Els templers

Fa pocs dies saltava la notícia: «L'Associació Orde Sobirana del Temple de Crist, que assegura que és l'hereva dels mítics templers, ha presentat una demanda contra el papa Benet XVI, a qui exigeix la rehabilitació de l'orde, que va suspendre Climent V l'any 1307, així com el reconeixement dels seus béns incautats, valorats en 100.000 milions d'euros del 2008». Aquesta associació, legalment inscrita en el Registre d'Associacions del Ministeri de l'Interior espanyol, afirma que no desitja la restitució patrimonial de tot allò que, al segle XIV, s'espolià als templers, ja que produiria la fallida econòmica de l'Església romana. L'únic que realment pretén és que «el tribunal pugui fer-se una idea de la magnitud de l'operació tramada contra el nostre Orde», recalca. Convé remarcar que els templers, que comptaven amb més de 15.000 cavallers a tot Europa, tenien moltíssimes propietats a Espanya, França, Anglaterra, Portugal, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Luxemburg i Polònia. Naturalment, serà molt difícil, per no dir del tot impossible, que la demanda prosperi, atès que, en primera instància, ja no ha estat admesa a tràmit per l'Audiència Provincial de Madrid, al·legant que no pot pronunciar-se sobre uns fets ocorreguts fa 700 anys «en ser matèria pròpia d'historiadors».

Sospito -i no pas sense fonament- que aquesta associació templera deu ser la mateixa que, ara fa un parell d'anys, vaig descobrir al Maresme, on alguns dels seus membres catalans solien muntar una paradeta a les festes majors, al costat d'aquelles altres, més o menys plenes de productes ben diversos, que acostumaven -i encara acostumen- a instal·lar-se pertot arreu, en ocasió de la celebració d'actes de caire tradicional o popular. Els seus cavallers anaven vestits com els antics i llegendaris templers, de blanc i amb una enorme creu vermella, vestimenta que molta gent pensava que els qui la duien eren del Ku kus klan. Els vaig trobar a Malgrat de Mar, on m'obsequiaren amb unes bossetes d'encens, i m'asseguraren que estaven degudament legalitzats i que les autoritats toleraven les seves activitats, mentre restaven sorpresos dels meus coneixements -força modestos, he de fer constar- sobre l'antic món templer. I en acomiadar-me d'ells, els vaig lliurar la meva targeta de visita, amb l'adreça del meu correu electrònic, per tal de poder-hi estar en contacte, però mai no n'he rebut cap comunicació. Potser, temerosos que un article periodístic meu (escrit, és clar, amb la millor intenció) els pogués perjudicar...

La història de l'Orde del Temple, que és tan complicada i misteriosa que un s'hi perd, tal com ressalten els seus més destacats estudiosos, indica que aquest orde, fundat a Jerusalem el 1119 per nou cavallers, amb el català Hug de Pinós al capdavant, fou una institució medieval de caràcter religiós i militar, nascuda a la primera Croada, que obtingué el 1128, al concili de Troyes, l'aprovació papal. Durant la seva estada inicial a la ciutat jerusalemitana, els seus membres es dedicaren únicament a escortar els pelegrins que acudien als Sants Llocs (pelegrins que solien ser víctimes d'assalts i robatoris), fins que, aprovada la seva regla, assoliren una importància realment immensa. Així, a part del poder militar, es convertiren en els banquers d'Europa i, sobretot, dels seus reis. Però Felip IV de França, el Formós, davant els astronòmics deutes que havia contret amb els templers, a més de l'enveja que en tots els aspectes li produïen, convencé el papa Climent V, aleshores resident a Avinyó, perquè iniciés un procés contra ells, acusant-los de sacrilegi a la creu, heretgia, sodomia i adoració d'ídols pagans.

El 13 d'octubre de l'any 1307, Jacques de Molay, l'últim gran mestre de l'orde, i 140 templers més foren empresonats al territori francès i sotmesos a bàrbares tortures, per tal de fer-los confessar els seus suposats pecats. I Climent V, que no condemnà l'Orde dels Templers, ja que no s'havia pogut provar absolutament res del que s'acusava als seus cavallers, adoptà, al final, una decisió salomònica: decretà la dissolució de l'orde, amb la qual cosa Felip IV s'estalvià de pagar-li el deute i es féu, a més, amb moltes de les seves riqueses. A tot això, cal afegir-hi la dolorosa circumstància que Jacques de Molay, per ordre d'aquell monarca, fou cremat a la foguera, el 18 de març del 1314, a París, moment en què pronuncià unes paraules que acabaren essent estranyament profètiques: «Papa Climent, rei Felip: abans d'un any, jo us emplaço a comparèixer davant el tribunal de Déu. Sigueu maleïts vosaltres i la vostra descendència». Encara no un mes després, el papa Climent V, que havia estat una marioneta del rei gal en l'extermini del Temple, morí, i, poques setmanes més tard, feia el mateix Felip IV, que no pogué veure les terribles desgràcies que afectaren la seva família (l'òbit, en condicions gens normals, dels tres fills que tenia) i França, desgràcies que desembocaren en la cruenta Guerra dels Cent Anys.

A grans trets, això és el que se sap dels templers. Després de ser eliminat el seu orde, els supervivents s'integraren en d'altres (els béns que posseïen a la península Ibèrica passaren a la Corona d'Aragó), deixant molts enigmes per desxifrar. Així, mai no s'ha sabut què succeí amb els seus principals tresors, ni tampoc amb la seva extraordinària flota, que hom diu que molt abans que Colom anava ja a Amèrica, tot desembarcant, en retornar al Vell Continent, enormes quantitats d'or i de plata a diversos ports, com el de Cotlliure, a la Catalunya Nord.

Tal com he dit més amunt, l'Orde del Temple tenia moltíssimes propietats, algunes d'elles, per cert, a les comarques gironines. La més important, sens dubte, a l'actual municipi d'Aiguaviva, on encara es conserven restes d'un castell, com també a Castelló d'Empúries i a d'altres indrets, en què la seva presència adquirí força notorietat.

Ara, els templers volen exigir que el papa Benet XVI, després de revisar el procés que acabà amb la suspensió del seu orde fa 700 anys, els rehabiliti. Una rehabilitació que, segurament, mereixen, però que, també segurament, mai no arribaran a aconseguir...


Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (17-8-08)