dissabte, 18 d’octubre de 2008

Els «jeroglífics»

Fa una colla de segles, segons conta la veu de la tradició, que la gent del petit poble gironí de Verges, pàtria del polític Francesc Cambó i del cantautor Lluís Llach (a la comarca del Baix Empordà), era molt descreguda i que, durant els dies de Setmana Santa -particularment, quan Jesús s'exposava al monument-, només feia que ballar i divertir-se. Per aquest motiu, els vergelitans foren castigats amb una terrible plaga que arrasà les seves collites, així com amb una pesta mortífera, que afectà moltíssimes persones. La Parca, armada amb la seva dalla, segava, sense pietat, vides a dojo, raó per la qual ben pocs habitants de Verges se salvaren del càstig diví. I aquests, aleshores, prometeren solemnement que, en el futur, la vila celebraria una gran processó i que, en record dels balls a què s'havien lliurat en lloc d'encomanar-se a Déu, l'encapçalaria la Dansa de la Mort, dansa macabre que feien en molts llocs de la geografia del Vell Continent.

Això, insisteixo, és el que diu la tradició i que cal situar-ho a l'Edat Mitjana. I afegeix que, en la Dansa de la Mort de Verges, hi intervenien uns personatges que duien la testa coberta per un casc de cartró i una careta, on se simulava l'ossamenta del crani, com també un vestit negre molt ajustat al cos, damunt el qual es veien pintats en blanc els ossos de l'esquelet, personatges que, al so d'un gran tabal, saltaven i ballaven d'una manera graciosa. A més, hi havia un minyó que portava una dalla i un penó negre, amb una inscripció al·lusiva a la mort, i un infant que duia una esfera de rellotge que, contínuament, assenyalava amb el dit. I entre els dos, passejaven un platet amb cendra que, també contínuament, assenyalaven, mentre el minyó, de tant en tant, feia un ràpid salt i giravol, i els altres «dansaires», al so del tabal, giraven i es tombaven d'ara d'ací, ara d'allà. O sigui, tal com, actualment, es ve fent. «Avui que la nostra població està enllumenada amb electricitat, el conjunt produeix poc efecte, ja que es veu perfectament el contorn del cos dels ballaires; però anys enrere, en què la processó lliscava gairebé a les fosques pels carrers, produïa una gran sensació de realitat i en feia molt, d'efecte», explica gent ja un xic vella d'aquest petit poble baixempordanès, que no dubta a proclamar -cosa que convé reconèixer que és del tot certa- que la seva Dansa de la Mort, celebrada el Dijous Sant, és l´única que resta avui viva (i ben viva, cal destacar-ho) arreu del planeta Terra.

La Dansa de la Mort de Verges, per primera vegada al llarg de la seva dilatadíssima història, acaba ara de viatjar a l'estranger, concretament a Mèxic, on ha obtingut un gran èxit a Guanajuato, ciutat declarada Patrimoni Històric de la Humanitat per la UNESCO, dins el festival Cervantino allà organitzat, amb la participació de Catalunya, que hi fou convidada. El director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, ha afirmat que l'element de cultura tradicional catalana que més es podia entendre a Mèxic era la Dansa de la Mort, ja que té una gran relació amb una de les festes més populars que celebra el poble asteca, el Dia dels Morts -el 2 de novembre-, i que, malgrat que són dues formes distintes de veure la mort, la catalana i la mexicana, bona part dels símbols les uneix. I cal afegir a tot això que, presidida per un silenci sepulcral (mai millor emprada aquesta expressió), aquesta representació de la Dansa de la Mort a Mèxic recorregué durant una hora els carrers de Guanajuato, fent tremolar de por els seus espectadors, carrers que recordaven l'ambient que es respira a la vila de Verges la nit del Dijous Sant.

No sempre, però, la Dansa de la Mort vergelitana s'ha distingit per la seva seriositat, atès que, segons afirma el folklorista Joan Amades al Costumari Català, hi hagué una època força llunyana, en què, un cop acabada aquesta, fou costum que els seus figurants s'apleguessin, juntament amb tots els altres que havien pres part a la processó, per tal de fer un bon àpat, en amigable companyonia, «enmig de gran bullícia i gatzara, àpat que alguns anys s'acabava el matí del Divendres Sant. Es bevia bon vi i, malgrat ésser dia de precepte, es menjava pollastre a dojo».

Per altra banda, també explica Amades que els de Verges recitaven els parlaments sense ordre ni concert i, bastant sovint, ple d'autèntiques bajanades. I és que no entenien moltes paraules, especialment les que sortien una mica del lèxic popular. Així, i a tall d'exemple, el folklorista consigna que, en dirigir Pilats la veu al poble de Jerusalem, en lloc de dir «Jerusalemins ciutadans», deia «Jeroglífics ciutadans». Aquest fet, per cert, propicià que els vergelitans rebessin el nom de «jeroglífics». Sobretot, per part dels habitants de les localitats veïnes, però en un to més aviat simpàtic i no pas burlesc. I d'aquí ve que, encara en temps relativament moderns, s'hi pogués trobar algú que, en referir-se als vergelitans, els anomenés «jeroglífics»...

Emili Casademont i Comas

1 comentari:

Direcció Campus al dia ha dit...

Sr. Emili Casademont,

Sóc un dels presentadors d'un dels programes de la nova ràdio de la Universitat de Girona (GirONA Campus). Estaria interessat a fer-li una entrevista per parlar d'algun tema d'actualitat o de la situació de la ràdio a l'actualitat. Si més no, seria un plaer comptar amb la seva presència i ho agraïria també tota la comunitat universitària que ens escolta.

El meu mail és
xavier.ruiz1@gmail.com

Espero la seva resposta, gràcies per la seva atenció.

Atentament,
Xavier Ruiz