dissabte, 26 de novembre de 2011

El «cent» i el «felip»

Són moltíssimes les poblacions de Catalunya que el 30 de novembre, diada de Sant Andreu, celebren la festa major. I, entre aquestes poblacions, cal esmentar la de Sagàs, situada a la comarca del Berguedà, que fou, segons conta la tradició, la primera que es fundà a casa nostra, obra d’un nét de Noè, anomenat, precisament, Sagàs, el qual, acompanyat dels seus set fills, aterrà a la citada comarca barcelonina, després d’haver participat activament tots plegats en la fracassada construcció de la Torre de Babel.

Però és d’un altre tema relacionat amb sant Andreu, el sant de «la pluja, neu o fred molt greu», com diu el popular refrany (i sembla que, en efecte, antigament ho encertava), que vull parlar. Abans, per Sant Adreu, cada any tenia lloc a Barcelona, mercès a un privilegi atorgat als barcelonins l’any 1274 pel gran rei En Jaume I, l’elecció dels consellers o jurats que, integrats en el Savi Consell de Cent, havien de regir la ciutat. La vigília, els pregoners, en crida de toc reial, anunciaven per tota la capital catalana, per tots els seus carrers i places, la convocatòria del ple dels consellers per a l’endemà a la tarda, reunió que també anunciaven les campanes de la Seu. I els consellers o jurats assistien, al matí, a un solemne ofici religiós, que se celebrava a la cripta catedralícia de santa Eulàlia. Una santa, nascuda al poble de Sarrià, convertit avui en un barri de Barcelona (barri on, segles més tard, també obriria els ulls a la vida l’eximi poeta J.V. Foix), que, després de ser titllada de «separatista», seria desposseïda del seu càrrec de patrona de la ciutat en benefici, com és sabut, de la Mare de Déu de la Mercè.

Aquell solemne ofici religiós, repeteixo, se celebrava al matí. I havent dinat, a primera hora de la tarda, els consellers o jurats s’aplegaven a la sala major del Consell, on el conseller en cap pronunciava, a peu dret, un parlament de comiat i, en nom dels seus companys, manava que es procedís a elegir els nous, alhora que exhortava els reunits perquè l’elecció fos ben feta. Un cop acabada aquella cerimònia, els consellers sortints es despullaven de les gramalles, les insígnies i els altres atributs corresponents als seus càrrecs, i anaven, a continuació i en comitiva, als domicilis dels consellers entrants, per tal de felicitar-los i desitjar-los bona sort. Tot això durà fins al 1713, ja que, l’any següent, i com a resultat de la pèrdua de la guerra dita de Successió i de la presa de la ciutat de Barcelona per les tropes de Felip V, fou desfet el Consell de Cent i anul·lades totalment les lleis pròpies de Catalunya, així com el seu democràtic sistema de govern.

Felip V, monarca borbònic que odiava a mort els catalans, no s’acontentà pas només amb això, sinó que anà encara més lluny. I així ordenà que, de la comuna de les cases (el vàter, com modernament se la coneix, entre moltes altres denominacions que rep), se’n digués el «cent», tot fent, d’aquesta manera, una mofa de molt mal gust al Savi Consell de Cent. Per a ell, ambdues coses eren el mateix, o sigui -dit finament-, una «caca». Moltes famílies catalanes, temeroses de ser castigades severament si incomplien aquella ordre tan vergonyosa, optaren per penjar a la porta d’entrada de les comunes un cartellet (cartellet que, a casa de les famílies més porugues, era ben gros i visible), amb la inscripció següent: «El cent». El meu avi matern, per cert, que coneixia prou bé aquella història (gairebé havia arribat a viure-la personalment), més d’una vegada, quan jo era infant, me l’explicava, i afegia que moltes persones col·locaven davant el «cent» la paraula «número», motiu pel qual, quan tenien necessitat d’anar-hi a fer les seves feines, deien que anaven al «número cent».

Els catalans, però, no podien tolerar aquella espantosa burla feta al Savi Consell de Cent. I així, molts no trigaren gaire a substituir el «cent» pel «felip», nom que, ràpidament, s’escampà pertot arreu, fins al punt que arribà a assolir una immensa popularitat, davant la sorpresa -i el disgust, sobretot- del rei Felip V, que ja no s’atreví a prohibir que el comparessin amb una vulgar i, sovint, fastigosa comuna. I, d’aquesta forma, el nom de «felip» es convertí en sinònim de comuna, sinònim que fou molt utilitzat a casa nostra durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, i que no començà a desaparèixer fins la proclamació de la Segona República Espanyola l’any 1931, en què Alfons XIII, per tal d’evitar un vessament de sang, ja que comptava amb el suport de l’Exèrcit, optà, amb bon criteri (cal reconèixer-ho), per tocar el dos, tot emprenent el camí d’un exili sense retorn.

Amb el temps, les frases «Anar al número cent» o «Anar a can Felip», tan populars abans, han quedat oblidades. I així, el «cent» i el «felip», aplicats al vàter, són uns mots que, actualment, la nostra parla ha perdut. De qualsevol manera, però, encara se’n poden trobar algunes referències escrites, com en una obra, per exemple, de l’extraordinari lingüísta Joan Corominas.


Sala on es reunia el Savi Consell de Cent


Emili Casademont i Comas