Emili Casademont i Comas: La roda de santa Caterina

Des de temps força reculats, santa Caterina és molt celebrada a Mallorca, on el 24 de novembre, vigília de la seva festa, fan una «gran brunyolada», tot proclamant que «Demà és Santa Caterina/ i brunyols hem de menjar;/ podeu començar a dergar,/ mestressa, mel i farina». I també ho és a Catalunya, particularment a la vila de Torroella de Montgrí (Baix Empordà), pàtria del cèlebre músic i compositor de sardanes Vicenç Bou. Així, els torroellencs, juntament amb molts habitants dels pobles veïns (sense oblidar els del seu important barri marítim i turístic de l’Estartit, que lluiten, sense èxit de moment, per obtenir la independència municipal), van cada any, en nombre destacat (entre 3.000 i 4.000 persones), a l’ermita de Santa Caterina, on s’organitza un tradicional aplec, les notes més sobressortints del qual són un ofici religiós, una ballada de la dansa més bella i un dinar a l’aire lliure. Aquest és un vell costum del diumenge anterior a la festivitat de la santa, que enguany, si no hi ha cap canvi, tindrà lloc diumenge de la setmana que ve, dia 20.

Segons un antic historiador torroellenc, Andreu Sàbat, fou el 1405 l’any en què finalitzaren les obres de construcció de l’ermita de Santa Caterina, que s’aixeca al cim del massís del Montgrí, fregant l’Alt Empordà. Unes obres que efectuaren, a partir del 1392, tres ermitans, Bartomeu Cabotas, Pere Tarascó i Berenguer Desgüell, després d’abandonar la muntanya de Montserrat, ja que trobaven que aquesta era massa sorollosa i els impedia servir Déu envoltats de silenci. El que no se sap és si primer fou construïda la imatge de la santa o bé el temple que li és dedicat. En aquest sentit, Sàbat explicava, l’any 1672, que «he sentit dir que la imatge fou trobada en una cova, sobre la qual s’aixecà després la capella» (…) i que «allí l’haurien amagada alguns devots, en temps que els morors s’apoderaren d’Espanya». De qualsevol manera, el citat historiador indicava que «Déu inspirà els ermitans perquè vinguessin a construir la casa en aquest lloc, on hi havia la imatge amagada», tot ressaltant que «molts són els privilegis que reis i papes atorgaren al nostre santuari, com el de l’emperador Carles Quint (sic), per exemple, que atenent al lloc estèril on era construït i la pobresa d’ell, i perquè fossin més ben rebudes les persones que allí acudien, concedí, per fer-hi obres, llicència per demanar almoina per tot el Principat de Catalunya i comtats del Rosselló i la Cerdanya».

L’ermita de Santa Caterina, per cert, és la que Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, que possiblement era molt devota de la santa amb el nom de la qual fou batejada, fa sortir a la seva famossísima novel·la Solitud, publicada en català l’any 1904, per primer cop, i traduïda, més tard, a totes les llengües més parlades del món, a part d’haver estat traslladada a les pantalles cinematogràfiques. Eduard Viñas, en un article aparegut al llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí del 1928, municipi al qual pertany el temple, afirmava, amb indubtable encert, en recollir-hi la història que Sàbat havia narrat feia quasi dos segles i mig, que l’exímia escriptora filla de l’Escala, «hi descriu admirablement, en aquest drama rural, la festa de l’ermita de Santa Caterina».

D’altra banda, cal remarcar el fet -avui, quasi oblidat- que santa Caterina d’Alexandria és la patrona de les noies. Antigament, fins i tot, les fadrines catalanes havien fet festa per la seva diada. I a l’Empordà i al Ripollès deien a les nenes petites (i elles, pobres innocents!, s’ho ben «empassaven») que santa Caterina, igual que els Tres Reis d’Orient, les obsequiaria, si feien bondat, amb joguines i llaminadures, mentre passés pel cel volant, de nit, cavalcada damunt una roda. Una roda que la gent de mar creu que es tracta d’un núvol de forma circular, qualificat de roda de santa Caterina, en record de la que fou utilitzada per al seu martiri. Aquesta roda, pel que es conta, és molt temuda, atès que desencadena tempestes violentíssimes, acompanyades de llamps i trons i de vents huracanats. El refranyer, per cert, ja recomana que «Per la roda de Santa Caterina,/ el mariner en terra ha de ser», alhora que adverteix que «La roda de Santa Caterina,/ de les barques en fa xixina», refranys que els pescadors del nord de la Costa Brava (del Cap de Creus, sobretot) sempre han «recitat» amb el màxim respecte.

Per últim, convé consignar que, en èpoques passades, hom afirmava que aquelles criatures nascudes el 25 de novembre tenien gravada sota el paladar la roda de santa Caterina, raó per la qual podien guarir malalts, fet que, pel que s’assegura, ocorregué alguna vegada. I també hom afirmava que els habitants de l’Empordà, durant les vint-i-quatre hores de la diada d’aquesta santa, igual que els de les terres de les Illes Balears, assotades igualment per la tramuntana, dominaven el foc i apagaven els incendis, per més paorosos que fossin, només bufant. Ningú, però, que se sàpiga, no pogué arribar a demostrar mai posseir aquest darrer i excepcional do, atorgat, segons es deia, per la roda de santa Caterina...