dissabte, 14 de gener de 2012

El gran Unamuno

Fou Miguel de Unamuno, rector de la Universitat de Salamanca, el primer que qualificà de “guerra incivil” la Guerra Civil del 1936 al 1939, pocs mesos després que el general Francisco Franco encapçalés la sublevació militar contra el legítim govern de la Segona República. Unamuno, en un acte celebrat al Paraninf de la citada universitat el dia 12 d’octubre del 36, anomenat llavors Día de la Raza, hi digué el següent: “Se ha hablado aquí de guerra internacional en defensa de la civilización cristiana. Pero no, la nuestra es sólo una guerra incivil. Vencer no es convencer, sobre todo, y no puede convencer el odio que no deja lugar para la compasión”.

Posteriorment, molts -intel·lectuals o no- també qualificaren de “guerra incivil” aquella guerra espanyola, que ocasionà una carnisseria fraticida enorme, amb milers d’enterrats a qualsevol lloc i que obligà moltíssimes persones a exiliar-se, a part de les que, víctimes de l’odi dels vencedors (odi que no deixava, en efecte, lloc per a la compassió), foren afusellades, condemnades a penes de presó o, en última instància, a treballs forçats. Cal ressaltar que Miguel de Unamuno, que al principi havia donat suport als franquistes, car creia que eren homes de bé, i que després, en comprovar que empresonaven, torturaven i assassinaven gent honrada, entre la qual hi havia alguns dels seus millors amics, procedí a retirar-lo.

Al Paraninf de la Universitat de Salamanca, Unamuno, el més important exponent de l’anomenada Generación del 98, hi sostingué, aquell 12 d’octubre, una dura confrontació dialèctica amb el general José Millán Astray, el fundador de la Legió espanyola, en el decurs de la qual s’escoltaren diversos crits, per part d’aquest i dels seus seguidors -falangistes, en la seva majoria-, com el de “¡Viva la muerte!” i el de “¡Muera la inteligencia!”, després que Miguel de Unamuno pronunciés una frase, “Venceréis, pero no convenceréis”, que esdevindria fatalment profètica. I, al final, el filòsof, que presidia l’acte, protegit per l’escolta personal de Carmen Polo de Franco, per tal d’evitar “mals majors”, se n’anà cap a casa seva, trist i desenganyat, on quedà reclòs, sota arrest domiciliari, fins que, de forma sobtada, morí el 31 de desembre del mateix any 1936. Abans, el 22 d’octubre, Francisco Franco ja havia signat el decret de destitució d’Unamuno com a rector de la Universitat. Aquest darrer 31 de desembre, per tant, es complí el 75 aniversari del traspàs de Miguel de Unamuno. I la ciutat de Salamanca li dedicà alguns actes d’homenatge i de record, actes que continuaran celebrant-se durant tot el 2012, ja que ha estat declarat “Año Unamuno”, any que, ben mirat, lògicament corresponia al passat 2011.

Miguel de Unamuno i Jugo, assagista, dramaturg, novel·lista, poeta i pensador, havia nascut a Bilbao el 1864, però bona part de la seva vida la passà a Salamanca, tret de l’època que residí a Madrid, per motius d’estudis, i tret, així mateix, d’un període de temps, durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, que s’exilià a l’estranger -a París, concretament-, puix que no era partidari del sistema de govern, mancat de llibertats, d’aquell general d’ingrata memòria, sota el vistiplau del rei Alfons XIII. I fins l’any 1931, amb la proclamació de la República, que comportà la caiguda de la monarquia (no feia gaire que “en Primo”, com li deien a Catalunya, havia deixat de pertànyer al món dels vius), no tornà a ocupar el càrrec de rector de la famosa Universitat castellana.

Unamuno, posseïdor d’una cultura realment excepcional, era un gran coneixedor de les llengües modernes i antigues. Un il·lustre escriptor català, Carles Soldevila, a qui la “guerra incivil” li féu molt de mal, atès que perjudicà seriosament la seva ja brillantíssima carrera literària i periodística, hi tingué una bona relació i amistat. I així, gràcies a ell (que, per cert, dirigí, al llarg d’una colla d’anys, la mítica revista D’Ací i D’Allà, fins que desaparegué el 1936), sabem que Miguel de Unamuno recitava de memòria els poemes de mossèn Cinto Verdaguer i que passà alguns estius a Barcelona, on solia participar activament en les tertúlies de l’Ateneu Barcelonès.

I també sabem, en aquest cas mercès a un article que el mateix Soldevila publicà a La Vanguardia, molts detalls sobre el pensament i l’existència de qui, desafiant el cavaller mutilat Millán Astray i els seus sequaços, gosà dir allò de “Venceréis, pero no convenceréis”, com així, per desgràcia, ocorregué, tot posant en perill la seva pròpia vida. Per altra banda, i acabo, no podem oblidar que Miguel de Unamuno sempre afirmava que “las dos ciudades más bonitas de España son Toledo i Gerona”, tal com em confirmaren diverses personalitats intel·lectuals i polítiques republicanes, tant de Catalunya com de la resta de l’Estat, que, durant els anys 50 i 60 del segle passat, vaig conèixer al seu exili francès. Un elogi que, atès que prové del gran Unamuno, té per als toledans i gironins un valor realment immens.


Emili Casademont i Comas

(“Diari de Girona”)