Romans a l’Amèrica precolombina

Una bona colla de segles abans que Cristòfor Colom descobrís oficialment Amèrica, ja l’havien descoberta extraoficialment molts navegants, com els víkings, els fenicis, els cartaginesos, els grecs, els romans, els egipcis, etcétera. Això és el que he acabo de llegir (lectura que no m’ha sorprès gaire, atès que, en part, ja era coneixedor del seu contingut) en un treball molt ben documentat, on es destaquen les nombrosíssimes proves que hi ha entorn de la presència dels dits navegants (especialment, els romans) a l’Amèrica precolombina.

L’any 32 abans de Crist, la flota del poble de Roma disposava de 2.000 vaixells i 200.000 tripulants, mentre que l’armada espanyola, durant l’època de Colom, tan sols comptava amb 120 vaixells i una reduïda quantitat de gent que hi podia anar a bord. Així, la Marigalante o Marigalant, la Santa Clara i la Pinta, noms que, en realitat, tenien la nau capitana Santa Maria i les caravel·les la Niña i la Pinta, respectivament (l’últim és l’únic que s’ha respectat), només podien transportar, entre els tres vaixells, noranta tripulants. Centrant-nos en els romans que és el que interessa, cal assenyalar que aquests arribaren a les costes americanes primer per accident i después per raons comercials, tal com havia succeït amb els grecs (dels grecs, precisament, els romans heretaren l’art de la navegació), afavorits tots plegats -no sols els navegants de Roma i els de Grècia- pels corrents marins que hi empenyen amb certa facilitat.

Als Estats Units, a l’Amèrica Central, a les Antilles i a l’Amèrica del Sud, s’hi han descobert evidències romanes molt rellevants. Les més abundants, per cert, a les costes nord-americanes, així com al mateix cor del país, a Oklahoma, on han aparegut, per exemple, una moneda amb l’efígie de l’emperador Neró i diverses inscripcions llatines d’aquella època. I en una platja de Beverly (Massachussets), per altra banda, s’hi han trobat monedes romanes del segle IV després de Crist, amb les cares gravades dels emperadors Constantius, Valentinianus I, Valens i Gratinianus, pertanyents al citat segle. Tot indueix a pensar, en conseqüència, que es tracta de les restes de les visites de mercaders o colonitzadors romans, els quals trepitjaren terra americana durant molt de temps.

Altrament, convé indicar que en algunes illes de les Antilles, com Cuba i Haití, també s’hi han localitzat monedes romanes. I a Veneçuela, fins i tot, claus de vaixells romans, embarcacions datades entre el segle II i el IV després de Crist. Això sense oblidar que a Carolina del Nord es desenterraren no fa gaires anys flautes de ceràmica de tipus romà, decorades amb imatges d’insectes, que foren estudiades per l’arqueòleg Neil N. Judd, de l’Smithsonian Institution, i divulgades per la revista Archaeology. Judd arribà a la conclusió que aquelles flautes no eren pas, en contra del que hom suposava, d’origen indi.

Però de totes les evidències que demostren l’extraordinària presència romana a l’Amèrica precolombina, la més concloent és la descoberta feta per l’arqueòleg nord-americà Robert F. Marx a les costes del Brasil, ben a la vora de Rio de Janeiro, ja que es tracta de les restes d’un antic vaixell submergit, del qual s’han extret nombrosos trossos de ceràmica i àmfores romanes, fabricat tot, pel que s’ha pogut comprovar, a Zilis (Marroc). Aquestes restes, segons la doctora Elizabeth Hill i el doctor Michael Ponsich, del Departament d’Estudis Clàssics de la Universitat de Massachussets, així com d’altres especialistes, pertanyen al segle III després de Crist.

I no voldria acabar sense referir-me breument als templers, encara que res no tinguin a veure directament amb els romans, però sí indirectament, puix que, entre d’altres coses, també eren com ells uns experts navegants. La poderosa flota templera, pel que s’afirma, salpava cap a Amèrica des dels ports de Galícia, rumb a Mèxic, molt abans que ho fes Cristòfor Colom (de nom real Joan i fill de Girona, segons alguns investigadors i Salvador Dalí, que pintà un bellíssim quadre dedicat al Descobriment del Nou Món, ple de simbolismes, que s’exhibeix al museu que el cèlebre l’artista empordanès té als Estats Units), flota que tornava a Europa carregada de plata, extreta de les mines mexicanes, i desembarcava als ports mediterranis de la Catalunya Nord, propietat dels mateixos templers, en una època, per cert, en la qual l’Església de Roma acumulà grans riqueses.

I com a confirmació de les visites romanes, accidentals o intencionades, a l’Amèrica precolombina, bo serà dir que, conforme s’indica en el treball que he citat al començament d’aquest article, aparegueren temps enrere en uns frescos de Pompeia dues imatges de fruits exòtics no europeus. O sigui, la pinya tropical, originària d’Amèrica central, i l’anon, que es típic i exclusiu d’Amèrica. «De manera -conclou el treball, que constitueix un capítol poc conegut de la història del Nou Món- que si a Amèrica s’han trobat ferros procedents de Pompeia, i si a Pompeia hi ha la representació d’un parell de fruits americans, la cosa no pot ser més clara».

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)