La REM

En iniciar-se la dècada dels anys 1950, les comarques gironines (i amb elles, en major o menor grau, totes les altres de l’Estat espanyol) resultaren afectades per una terrible «febre radiofònica». En un moment donat, hi hagué emissores a Girona, Palamós, Blanes, Puigcerdà., Olot, Ripoll… i àdhuc en funcionava una a Sant Hilari Sacalm, durant els mesos d’estiu, per als turistes. O millor dit, per a les persones, la majoria d’edat una mica avançada, que anaven a la citada localitat de la Selva a «prendre les aigües». Totes aquelles emissores, que al principi «actuaven» sota la batuta d’un patronat local, passaren després a dependre de la REM (Red de Emisoras del Movimiento), tret de Ràdio Girona, creada el 1933 i filial de Radio España de Barcelona, l’antiga Ràdio Associació de Catalunya. I, com que encara no s’havia «inventat» la freqüència modulada (FM), utilitzaven l’ona mitjana, anomenada també ona normal, per bé que l’emissora de Palamós (La Voz de la Costa Brava) havia començat a emetre en ona curta, motiu pel qual rebia molts controls de terres llunyanes, sobretot d’Itàlia.

L’eufòria era impressionant. Amb més bona voluntat que no pas encert, aquelles emissores (Ràdio Girona constituïa un cas ben diferent) en feien moltes, de coses. La gent de cada poble se sentia plenament identificada amb la «seva» ràdio. Val a dir que hi col·laborava amb gran entusiasme. Ràdio Blanes n’era tot un bell exemple. Durant els seus primers temps, quan encara la REM no se n’havia apoderat i tenia els estudis a les golfes del Primer Casino, els clients d’aquella entitat (de fet, una cafeteria) sempre estaven a punt de donar un cop de mà (o «de veu») als locutors de l’Emisora Villa de Blanes, indicatiu que llavors utilitzava l’estació, la veu de la qual, en hores diürnes, arribava amb força potència fins a Barcelona i Girona.

Aquella eufòria, però, no durà gaire. Perquè, tot just encetada la dècada dels anys 1960, el Govern començà a tancar emissores. La raó era que produïen greus interferències a la radiodifusió europea. Però, al marge d’això (que no deixava de ser cert), hi havia un problema que la REM contemplava tota esverada: aquelles emissores espanyoles seves (qualificades de «pirates» per part dels alts organismes radiofònics internacionals) eren d’allò més deficitàries, llevat d’unes poques, com La Voz de la Costa Brava, que guanyava diners i feia programes de gran qualitat -alguns, al llarg dels mesos turístics, en diferents idiomes-, ja que comptava amb una plantilla de bons professionals, encapçalats pel periodista Jaume Sureda i Prat, que arribaria a dirigir posteriorment el Diari de Girona. Això no obstant, l’emissora fou obligada a abandonar l’ona mitjana i passar a l’FM, quan pràcticament ningú no tenia aparells receptors d’aquesta mena. Foren moltes les gestions dutes a terme perquè La voz de la Costa Brava pogués continuar emetent en ona mitjana, però tot resultà inútil.

El que sí que hi hagué llavors fou la possibilitat que a la ciutat de Girona s’instal·lés una emissora de la REM. En efecte, a Jaume Sureda (nomenat, l’any 1962, delegat a les comarques gironines d’aquella cadena estatal condemnada a desaparèixer) li ordenaren que agafés l’emissora d’ona mitjana de Palamós, que la traslladés a Girona i que comencés a funcionar amb l’indicatiu de La Voz de Gerona. Ell, però, al·legà, amb molt bon criteri, que allò seria perdre el temps, ja que La Voz de la Costa Brava disposava d’uns equips bastant obsolets i no podria competir, quant a cobertura i qualitat de so, amb Ràdio Girona. Llavors, els de la REM li digueren que, entre els de La Voz de la Cerdaña (Puigcerdà) i els de La Voz de la Costa Brava, els tècnics miressin de fer una emissora nova. Lamentablement, però, de l’estació ceretana, que havia gaudit de molta escolta a les terres veïnes de França, no se’n pogué aprofitar res, puix que duia alguns mesos fora de servei i l’aigua de la pluja havia malmès els seus aparells. Comunicat tot allò a Madrid, la resposta que en Sureda rebé fou la següent: «No te preocupes. Te mandaremos una emisora nueva». Una emissora nova de trinca que mai no arribà al seu destí. Això passava poc abans que La Voz de Gerona, de la cadena Sidical, s’instal·lés a la ciutat del Ter i de l’Onyar.

Ara, tota aquesta història m’ha vingut a la memòria, després de llegir que l’Ajuntament de Puigcerdà prepara un homenatge als fundadors, l’abril del 1952, de La Voz de la Cerdaña (nom que, oficialment, dugué l’emissora ceretana), com Josep Vinyet i Estebanell, per exemple, que n’esdevingué el primer director. I és que jo, per haver estat col·laborador informatiu de La Voz de la Costa Brava i de Ràdio Blanes en ona mitjana, vaig viure l’etapa final de les estacions gironines de la REM. A part que Jaume Sureda i Prat, inoblidable amic i company, ja m’havia dit que comptava amb mi per a la «seva» emissora La Voz de Gerona, els estudis de la qual pensava ubicar-los al local on editava i dirigia les revistes Usted i Gerona Deportiva.

La Voz de Madrid, que fou l’emissora central de la REM, tingué grans figures de la ràdio, com els avui traspassats Boby Deglané i (a la foto) Joaquín Soler Serrano.

Emili Casademont i Comas

(Diari de Girona)