La Pera (Baix Empordà). 11 de juny del 1982. Són quarts de cinc de la tarda, quan, juntament amb el company Pere Madrenys, redactor d'El Correo Catalán, arribo a aquesta població. L'enterrament d'Helena Deluvina Diakonoff, més coneguda per Gala, russa blanca, nascuda a Kazan, filla d'un notari (talment com Dalí) i catòlica ortodoxa, és previst per a les sis.
Davant la porta principal de l'antic castell-palau dels senyors de Púbol (segle XIV), hi puc contemplar el mateix panorama del dia abans, a la tarda. Periodistes que fan guàrdia... i guàrdies de debò, que no deixen entrar ningú (llevat, és clar, d'algun cas excepcional) a la «casa mortuòria», en un racó de la qual hom ha construït el cementiri particular dels Dalí. Un fossar que, d'aquí a poca estona, s'«inaugurarà», per dir-ho així, amb el fèretre que guardarà la despulla embalsamada de la que fou esposa i musa del cèlebre i genial artista figuerenc...
Montserrat Dalí, arribada
espectacular
Em trobo amb la Nuri i la Montse. Són les companyes -joves i maques companyes!- que la delegació a Barcelona de l'agència Efe m'envia, per tal que entre tots tres cobrim bé la informació literària de l'«esdeveniment». Josep Maria Bernils Vozmediano, del diari gironí Los Sitios, tot somrient i amb una engruna d'enveja, em diu que estic molt ben acompanyat. No ho poso pas en dubte. Saludo Josep Tarrés, el poeta gironí, que em presenta una prestigiosa periodista alemanya. En això que arriba algú. No té cap problema per «travessar» la frontera del castell. És natural. Perquè es tracta de Gonçal Serraclara, cosí de segon grau de Dalí. Un cosí que sempre ha «lligat» bé amb el pintor i la finada Gala. Tot el contrari d'altres parents...
Al cap d'una estona, es produeix un fort aldarull. Apareix un cotxe, a l'interior del qual hi ha una senyora d'aspecte distingit. Els fotògrafs, cames ajudeu-me!, s'hi apropen i comencen a disparar llurs «armes». Algú assegura que és Cecile. O sigui, la filla que Gala repudià, fruit del seu primer matrimoni amb el poeta Paul Eluard. Però, no. No ho és pas. És Montserrat Dalí -l'he reconeguda-, cosina de l'artista. L'acompanyen, entre d'altres, Josep Gudiol, director de l'Institut d'Art Hispànic, de Barcelona, Ramon Guardiola i Miette, escultora i ex-model de Salvador Dalí. Montserrat, elegant i simpàtica, es deixa retratar i respon algunes preguntes dels periodistes. Gudiol, per la seva part, canta les excel·lències de l'obra daliniana, amb un to apassionat. És amic de Dalí des de la infantesa. I Guardiola també és «empaitat» pels representants dels mitjans de comunicació, els quals «descobreixen» que tenen davant seu la persona més documentada sobre els afers de can Dalí... «M'han autoritzat a entrar al castell. Però, per respecte a la voluntat d'en Dalí de fer l'enterrament en la més estricta intimitat, he decidit quedar-me aquí, a fora», em confessa l'amic Ramon, el gran impulsor del Teatre-Museu Dalí. Tots els que han vingut amb ell, inclosa Montserrat Dalí, també romanen al carrer...
Un capellà que se'n va
tot enutjat...
Arriba un sacerdot, que no és pas el rector de la Pera (em diuen que aquest ja és a dins), i, tot decidit, es dirigeix cap a la porta principal del castell. Parla amb els guàrdies una llarga estona. Els mostra el seu desig d'entrar. Hi està molt interessat. Però, enèrgicament, li barren el pas. I el pobre home, desil·lusionat, toca el dos. Em puc assabentar que es tracta del capellà del Santuari de la Mare de Déu dels Àngels, on Dalí i Gala es van casar fa una vintena d'anys. Es diu Josep Juanola. Mossèn Josep Juanola, millor dit, i vesteix sotana. Núria Cornet, una de les meves companyes de l'agència Efe, intenta aturar-lo, perquè li expliqui quelcom. Però ell s'excusa i, amb passa ràpida, desapareix... «S'ho ha pres molt malament. I ha fotut el camp força empipat. No m'ha pas volgut dir res...», es lamenta la Nuri.
I el mateix cas es repeteix, tot seguit, amb un senyors (ningú no sap, però, qui són), que han vingut a Púbol en un cotxe que duu matrícula de Madrid. Els guàrdies de la porta del castell, que reben ordres de l'interior (un interior misteriós, enigmàtic, estrany...) no estan per orgues...
Cerimònia curta, emotiva, sense
el pintor... i en català 
Són les sis i set o vuit minuts. De sobte, la famosa porta principal del castell-palau s'obre i surt al carrer mossèn Joaquim Goy i Esteba, el rector de la Pera. Tothom intueix que Gala ja ha estat enterrada... «Sí -ens confirma-, Gala ja és enterrada. La cerimònia, sense missa, ha estat breu, senzilla i emotiva. S'ha fet pel ritus catòlic i en català. Tot primer, però, he dit alguns mots en castellà, en atenció a algunes persones que allà hi havia...».
Mossèn Goy, amb sotana (cosa que contrasta enormement amb la «vestimenta» de Núria Cornet que té al seu costat), continua explicant que hi eren presents poquíssimes persones. Només deu o dotze: Robert Descharmes, secretari de Dalí; Antoni Pitxot, un dels seus íntims; Miguel Doménech, l'advocat madrileny que porta els assumptes de la família; Gonçal Serraclara, l'alcalde i el tinent d'alcalde de la Pera... «En Dalí...? No; no hi era pas. Jo no l'he pas vist en cap moment. Han dit, això sí, que més tard visitarà el panteó...», comenta el capellà. Ramon Guardiola, a cau d'orella, em diu: «Pregunta-li si, en el fèretre, hi han posat algun objecte». Ho faig. Però el rector de la Pera em contesta que ell no ha vist res... Ens dóna alguns detalls sobre com anava vestida o emmortellada Gala i el lloc on ha estat sepultada, i s'acomiada de tots nosaltres. Algú em comenta que mossèn Goy és un «gran home». Un bon amic dels periodistes. Li dic que sí. Que ahir, dijous, ja ho vaig poder constatar, quan m'hi vaig entrevistar, en companyia de Pere Madrenys i Jordi Busquets, aquest darrer de TVE.
Pràcticament, tot s'ha acabat. Ja ho hem vist tot. O allò que, en aquest cas, ve a ser el mateix: res...
Dalí estima
els periodistes
Novament, s'obre la porta del castell de Púbol. I apareix l'advocat Doménech, portaveu oficial de la família Dalí, acompanyat de Descharmes. Diu que Salvador Dalí ens agraeix -als periodistes- totes les atencions que li hem dispensat i, sobretot, el fet que hàgim sabut respectar el seu desig de celebrar la cerimònia de l'enterramnent de Gala en la intimitat. I afegeix que el pintor ens estima moltíssim... Cosa comprensible, penso jo, car és evident que, sense el «bufet» dels periodistes, la «cometa daliniana» mai no hauria arribar a enlairar-se tant i tant... «Dalí -parla en castellà- no ha asistido a la primera parte de la ceremonia, pero sí a la segunda, o sea, la más importante...», manifesta, tot contestant una pregunta que se li fa.
No ho entenc. El rector de la Pera diu que no ha vist el pintor en cap moment de la cerimònia. Doménech, en canvi, afirma que Dalí (almenys en algun instant) hi era present. Tot són contradiccions. Coses rares. El mateix òbit de Gala (lloc i hora de produir-se) constitueix un cas curiós. Molts suposen (i gairebé n'estan convençuts) que aclucà els ulls a Portlligat, a les dues de la matinada d'ahir, dijous. Per contra, oficialment s'ha fet constar que el traspàs de la muller i musa de Salvador Dalí s'esdevngué al castell de Púbol, a un quart de tres de la tarda... «No li estranyi res. No s'hi trenqui el cap -em recomana Gudiol-. Tant la mort com l'enterrament de Gala entren dins el més pur estil dalinià...».
En efecte, tot ha estat molt dalinià, molt surrealista...
Emili Casademont i Comas, enviat especial
(«Hora Nova», 16-6-1982)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada