divendres, 6 de gener de 2012

La Lluna, els llunaris i el gener

No sempre l’any ha començat l’1 de gener. Antigament, ho havia fet el 25 de març, per l’Encarnació, en considerar-se que, en tal data, germinen i fecunden les llavors. Però, amb la finalitat d’honorar més la festa de Nadal, el rei Pere I, el Cerimoniós, manà que, als seus dominis, l’any s’hi iniciés el 25 de desembre. Així, procedí a dictar una pragmàtica (a Perpinyà, el 16 de desembre del 1350), per la qual instituïa que els documents de la cancelleria reial, així com els de tots els tribunals que depenien de la Corona d’Aragó, fossin calculats des de la Nativitat de Jesús. I aquella norma -o llei, com se’n vulgui dir- estigué en vigor durant una època.

I molt més antigament, l’any havia començat cap a mitjan setembre, al principi de l’any agrícola, amb les tasques de la sembra. Llavors, els mesos eren de 28 dies, raó per la qual, quan s’arribava al 31 de desembre, en sobraven una colla, que constituïen un tretzè mes, dedicat a festes i diversions. Un tretzè mes en què s’esdevenien greus calamitats i plagues, cosa que originà -se suposa- l’aversió universal vers el número 13. Aquest calendari, inspirat en el cicle lunar i adaptat a la vida agrícola, perdurà molt de temps, tot i que els romans implantaren ben aviat el seu (copiat, en bona part, de l’hebreu, que ja tenia setmanes), i encara, en alguns nuclis rurals, avui hi ha pagesos que continuen comptant l’any de conformitat amb les feines de la terra.

La representació del curs de l’any, servint-se de la figuració dels treballs agrícoles -o del calendari lunar-, fou un dels temes decoratius preferits pels artistes d’antany. Així, les estacions eren figurades, a les grans catedrals i temples romànics i gòtics, per les collites principals que les caracteritzen. És a dir, la primavera, per les flors; l’estiu, per les messes; la tardor, per les veremes, i l’hivern, per les olives. A la demarcació de Girona, precisament, en tenim un bell exemple al vell calendari de pedra esculpit a la portalada del Monestir de Santa Maria de Ripoll, conegut com La Bíblia de pedra (calendari completíssim, a més, car hi ha «retratats» tots els dotze mesos), portalada que ara aspira a ser declarada Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO, després que l’Ajuntament de la capital de la comarca de Ripollès hagi acordat trametre a l’organisme esmentat la corresponent petició. El mes de gener, per cert, hi és representat, en aquest cèlebre calendari de pedra de l’històric monestir gironí, per una caldera que penja enmig del foc, al voltant de la qual hi ha uns pernils que l’acompanyen, a fi que es curin i es fumin.

Portalada, amb la representació dels mesos de l’any, del Monestir
de Santa Maria de Ripoll

Fins a una època relativament propera a nosaltres, els calendaris eren anomenats llunaris, terme encara avui ben viu a diversos indrets de les Illes Balears. I en basc, la llengua més primitiva d’Europa, hom dóna a cada mes un nom format pel mot lluna i per la feina més pròpia i adient del moment de l’any que el determina. I és que el llunari, basat en l’observació i l’estudi dels moviments de la Lluna, fou el primer calendari inventat per l’home. D’altra banda, cal remarcar que hi ha molts refranys, provinents dels llunaris, que canten les excel·lències de la lluna de gener, com aquest, per exemple: «La lluna de gener/ la reina del cel és». I no oblidem els que aconsellen a les parelles que es casin durant el mes de gener, sobretot quan la Lluna exhibeix la seva total i esplendorosa plenitud.

I aquells llunaris, com el d’en Bernat Granollachs, també solien oferir pronòstics sobre les persones nascudes en qualsevol mes de l’any. Així, en aquest que acabo de citar, n’hi ha un, el del gener, que adquirí una gran popularitat, fins al punt que, no fa pas gaire temps, encara el vaig sentir recitar en un programa de Ràdio Olot: «Tot home que naixerà/ en aquest mes serà honrat,/ en el treball aplicat/ i la gent l’estimarà./ Mai vençut no es trobarà/ si algun dia té un combat,/ puix per ell serà guanyat/ tot enemic que tindrà». I quant a l’element femení, s’expressava d’aquesta forma: «La dona que naixerà/ en aquest mes serà prudenta,/ molt amable i diligenta/ i gran fortuna tindrà./ Amb un vidu es casarà/ molt ric, de tracte senzill,/ del qual vindrà a tenir un fill/ que molt la divertirà».

La gent hi havia cregut força, en aquestes profecies, al·legant que les «deia» la Lluna, qualificada d’«infal·lible». I encara avui dia n’hi ha molta que, per haver-ho pogut ben comprovar, creu que la lluna de gener té una influència enorme sobre les persones i les coses del nostre planeta. El que la gent ja no creu tant, en canvi, és que la superfície del satèl·lit de la Terra arribés, el llunyà 20 de juliol del 1969 i amb una tecnologia poc avançada o perfeccionada, a ser trepitjada realment pels astronautes nord-americans, tot inclinant-se a pensar que aquelles escenes, ofertes en directe per TV, foren filmades en uns estudis cinematogràfics dels Estats Units. I és que alguns dels seus detalls (una bandera que voleiava, quan a la Lluna no hi ha atmosfera, unes ombres del tot incorrectes, etcètera) eren la mar de sospitosos...


Emili Casademont i Comas