa i Sant Ignasi, entre d'altres (aquest últim amb la gran masia, al final, de Can Montiel, avui desapareguda, on als seus camps es collia de tot i eren plens d'arbres fruiters) gaudíem del privilegi de ser mig palauencs i mig gironins. Amb això vull dir que, per qüestions eclesiàstiques, pertanyíem a la parròquia de Palau, temple en el qual solíem ser batejats i, quan arribava l'hora, «matrimoniats», a més de rebre sepultura al seu petit cementiri, rodejat d'ufanosos boscos de pins i d'alzines sureres, cementiri en què, precisament, dormen el son etern alguns dels meus familiars més directes. Tot això propicià que, l'any 1962, fos convidat a escriure un article per al programa de la Festa Major de Palau-sacosta, editat pels germans Rabell, també mig palauencs i mig gironins, que tenien una agència de publicitat i un taller d'arts gràfiques, article que fou un dels primers que vaig aconseguir publicar en català. I ho vaig fer sense cap problema. Segurament -sempre n'he estat convençut-, perquè l'arcàngel sant Miquel imposava molt de respecte a les autoritats del règim franquista...

Una de les moltíssimes poblacions que celebren la diada de San Miquel -i que, a més, el tenen per patró- és Setcases, localitat igualment gironina, l'origen de la qual, segons la llegenda, és la mar de curiós. Aquest bonic poble pirinenc, que tingué el primer refugi de muntanya de l'Estat espanyol (el refugi d'Ulldeter, creat pel Centre Excursionista de Catalunya) i que disposa d'una cèlebre estació d'esquí (la de Vallter 2000), deu el seu nom al fet que, en una època força reculada, uns ramaders (una família formada per un pare i els seus set fills), pugessin a muntanya, cosa que no havien realitzat mai, i s'aturessin al Pla dels Hospitalets, per tal que les seves ovelles hi pasturessin. Al cap de dos dies, però, començà a nevar, «espectacle» que meravellà els set fills, ja que, per a ells, allò constituïa una novetat. Tot seguit, ho feren saber al seu pare, que era cec, i aquest els explicà que aquelles volves que queien, i que ells creien veure-hi trossets del cel que es desfeien, no era res més que neu, la qual arribaria a cobrir tota l'herba i les ovelles es moririen de fam, i decidí que, tots plegats, busquessin algun lloc presidit per un saüc, arbre que no trigaren a trobar, i cada un dels fills construí allà una casa. Per això, el poble que nasqué a l'entorn de les citades cases és conegut amb el pintoresc nom de Setcases.

Cal afegir que aquesta llegenda, que facilita l'Ajuntament setcasenc i que jo acabo d'oferir un xic resumida, també és recollida per l'il·lustre folklorista Joan Amades en un dels seus llibres, malgrat que no esmenta per a res el saüc, però sí que assenyala, en canvi, que els set germans localitzaren a les terres de Setcases una mena d'argent, que els féu l'efecte que es tractava d'aigua gelada, quan, en realitat, era argent d'allò més pur. Aquesta notícia arribà a coneixement del savi rei Marsil, qui, amb la seva gent, s'hi traslladà i s'emportà a França tota aquella riquesa, amb la qual fundà la ciutat de Marsella.

Per últim, convé indicar que la diada de Sant Miquel és plena de refranys. Un d'ells diu així: «Per sant Miquel,/ el berenar se'n puja al cel,/ i per sant Macià,/ torna a baixar». Això vol significar que, per efecte d'haver-se escurçat notablement les hores de claror, hom dóna a la vida de la llar un altre gir, sopant més aviat i estalviant el berenar. En temps passats, aquest costum fou molt practicat. I és possible que, corregit i augmentat, torni en el futur, perquè tal com està el panorama, molta gent, a més del berenar, pot veure's obligada a estalviar fins i tot el sopar. Suposant, és clar -que és molt suposar-, que algunes dissortades famílies ja no ho hagin començat a fer...

Emili Casademont i Comas