L'enigmàtica Gala

Serà exactament d'aquí a tres setmanes -el proper dia 10 de juny- que es complirà el 25è aniversari de la mort d'Helena Diakonova, més coneguda per Gala, esposa de Salvador Dalí, les despulles de la qual reposen al castell de Púbol (municipi de la Pera, al Baix Empordà), lluny de les del seu marit, que es troben, des de l'òbit del genial pintor, produït el 23 de gener del 1989, al figuerenc Teatre-Museu Dalí, perquè, segons Marià Lorca, l'alcalde que aleshores tenia la capital de l'Alt Empordà, això és el que li demanà l'artista, instants abans d'exhalar el darrer sospir.

Tal com relatava Ramon Guardiola, en un dels interessants articles que escrigué i que publicà arran del decès del pintor empordanès, els orígens de Gala mai no s'han pogut aclarir. Segons Guardiola, amic íntim de la família Dalí i impulsor durant la seva època d'alcalde de Figueres del cèlebre i visitadíssim Teatre-Museu Dalí (s'ha dit que, sense la seva preocupació i els seus esforços, aquest no hauria esdevingut una bella realitat, cosa que jo ben crec), els aristòcrates que visitaven el matrimoni Dalí-Gala arribaven a la conclusió que Helena Diakonova estava relacionada amb la noblesa. «Ella deia -explicava l'al·ludit Ramon Guardiola- que el seu pare administrava les grans possessions d'un príncep rus, convertides en luxós redós per a artistes lliure-pensadors i filòsofs. Presumia que, de petiteta, havia estat asseguda sobre els genolls del comte de Tolstoi. Sembla, doncs, que el pare no era el marit de la seva mare Antonina, a la qual hauria abandonat després de prenyar-la del seu primer fill Vadim, germà gran de Gala. S'apunta, per tant, com a pare, l'home molt ric, molt culte i de bona presència, que viu amb la mare i fa que tots visquin amb confort i sense cap problema. Els nens l'anomenaven "padrí", Gala li deia "el meu pare". Es deia Ivan.»

Guardiola, després de consignar que Gala estigué malalta de petita i que, a la tardor del 1912, fou enviada a un sanatori suís, on conegué el seu primer marit, el poeta Paul Grindel (Paul Éluard), deia que Helena Diakonova, en aquell moment, semblava que tenia 19 anys, però que això tampoc no s'havia pogut aclarir mai, ja que les dades amb què es comptava no lligaven, llegint les que figuraven en el seu passaport, en la seva documentació per casar-se civilment al Consolat espanyol de París amb el pintor o en d'altres papers. Així, Salvador Dalí, quan contragué matrimoni per segona vegada l'any 1958 -aquesta per l'Església catòlica- al santuari gironí de la Mare de Déu dels Àngels, manifestà a Ramon Guardiola que la diferència d'edat entre ella i ell era de dotze anys (dotze anys més gran Gala que Dalí, s'entén), o sigui, que Helena Diakonova hauria nascut, d'acord amb uns càlculs un xic curiosos fets llavors, el 1892. A part d'això, cal indicar que, quan algú es queixava que Gala es mostrava molt dura en els tractes mercantils, l'esposa de Salvador Dalí insinuava que era jueva o armènia. «Era -concloïa Guardiola-, una figura confusa des del seu origen», en el qual, afegeixo jo pel meu compte, no falta qui assegura que Gala havia nascut -o s'havia criat- en una tribu de gitanos. Per a molts, però, Helena Diakonova nasqué l'any 1895, a la ciutat russa de Kazan, filla d'un aventurer sense sort. I sempre s'ha dubtat de l'autenticitat del seu nom i cognom...

La vida de Salvador Dalí tingué tres èpoques: la del 1904 al 1929, sense Gala; la del 1929 al 1982, en què la mort d'ella féu que el pintor se'n separés, després d'haver influït poderosament en la seva manera de ser, i, per últim, la de Dalí vidu, acusant de manera preocupant la seva soledat i el seu enyorament, des del 1982 fins al gener del 1989, moment que l'artista volà al Més Enllà. Els últims seixanta anys de la vida de Salvador Dalí justifiquen que se l'anomeni Dalí de Gala, ja que aquesta el marcà fins als seus darrers dies, transcorreguts a la figuerenca Torre Galatea, més tranquil que en el temps convuls i nerviós dels dos primers anys de viudetat passats a Púbol. La influència de Gala era tan gran que Dalí sense Gala seria una altra personalitat, com ell mateix reconeixia: «Gala ha posat ordre a la meva vida». La intimitat de la parella era la de les hores tranquil·les. A Helena Diakonova no li agradava la popularitat, preferia la discreció... i s'amagava. Així, deixava per a Dalí la presència i les fotografies que aquest utilitzava genialment i augmentava la seva cotització. Gala no es promocionava i se sentia satisfeta amb les constants al·lusions que Dalí li feia, així com amb el seu propi protagonisme en l'obra pictòrica daliniana. D'aquesta manera, la meravellosa imatge seva en el Crist hipercúbic, recollida en La Madona de Portlligat, i en El descobriment d'Amèrica, per exemple, són un testimoni i un cant a Gala, que fou esposa, musa, administradora, companya, vigilant i tutora d'un dels pintors mundials més importants del segle XX.

Salvador Dalí -recordem-ho- dedicà el seu llibre Vida secreta a Gala, com també una enorme quantitat de diminutius amorosos -Galuixka, Dullita, Olivareta, Galarina, etcètera-, fins donar el seu nom a la Torre Galatea. En el citat volum, que ha aconseguit per a Dalí un reconeixement com a escriptor, el pintor posa a l'abast de tothom la seva trobada amb Helena Diakonova, la dona que cregué fanàticament en el geni Dalí. Foren molts anys de convivència que marcaren l'artista, fins a tal extrem que, a la mort de Gala, un psiquiatre dictaminà que Salvador Dalí morí en el moment que morí físicament Gala, atès que Helena Diakonova era l'autèntic motor de Dalí, a qui sempre obeïa. Ramon Guardiola, per altra banda, explicava, en un dels seus articles, que «és ben sabut que l'amor dels Dalí era el d'una parella superior. La sexualitat no era la base del seu matrimoni. Aquest aspecte ha estat prou comentat i no donà lloc a les seves desavinences. Gala omplia la vida de Dalí i aquest se sentia comprès, i en ella trobava la companyia, la seguretat i tots els recursos».

Per acabar, cal ressaltar que Salvador Dalí s'acomiadà de Gala a Portlligat, amb una patètica escena, en què ella no podia reaccionar ni amb el boca a boca, i que el pintor, impressionat, no pogué assistir al seu enterrament efectuat al castell de Púbol. Això no obstant, disposà que la tomba fos tota ben coberta de belles i aromàtiques flors i, pocs dies després, anà a retre homenatge a la seva difunta esposa. I també cal ressaltar que, just al costat mateix de la tomba de Gala (una dona que, en complir-se el 25è aniversari de la seva desaparició terrena, continua essent d'allò més enigmàtica), n'hi ha una altra, de tomba. Una tomba buida (destinada a acollir el cos embalsamat de l'artista figuerenc, sepultat al Teatre-Museu Dalí), que la gent de la població de la Pera desitjaria veure -no sé si amb raó o sense- algun dia ocupada...

Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (20-5-07)