Emili Casademont i Comas: També Jesús i Maria són musulmans

Fins al segle IV, era creença general que Jesús havia nascut entre el 28 de març i el 18 d’abril. Però, l’any 330 i sota el mandat de l’emperador romà Constantí, es fixà, com a data de la seva arribada al nostre planeta, la del 25 de desembre, per tal que coincidís amb la festa del Sol Invicte, una important celebració pagana de l’imperi de Roma, tot dotant-la així de significat cristià.

En realitat, s’ignora quan Jesús -Jesucrist o Crist- nasqué, tot i que se sap que, per culpa d’un error de càlcul de Dionís l’Exigu, fou uns 7 anys abans de la nostra era. Com també s’ignora on tingué lloc l’esdeveniment, que podria ser a Natzaret, ja que sempre s’ha parlat de Jesús de Natzaret i mai de Jesús de Betlem. Per la seva part, l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans, es limita a indicar que la Verge Maria parí el seu fill «en un lloc apartat, a la frontera amb Egipte». Cal recordar que aquesta religió monoteista, en no reconèixer Jesús com a fill de Déu o Déu mateix, nega que Maria sigui la Mare de Déu, malgrat venerar-la moltíssim i defensar, «a capa i espasa», la seva virginitat. Per als islàmics, Jesucrist fou un gran profeta, enviat per Déu a la Terra, on tornarà al final dels temps, abans del Judici Universal, i farà que tothom conegui l’autèntica veritat.

I convé remarcar que la tradició islàmica afirma que la Verge Maria ocupa al cel un lloc destacadíssim, superior al de Fàtima, la filla predilecta de Mahoma, i que, dels 6.236 versicles que contenen les sures de l’Alcorà, uns 200, se centren en l’elogi de Jesús i Maria, les dues figures principals del cristianisme. És clar que hi ha d’altres aspectes importants, a més de l’assenyalat, que separen els cristians i els musulmans, atès que, per exemple, aquests últims no admeten que Jesucrist morís a la creu i rebutgen, en considerar que només existeix un sol Déu, la teologia de la Trinitat.

Segons l’Alcorà, Josep, fuster i monjo, fou el primer que notà la gravidesa miraculosa de la seva aparent esposa. Sant Gabriel havia anunciat a Maria la concepció que tindria efecte de part de Déu (Al·là): «Se li apareix sota la forma d’un jove bellíssim, quan la delicada i santa Verge es troba completament nua. L’arcàngel no la toca. N’hi ha prou amb la bufada de l’hàlit de Déu que l’empara i la penetra». El llibre sagrat dels musulmans (dictat, asseguren, per Al·là a Mahoma a través de sant Gabriel) defensa fins a l’infinit la reputació de Maria davant les calúmnies jueves. Unes calúmnies que els islàmics no perdonaran mai, car, en opinió del savi Al·lalusí, constitueixen el pecat més horrorós comès pels jueus al llarg de la seva història.

Tots els santuaris cristians consagrats a Maria que hi ha arreu del món islàmic són molt respectats i, fins i tot, massivament visitats per la fidelitat musulmana, sobretot el 25 de desembre, cosa que jo vaig poder constatar personalment, durant aquella ja llunyana època en què vaig exercir la professió periodística al Marroc i a Algèria. Cal recordar, en aquest sentit, que monsenyor Descuffi, bisbe catòlic d’Esmirna, explicà, en el decurs de les sessions del Concili Vaticà II, el següent: «Jo he vist, amb els meus propis ulls, com a la ciutat d’Éfes, a la Casa de Nostra Senyora Maria, la Verge era invocada devotament i sincerament per milers i milers de musulmans, i com n’obtenien favors meravellosos: curacions… i àdhuc m’atreviria a afirmar que miracles extraordinaris».

D’altra banda, he de dir que, en àrab clàssic, la complicada llengüa de l’Alcorà, jo he llegit les més belles llegendes marianes. Una d’elles, per exemple, és la relativa al naixement de Jesús, en la menjadora de l’estable d’un ase, on es conta d’una manera exquisidament poètica que, quan la Verge Maria acabà de parir el seu fill, una gentil palmera que hi havia a l’entrada s’inclinà i, per mandat diví, li oferí dolços i refrescants dàtils. D’aquí ve, per cert, el costum d’oferir dàtils a les parteres musulmanes.

La vida de la «nostra» Mare de Déu i, alhora, Verge Maria, segons s’explica en un treball d’investigació, basat, en part, en les creences islàmiques i publicat a la revista Muy Historia, no degué ser fàcil. «Con toda seguridad -diu-, no sabría leer ni escribir, y difícilmente podría haberse vestido con las sedas con las que la han imaginado miles de artistas, unas ropas sólo al alcance del 2 por ciento de la población». I després d’indicar que, encara que no se’n coneixen retrats reals, és dubtós que els ulls de Maria fossin blaus i el seu cabell ros, afegeix que «por contra, debió ser morena, de ojos oscuros y rasgos semitas».

De qualsevol manera, jo estic ben convençut que la «nostra» -insisteixo- Mare de Déu i, alhora, Verge Maria (el citat treball apunta que s’hauria casat a Natzaret als 13 anys d’edat) era una dona realment bellíssima. I és que, d’això, en tinc una prova del tot fiable. Una prova que, de forma miraculosa, la Mare de Déu de Núria em proporcionà, contemplant una vegada la imatge que té al seu santuari del Pirineu gironí, fet que em produí una joia inenarrable.