Tret de les persones d’edat molt
avançada, avui dia ningú, pràcticamente, no sap qui era Carmelita Aubert. Nascuda
a Barcelona el 6 de gener del 1912 -ara, per tant, s’acaba de complir un segle-,
la Carmelita
fou una extraordinària artista del món de l’espectacle, que enregistrà en disc (d’aquells
tan fràgils de 78 r.p.m, fets amb cera) les cançons més famoses de la dècada
dels anys 30, com La casita, Devuélveme mis besos, Danza maligna, Ay, Carmela!, Mi caballo
murió, Clemencia, etcètera, i l’única
que, a l’Estat espanyol, rivalitzà amb la mítica Imperio Argentina, a part que
també es distingí en el camp del cinema, interpretant un parell de pel·lícules
importants: Mercedes (1933), al
costat de Josep Santpere, i Abajo los
hombres (1935), rodada, en bona part, a Sant Feliu de Guíxols.
La seva mare, ballarina i actriu de
varietats, inscrigué la petita Carmelita Aubert (en realitat, es deia Carme
Recasens i Aubert) en una acadèmia d’artistes, on fou descoberta de molt
joveneta per Carlos Saldaña, el popular actor còmic a qui Santiago Rusiñol
batejà amb el pseudònim d’Alady, i
debutà, el 1930, a
Arenys de Mar, abans que la fitxés l’internacionalment cèlebre ballarí americà Harry
Flemming per a la seva revista Follies de
1931, que es representava al Teatre Nou de Barcelona. En aquells temps, que
era quan el tango feia furor, la
Carmelita s’uní a Mario Visconti, tot formant ambdós una formidable
parella «tanguista». Visconti, quan jo el vaig conèixer personalment, ell ja retirat
i ella ja traspassada, m’assegurà que se sentia molt orgullós d’haver actuat amb
Carmelita Aubert. «Els dos -em digué- vam gravar junts Desayuno
de amor, el mes de febrer de l’any 1933, a Ràdio Barcelona, peça que va tenir un
èxit destacat». En efecte, així succeí, confome es pot comprovar -i escoltar encara
força bé- a les pàgines d’Internet, corresponents a aquestes dues excepcionals
figures de la cançó d’antany Per cert
que, arran d’un article sobre Mario Visconti que vaig publicar al Diari de Girona fa un parell d’anys,
vaig rebre diversos e-mails d’agraïment, un dels quals era d’un nebot seu. D’altra
banda, cal remarcar que Carmelita Aubert fou una de les primeres artistes que
s’apuntaren a la moda de la publicitat. I així, el 1935, protagonitzà una cunya
radiofònica molt seductora per al perfum Cocaína
en flor, que també es pot escoltar a Internet, perfum que ara hauria de
canviar de nom. A més, Ràdio Associació de Catalunya contractà l’Aubert i, en
multitud d’ocasions, cantà davant els seus micròfons.
Els èxits de Carmelita Aubert, durant
les gires que efectuà arreu del territori espanyol, acompanyada per les més
prestigioses orquestres, foren apoteòsics. Un dels tangos que interpretà a la
pel·lícula Abajo los hombres, el titulat
Clemencia, tingué, però, problemes amb
la censura, ja que, arran dels fets del 6 d’octubre del 1934, que portaren a la
presó tots els membres del govern de la Generalitat , presidit per Lluís Companys, semblava
que en demanava l’ammistia. I, en iniciar-se l’any 1936, la Carmelita es traslladà a Lisboa per participar en
les Festes de Carnaval, tot sorprenent-la l’esclat de la Guerra Civil a
Portugal, on romangué i triomfà clamorosament com a «vedette» de revista.
El 6 d’octubre del 1944, Carmelita Aubert
decidí tornar a Espanya, en companyia de la seva amiga i actriu portuguesa
María Luisa Vicente, ja que hi tenia un contracte per filmar una pel·lícula (una
coproducció lusitana-espanyola en color) en qualitat de protagonista, així com un
altre per enregistrar alguns discos a Barcelona, circumstància que pensava
aprofitar per visitar la seva família. Però, la republicana Aubert, que havia
tingut connexions amb l’anarquisme i el comunisme (havia gravat un disc titulat
Comunista, que també avui pot
escoltar-se gràcies a Internet), estava ben «fitxada» pel govern franquista. I
així, segons explica la
Fundació d’El Molino, «en arribar a Madrid, és detinguda i
passa a disposició de la Dirección General
Carmelita Aubert, convertida en la
primera «vedette» de revista a Portugal, obtingué, en aquell país, ressonants èxits
als principals teatres fins al 1949, moment en què es retirà. Després, al cap
de molts anys, casada, tornà discretament com a turista a l’Estat espanyol
diverses vegades, per tal de visitar els seus familiars barcelonins. El seu
òbit, esdevingut a Portugal el 1979, fou allà molt lamentat, mentre que aquí,
malgrat que Franco ja era mort i enterrat, se silencià. Per això, amb motiu del
centenari de la naixença de la gran Carmelita, he cregut oportú dedicar-li
aquest petit record i, alhora, convidar el lector a escoltar a Internet algunes
de les seves antigues i cèlebres cançons que, per sort, encara enguany es
conserven.
Emili
Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada