diumenge, 27 de maig de 2007

La Costa Brava d'en Gaziel


Diu l'il·lustre historiador Josep Benet, en el pròleg de l'Obra Catalana Completa d'Agustí Calvet i Pascual, Gaziel, editada pòstumament per l'Editorial Selecta l'any 1970, que, «probablement, (Gaziel) ha estat l'escriptor polític més intel·ligent que ha donat la dreta catalana en aquest segle». I cal reconèixer que Benet té tota la raó del món, si bé jo, igual que molta gent, m'atreviria a donar això com a ben segur.
Agustí Calvet, que és actualment recordat i homenatjat a la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, en complir-se el 120è aniversari d'haver-hi nascut, amb una sèrie de nombrosos actes emmarcats dins un anomenat Any Gaziel, inicià la seva carrera periodística en llengua catalana a La Veu de Catalunya, revista de la Lliga Regionalista, i l'any 1911 començà a treballar a l'Institut d'Estudis Catalans. A París, on s'havia traslladat per ampliar els seus coneixements, visqué l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Però les cròniques que escrigué per a La Veu no agradaren a Enric Prat de la Riba, fundador del citat institut i director de l'esmentada revista, que esdevindria, en el futur, de publicació diària. Això motivà que Gaziel se n'anés a La Vanguardia, on els seus treballs sobre la Gran Guerra foren molt llegits arreu de l'Estat. A partir d'aleshores, utilitzà quasi exclusivament el castellà, fet que li valgué moltes crítiques per part dels sectors més catalanistes. De La Vanguardia, per cert, que durant la Segona República esdevingué un rotatiu d'enorme tiratge, en fou director entre el 1920 i el 1936, o sigui, setze anys.
En esclatar la nostra malaurada Guerra (in)Civil, Gaziel s'exilià i no tornà a trepitjar el territori espanyol fins al 1940, fugint de l'avenç nazi a Europa, on les autoritats franquistes el processaren i l'absolgueren. Llavors s'establí a Madrid (ciutat on havia col·laborat en els importants diaris El Sol i Ahora, a part de doctorar-se en Lletres a la seva Universitat) i hi dirigí l'editorial Plus Ultra. I ja septuagenari, ho féu -de nou i de manera definitiva- a Barcelona, tractant de reconciliar-se amb el catalanisme de la seva joventut. Gaziel, qualificat de republicà íntegre i de tarannà moderat, laic i demòcrata, amant de la seva terra i de la seva llengua (mai no oblidà que era de Sant Feliu, la pàtria de Juli Garreta i Josep Irla), més federalista que no pas nacionalista, morí el 1964, a l'edat de 77 anys (recordo que vaig dedicar-li un puntual article necrològic en un programa diari que feia a Ràdio Girona, el titulat «Buenos días, Gerona», glossant la seva excelsa figura), i deixà un llegat literari format per vuit llibres en castellà i catorze en català.
El decès de l'antic i gran director de La Vanguardia es produí pocs mesos després que hom col·loqués una placa en un monòlit situat al promontori guixolenc de Sant Elm, que diu el següent: «Des d'aquesta trona de Sant Elm, Ferran Agulló intuí la idea de batejar la Costa Brava. La ciutat de Sant Feliu de Guíxols li ofrena avui, 29 de setembre de 1963, aquesta recordança». Com pot constatar-se, la placa tan sols parla d'una recordança a l'Agulló, feta en temps de l'alcalde ganxó Joan Puig i Admetller. «He sentit campanes sobre l'esforç del senyor Puig i Admetller i de les persones que, amb l'entusiasta Margarida Wirsing, van menar la campanya. Sembla que desitjaven commemorar els cinquanta anys del bateig costabravenc i que amb molta constància, amb molta fe, lluitant contra un moment polític gens propici a incensar un home que s'havia distingit pel seu catalanisme, van aconseguir fer la commemoració amb un retard d'un any i escaig. Suposo que es van veure obligats a rebaixar la dosi quan va arribar el moment de redactar un text que sembla controlat per una mena de censura -o, potser, d'autocensura-», explica l'inoblidable periodista Jaume Pol Girbal en el seu llibre El món de la Costa Brava, editat el 1985 i il·lustrat bellament pel pintor Lluís Roura. Per altra banda, cal tenir ben present que sempre ha estat molt discutit si el gironí Ferran Agulló, destacat articulista de La Veu de Catalunya, tingué la dita intuïció a Sant Feliu, ja que hi ha qui sosté que fou a Blanes o a Begur. O, potser, «en el seu despatxet de periodista, o fent un son durant una de les llarguíssimes tertúlies del cafè Colon barceloní -que eren molt soporíferes i que donaven temps per a una infinitat de fantasies i badalls-, però sembla segur que ho va realitzar una mica a Begur i un poquet a Blanes, però des de Barcelona», afegeix Pol Girbal.
Gaziel, en el seu assaig Sant Feliu de la Costa Brava (any 1963), un gran llibre la primera edició del qual (una dècada abans) porta per títol Una vila del vuitcents, hi diu el següent: «Hi ha, sobre la invenció del nom de Costa Brava, una pila de versions apòcrifes. La més digna de crèdit és que un dia, trobant-se Agulló encimbellat a l'ermita de Sant Elm, a Sant Feliu, amb una colla d'amics que hi contemplaven l'admirable panorama de la costa, fins al cap de Tossa, se li acudí de batejar-la amb aquest apel·latiu: Costa Brava. I el cert és -això ja es pot comprovar- que pels voltants de 1910 va dedicar, a La Veu de Catalunya, un seguit d'articles parlant de coses del mar, on sempre que anomenava el nostre litoral el designava amb el nom pintoresc que ell mateix li havia tret». Gaziel, però, no estava d'acord amb la denominació Costa Brava. I així, després d'indicar que la lluminositat i la dolçor essencialment mediterrànies d'aquesta ribera són molt superiors a la bravesa que designa aquell mot tan ampulós, afirma: «L'únic tros realment brau, i encara en to menor, és el que va de Tossa a Sant Feliu, el que justament Agulló tenia al davant quan va llençar, com qui llença una rima floralesca, aquell qualificatiu sonor. Es veu de sobres que aquesta costa és, en realitat, el contrari d'una veritable costa brava (...). Però a aquell sant cristià de l'Agulló li degué semblar que un nom tan mascle feia tropa -com semblaven fer-ne aquells altres "slogans" del temps: el "tot o res", o el "si no ens ho donen ens ho prendrem"-, que llençaven tan sovint la premsa i l'oratòria electoral catalanistes. I com que el motiu va caure en gràcia (que és millor que ser graciós), aquí s'ha quedat, i aquí el tenim i el tindrem, cada dia més viu, probablement per sempre».
Convé recordar que, per a l'historiador Josep Pella i Forgas, el litoral gironí era la Costa Grega; que, per a l'escriptor Josep Pla, la Costa del Corall, i que, per a Joaquim Ruyra, la Costa Serena, sobretot pel que fa al sector sud, amb Blanes, localitat on residia l'il·lustre literat fill de Girona, inclosa. O sigui, que a cap d'aquestes tres personalitats no li agradava el nom Costa Brava. El trobaven d'allò més desencertat. Igual que Gaziel, malgrat que l'exdirector de La Vanguardia deia que, en tot cas, només podia rebre aquest apel·latiu la part de la Mediterrània compresa entre Tossa i Sant Feliu, o viceversa. Aquesta era, en definitiva, la seva Costa Brava, avui, per desgràcia, força malmesa per la mà de l'home...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (27-5-07)