Lluís Companys, el meu parent llunyà

De l'inici de la Guerra (in)Civil espanyola, no en recordo absolutament res, ja que quan esclatà jo era molt petit. Però sí, en canvi, del seu final, a part del posterior i ràpid retorn a casa del meu pare, després d'haver estat alliberat d'un camp de concentració de soldats republicans fets presoners, gràcies a una sèrie d'avals, com el del meu avi matern, el seu sogre, que pertanyia a Acció Catòlica i anava cada diumenge a missa, a confessar i a combregar. Així, puc recordar, tot i que no pas amb una nitidesa total, que, uns dies abans d'entrar les tropes franquistes a la ciutat de Girona, la meva mare em dugué a una casa de pagès dels afores, per por dels bombardejos, i que tots els allà refugiats escoltàvem d'amagatotis una veu que, per ràdio, deia: «Catalunya és nostra. No ens la deixem prendre...!».

Durant alguns anys, vaig arribar a creure, com un il·lús, que aquell crit desesperat havia estat llançat per algú que, a part de tenir la pell salvada, volia quedar bé. Però no era pas així. Perquè, ja adolescent, vaig descobrir l'autèntica veritat. Aquell crit havia estat llançat per Lluís Companys des de la Ciutat Comtal, a punt de ser ocupada pels rebels, els «nacionales», i que Lluís Companys no era pas el Lluís Companys que ens «pintaven» els enemics de Catalunya. Lluís Companys era, en realitat, un home seriós, valent i honrat. Fins i tot, em vaig assabentar que costà molt de convèncer-lo perquè abandonés la capital catalana i fugís a França, creuant la frontera pel Coll de Manrella (Alt Empordà), on diumenge de la setmana vinent, dia 19, en memòria seva i de tots els que estimen la llibertat, se celebraran una colla d'actes en una trobada, que sumarà ja la trentena. I és que ell volia «rebre» les tropes de Franco tot sol, assegut a la seva cadira presidencial de la Generalitat republicana, i assumir tota la responsabilitat d'uns fets. Només el féu desistir d'aquesta actitud tan noble un detall: el deure que tenia de protegir, dins les seves escasses possibilitats, aquells que emprenien el dolorós camí de l'exili...

Per altra banda, també vaig descobrir, gràcies al meu oncle Remigi de Barcelona, el modestíssim nínxol on havien anat a raure les restes de Lluís Companys, després del seu assassinat. Aquell nínxol es trobava al cementiri de Montjuïc, davant la immensitat lluminosa del Mare Nostrum. Allò m'emocionà de debò. A la làpida, hi figurava una creu, acompanyada d'una senzilla inscripció que deia «Familia Companys» (la paraula «Familia», com cal suposar, escrita en la llengua obligada de l'Imperio, o sigui, amb la primera i sense accentuar) i unes flors... «Sempre n'hi ha, de flors. Com a la tomba de Francesc Macià, que és més avall. Ah!, i encara que no ho sembli, també sempre aquests dos llocs tenen una vigilància especial», m'advertí el meu oncle, que havia estat molt «macianista», mentre, una mica neguitós, mirava pertot arreu. No fos cas que algú ens veiés per allà fent massa el «tafaner»...

La vida té coses curioses. Perquè, qui havia de dir-me que, amb el temps, arribaria a emparentar-me amb Lluís Companys? Fou, concretament, l'any 1968, quan, per raó del meu matrimoni, això succeí. La meva dona és neboda dels Companys d'Olot, la qual cosa significa que jo en sóc un nebot. Els Companys d'Olot, que són una branca dels Companys del Tarròs, un dia em parlaren de la desgràcia que els suposà portar aquest cognom. I és que, després de la Guerra (in)Civil, foren molt mal guipats per determinada classe de gent i, àdhuc, arribaren a perdre injustament un important plet, tal com algú ja els havia avisat: «Vale más que lo dejen correr. No tienen nada que hacer. Porque ustedes son parientes del Pajarito». Aquest era el motiu o el malnom que hom donava a Lluís Companys.

Per tant, encara que, de lluny, sóc parent del president màrtir. I sempre me n'he sentit la mar d'orgullós, car en Companys (que, al llarg del seu mandat, hagué d'enfrontar-se a múltiples, complicades i greus situacions) fou un home que volgué morir trepitjant terra catalana, atès que, juntament amb la resta dels seus familiars més propers, era el que més estimava No oblidem el cas del seu fill, en Lluïset, deficient mental, que, en sortir de l'hospital parisenc on es trobava internat per ser traslladat a un lloc segur, després d'un bombardeig de l'aviació hitleriana es perdé i fou engolit per una immensa riuada de persones que fugien terriblement espantades, i que Lluís Companys, com a bon pare, s'entestà de forma inútil a buscar-lo, desoint els consells que alguns li donaren, fet que facilità que els nazis el detinguessin.

L'amor a Catalunya, en definitiva, fou l'únic gran «delicte» que cometé Lluís Companys. I per aquesta raó, un cop lliurat a la policia franquista, aquesta el torturà i, al final, el condemnà a la pena capital, que s'acomplí amb el seu afusellament a Barcelona, al castell de Montjuic, dimecres que ve, diada de Santa Teresa, farà 68 anys, després d'un procés judicial ple d'espantoses irregularitats, i que ara hom intenta que es revisi i es declari nul, cosa que, incomprensiblement, sembla que, per dissort, no serà gens fàcil...

Monument a Lluís Companys, erigit al Coll de Manrella

Emili Casademont i Comas