Emili Casademont i Comas: La pregària de Mercè Rodoreda

D'aquí a ben pocs dies -el proper 10 d'octubre- farà cent anys que Mercè Rodoreda nasqué al barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles, motiu pel qual ara s'està celebrant, amb diferents actes organitzats per la Fundació Mercè Rodoreda, la Conselleria de Cultura de la Generalitat i l'Institut Ramon Llull, l'Any Rodoreda. Bo serà, crec jo, que, en vigílies de la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, parli de l'escriptora més universal de la narrativa contemporània catalana, tan vinculada, en l'última etapa de la seva vida, a les terres gironines.

La Rodoreda era filla única d'un matrimoni amant de les lletres i la seva infantesa estigué influenciada per Pere Gurguí, el seu avi matern, que li inculcà un profund catalanisme. El 1928, tot just complerts els 20 anys, Mercè Rodoreda contragué matrimoni amb un oncle seu (amb qui tingué un fill, en Jordi), que era cap a tres lustres més gran, matrimoni que desembocà en un fracàs rotund. I fou llavors que, per tal de fugir d'una vida massa monòtona, començà a col·laborar en diversos diaris i revistes, com La Veu de Catalunya, La Publicitat, Mirador, etcètera, on publicà molts contes curts, i escrigué, alhora, quatre novel·les que, posteriorment, rebutjà, ja que considerava que eren fruit d'una «escriptora inexperta». D'aquelles quatre novel·les, tan sols creia que n'hi havia una que podia mig salvar-se del «desastre» (la titulada Aloma, guanyadora del Premi Crexells 1937), per bé que la reescrigué tota, de dalt a baix, el 1969.

Al final de la Guerra Civil, Mercè Rodoreda s'exilià a França i, més tard, allunyant-se del perill nazi, es refugià a Suïssa, on, l'any 1960, escrigué La plaça del Diamant, la novel·la més aclamada de tots els temps, traduïda a una vintena d'idiomes i ambientada a l'exvila de Gràcia, en què narra la història de Natàlia, la Colometa, una dona a qui la Guerra Civil li destrossa la vida i les esperances. D'aquella època, per cert, és també la seva celebrada obra El carrer de les Camèlies. Cal destacar que, en les seves novel·les, la Rodoreda hi sabé descriure a la perfecció la societat catalana del segle XX, així com la sèrie de grans canvis que s'hi produïren.

El 1972, en tornar de l'exili, Mercè Rodoreda s'instal·là a Romanyà de la Selva, petit poble del municipi gironí de Santa Cristina d'Aro (primer en un xalet que hi tenia Carme Manrubia, la seva amiga i antiga companya de treball al Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana, i, més tard, en un de propi), poblet en el qual, envoltada d'aromàtics pins i d'alzines sureres, acabà d'enllestir Mirall trencat, la seva novel·la més ambiciosa, abans d'emmalaltir greument, víctima d'un càncer, i de ser traslladada a Girona, on moriria el 13 d'abril del 1983. Les despulles de la Rodoreda, complint-se així la seva última voluntat, foren enterrades en una tomba del cementiri de Romanyà, tomba que, posteriorment, jo vaig visitar diverses vegades, en anar a proveir-me d'aigua ferruginosa a la cèlebre font picant allà existent, que m'havia receptat un metge. L'estat de deixadesa i d'abandó del darrer estatge terrenal de l'exímia escriptora, però, sempre em produí una gran pena. Espero i desitjo que, en aquests moments, s'hi hagi posat remei...

El 1980, Mercè Rodoreda, algunes obres de la qual han estat portades exitosament al cinema i a la televisió, fou guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. I aquell mateix any, essent alcalde democràtic de Barcelona Narcís Serra, pronuncià el pregó de les Festes de la Mercè, ja que la Mare de Déu de la Mercè, per una decisió presa pel Sant Pare l'any 1868, és la patrona de la Ciutat Comtal, en substitució de santa Eulàlia -reduïda a un discretíssim paper de copatrona-, eliminada per «separatista» per la seva participació en aquell 11 de setembre del 1714, en què Rafael Casanovas, al capdavant dels barcelonins, lluità de forma heroica -encara que, lamentablement, inútil- per les llibertats del poble català, enarborant el penó de la santa i no pas la senyera. La Rodoreda acabà el citat pregó, al Saló de Cent, amb unes paraules que constituïren tota una bella i encertadíssima pregària: «Mare de Déu de la Mercè: feu que els catalans no ens hàgim de sentir mai més captius; que la nostra aspiració, tan justa i tan humana, de néixer, viure i morir catalans, ens sigui reconeguda per sempre més».

Caldria ara, al cap de 28 anys, que els catalans repetíssim aquella pregària de Mercè Rodoreda, desitjant ser escoltats i atesos, per tal que la nostra aspiració (tan justa i tan humana, com molt bé ressaltava ella) no es vegi cada vegada més difuminada...