Recordant santa Bàrbara

Molta gent només es recorda de Santa Bàrbara quan trona. I és llavors que sol demanar la seva protecció, tot recitant aquesta petita i popular pregària: «Sant Marc, santa Creu,/ santa Bàrbara no em deixeu». Després, se n’oblida totalment. Per això, estic gairebé convençut que, si -avui, diumenge, 4 de desembre-, no trona ni llampega, poquíssimes persones recordaran que és la seva diada.

La història del perquè santa Bàrbara és advocada contra els llamps i els efectes de les decàrregues elèctriques i atmosfèriques és tota curiosa. Un dia, expliquen els lleidatans, Nostre Senyor volgué premiar les virtuts de santa Bàrbara i li preguntà què preferia més: si el govern de les dones o el de la tempesta. I ella, sense rumiar-s’ho gaire, respongué que es veia capaç de dominar el llamp i el tro, però que mai no es veuria en cor de provar-ho amb les dones…

I aquesta història -molt popular per les terres de Lleida- enllaça amb un fet que passà a Barcelona, el qual motivà que la invocació a santa Bàrbara, en el moment de tronar o llampegar, s’escampés arreu de Catalunya.

Segons la tradició, el terreny que ocupava el convent barceloní del Carme, que s’aixecava on avui hi ha el carrer del Pintor Fortuny, entre d’altres, era del domini del diable, qui, tot enutjat, es féu el propòsit d’enrunar-lo. Així, a cada instant, desencadenava tempestes i feia caure llamps al campanar de l’església, que causaven moltes desgràcies a l’edifici, així com a la seva comunitat benedictina.

Un dia, però, enmig d’una tempesta, els núvols es partiren pel mig sobtadament. I del cel baixà un àngel, vestit de blau, amb les ales daurades, el qual lliurà al pare prior una oració contra els llamps i els seus efectes, tot dient-li que, si l’escrivia en un paper i la posava al campanar, mai més cap llamp no hi cauria. Aleshores, la comunitat féu allò que se li aconsellava, els llamps deixaren de caure… i l’oració, posteriorment, fou impressa i propagada profusament. Ah!, i perquè tingués més eficàcia, els impressors, que no ignoraven allò que la gent de Lleida explicava entorn del domini de santa Bàrbara sobre el llamp i el tro, l’encapçalaren amb una estampeta de l’esmentada santa. I de Barcelona, el costum de tenir una estampa de santa Bàrbara a casa s’estengué ràpidament per tot el Principat.

Santa Bàrbara és patrona de molts oficis. La celebren els barrinaires, els picapedrers... I, en general, tots aquells que exerceixen un ofici que té alguna cosa a veure amb el foc de pet i flama. I també és advocada dels campaners, els quals la invoquen especialment perquè els guardi de ser ferits pel llamp, quan, per tal d’escampar i esbargir la tempesta, han d’anar a tocar «bon temps». S’han donat casos de caure llamps als campanars mentre les campanes vogaven a «bon temps», ja que el metall ha atret l’exhalació. D’aquí que els campaners, molt exposats a ser víctimes dels llamps, hagin recorregut sempre a la protecció de santa Bàrbara.

Per acabar, cal dir que santa Bàrbara -que avui, en ocasió de la seva festa, he volgut recordar una mica- havia estat abans molt venerada pels mistaires, ja que els llumins que fabricaven produïen, en encendre’ls, com una petita explosió, molt del gust de la gent d’aquella època. Eren els anomenats «mistos de pet i de flama».

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)