dissabte, 26 de novembre de 2011

Homenatge pòstum a Josep M. Bernils i Mach

CRONISTA oficial de Figueres i periodista, va publicar mig centenar de llibres sobre la història de la ciutat natal de Dalí

INTERVENCIÓ del periodista Emili Casademont
en la sessió acadèmica, celebrada a la sala
de plens de l’Ajuntament figuerenc
(24-11-2011)


Bona tarda o bon vespre a tothom!

Acceptant i agraint molt sincerament la invitació de l’Ajuntament de Figueres per participar en aquesta sessió acadèmica en memòria de Josep Maria Bernils i Mach, he de dir, abans de començar, que la meva intervenció, complint el que se m’ha recomanat, serà més aviat curta, a fi de no allargar de forma excesiva la durada de l’acte. Per això, benvolguts amics, he optat per escriure aquestes línies que porto -i que, a continuació, us llegiré-, tot advertint-vos, però, que, pel mig, hi procuraré incloure alguns detalls importants, que segurament m’hauran passat per alt, atès que, a causa d’haver arreplegat una forta grip, he tingut, en el moment de redactar-les, el cap un xic emboirat. Perdoneu.

Fet aquest petit preàmbul, permeteu-me que vagi ja directament al gra.

El traspàs de Josep Maria Bernils, tal com ja vaig comentar, en un article que vaig publicar al “Diari de Girona” el 2 de juliol, data del funeral i de l’enterrament de les seves despulles, no em va pas agafar gens ni mica de sorpresa, ja que, des de feia uns dies, esperava que, malauradament, es produís. I és que, en anar-lo a visitar el vespre del dissabte 25 de juny, al centre sociosanitari Bernat Jaume, on es trobava ingressat, ja no em va reconèixer. I l’endemà, a trenc d’alba, els metges van comunicar a la família que en Bernils era a punt d’emprendre el vol cap a l’Eternitat. El seu cor, però, contra tot pronòstic, va aguantar, curiosament, més del que hom preveia. I dic curiosament, perquè la ciència mèdica havia diagnosticat, feia bastant de temps, que el Cronista Oficial de la Ciutat de Figueres tenia el motor vital del seu cos força delicat. És clar que, a vegades, aquesta ciència mèdica, sigui per la raó que sigui, s’equivoca. I així, el meu entranyable amic i company Josep Maria Bernils i Mach, víctima d’una cruel i dolorosa malaltia, fins al dijous següent, 30 de juny, no va exhalar el darrer sospir, pocs mesos després, precisament -l’octubre, en concret-, d’haver-ho fet Maria Antònia Vozmediano, la seva esposa. Tret dels seus familiars més directes, crec, per tant, que jo va ser l’última persona que el vaig veure encara en vida. I sabent com sabia que en Berbils era un cristià convençut, i confiant que, enmig del dolor que el turmentava, pogués oir la meva tímida i emocionada veu, li vaig aconsellar que encomanés la seva ànima a la Mare de Déu de Núria. O sigui, la meva celestial mare i protectora, fet que ell no ignorava.

Josep Maria Bernils i Mach, traspassat als 81 anys d’edat, a punt de complir-ne 82, era un xic més gran que jo. El vaig conèixer a principis de la dècada dels 50, però no pas d’una manera personal (això succeiria més tard, quan, després d’un lustre d’exercir la professió periodística a l’Àfrica del Nord, vaig tornar a Catalunya), sinó a través de les col·laboracions que, essent ben jove, ja feia als mitjans de comunicació escrits, com els setmanaris “Gerona Deportiva” i “Barcelona Deportiva”, el diari gironí “Los Sitios” i la revista mensual figuerenca “Canigó” (n’havia estat membre fundador, per cert), que Xavier Dalfó, el seu director i editor, feia arribar a la seu de la revista gironina “Usted” i del seu suplement “Gerona Deportiva”, publicacions de les quals jo era redactor.

Recordo que, una vegada, Bernils descobrí, en un article, el secret que feia que les seves entrevistes per a “Canigó” sortissin tan bé. Resulta que seguia, al peu de la lletra, els savis consells que li donava un destacat i vell periodista de “La Veu de Catalunya”, entre d’altres diaris barcelonins dels anys 20 i 30. M’estic referint a Manuel Brunet, un vigatà que, aleshores, residia a la comarca altempordanesa, on moriria el 1956, i que signava brillants articles, amb el pseudònim “Romano”, a les pàgines d’aquell inoblidable i gran setmanari anomenat “Destino”, propietat del palafrugellenc Josep Vergés, amic íntim de Josep Pla, que s’editava a la Ciutat Comtal. Així, Josep Maria Bernils deia que, gràcies al mestre Brunet, havia aconseguit eliminar, per exemple, una sèrie de preguntes als seus entrevistats, pròpies i ben característiques dels joves aprenents de l’ofici de periodista. “Mira- li recomanava Brunet-, aquesta pregunta no la facis a ningú. És de principiant”.

Bernils, en aquella època, ja començava a ser una firma força coneguda del periodisme empordanès i gironí. Tocava tots els temes. I cal dir, també, que les seves ressenyes, que constituïen un model d’imparcialitat, dels partits de futbol que disputava l’equip de la Unió Esportiva Figueres, publicades els dilluns a “Barcelona Deportiva”, eren llegidíssimes arreu de Catalunya. I més ho seria després, de coneguda la seva firma, gràcies als articles i les informacions que sortirien a “Los Sitios”, al setmanari “Ampurdán”, del qual fou cap de redacció, a “Vida Parroquial” (de Figueres), als diaris barcelonins “Tele/Exprés” i “4-2-4”, a la “Revista de Girona”, editada per la Diputació, etcètera, i, més endavant, a l’“Hora Nova” i al “Diari de Girona”, rotatiu, aquest últim, on, fins poques setmanes abans de finar, regalava als lectors, cada diumenge, un esplèndid i molt ben documentat treball periodístic (el darrer fou el del dia 22 de maig) relatiu a la història de la ciutat natal de Narcís Monturiol, l’inventor de la navegació submarina, del pintor Salvador Dalí, del poeta Carles Fages de Climent o del polític, escriptor i periodista Jaume Miravitlles, que arribà a ser comissari de Propaganda de la Generalitat republicana.

Josep Maria Bernils i Mach, que després de cursar a Girona la carrera de Magisteri va ingressar a l’Ajuntament de Figueres com a funcionari, no trigà a decantar-se per la investigació històrica local, publicant ja diversos llibres, fins que l’any 1989 fou nomenat Cronista Oficial de la capital de l’Alt Empordà, moment, a partir del qual es disparà, per dir-ho d’alguna manera, la seva producció d’obres historiogràfiques sobre la ciutat on ell havia nascut. Més d’una cinquantena n’arribà a publicar, al llarg de la seva vida, tot convertint-se, d’aquesta forma, en el gran cronista de Figueres. Així, i conforme ja es remarcà en l’instant del seu òbit, si no hagués estat per ell, avui no sabríem moltes coses sobre el passat històric de la capital de l’Alt Empordà, i va deixar un llegat que sempre convindrà consultar. Jo, per exemple, tinc una colla de llibres seus (“Figueres”, “Figueres, cien años de ciudad”, “Les Fires de Figueres”, “Episodis de la Segona República a Figueres”, etcètera, tots ells gentilment dedicats), els quals em resulten imprescindibles quan haig d’escriure algun tema referit a aquesta ciutat.

Per altra banda, he d’asenyalar que a Josep Maria Bernils i Mach, pare del també periodista Josep Maria Bernils i Vozmediano, li fou concedit el carnet de la Federación de Uniones de Periodistas de España (FUPE), presidida per Iñaki Gabilondo i creada, a començament dels anys 80, a Madrid, ja que formava part, com a membre de ple dret i amb tot mereixement, de la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines, associació independent i democràtica de periodistes, fundada per Jaume Sureda i Prat, director del “Diari de Girona”, l’exalcalde figuerenc Josep Maria Ametlla, fill de Claudi Ametlla, un dels directors que va tenir la històrica agència de notícies Fabra a Barcelona, tots ells traspassats, i jo mateix.

I també he d’assenyalar que Bernils va ser membre de l’Institut d’Estudis Empordanesos, col·laborador del llibre-programa de l’Aplec de la Sardana de Figueres, on publicava magnífics articles relatius a la història de la dansa nacional de Catalunya, dansa que tantíssim té a veure amb la nostra ciutat, a part d’administrador de l’Hospital de Figueres. Fou, en definitiva, un home ple d’activitat. Una activitat que es perllongà fins molt més enllà de la jubilació. O sigui, fins que la dalla de la Parca va segar el fil de la seva existència, poc abans que l’actual batlle figuerenc, Santi Vila, li lliurés molt merescudament, en nom de l’Ajuntament, el títol de Ciutadà d’Honor.

Persona infinitament modesta i humil, Josep Maria Bernils i Mach va destacar, conforme pot endevinar-se fàcilment per tot el que he dit (que podria ampliar-ho encara molt i molt més), com a historiador de Figueres, gràcies a una enorme i valuosa tasca d’investigació, que mai (n’estic ben convençut) no podrà ser igualada, i com a periodista, gràcies a una ploma senzilla, però realment brillant, sempre al servei de la veritat. Ah!, i en ambdós casos, tant en castellà com, quan les circumstàncies polítiques ho permeteren, en català.

Senyores, senyors, amics tots, he dit.
Moltes gràcies!


Familiars de Bernils i Mach, fotografiats al final de l’acte, juntament amb l’actual alcalde de Figueres, Santi Vila, i alguns exalcaldes. L’últim, a la dreta, és l’Emili Casademont.