Fou un 10 de juny, el del 1926 -avui, per consegüent, fa 71 anys-, que morí, a Barcelona, el genial arquitecte Antoni Gaudí, fill de Reus o de Riudoms (el lloc del seu naixement, pel que veig, continua encara sense poder-se saber amb certesa), autor del meravellós i inacabat -i també amenaçat per les obres del TGV- Temple de la Sagrada Família, el gran símbol de la Ciutat Comtal, visitadíssim per gent d'arreu del món i, d'una manera en particular, pels japonesos, que n'estan d'allò més enamorats. Tres dies abans, Gaudí, caminant per la Gran Via de les Corts Catalanes, tingué la desgràcia de ser atropellat per un tramvia, accident que el deixà sense sentit. Sense sentit i, alhora, sense que ningú no pogués identificar-lo a l'instant, ja que no duia cap document a sobre i, a més, tenia tot l'aspecte d'un pobre mendicant. Traslladat a l'Hospital de la Santa Creu, romangué quasi tres dies inconscient. Als metges, malgrat els esforços realitzats, no els fou possible de salvar-li la vida. I, a l'edat de 74 anys, Antoni Gaudí exhalà, en el citat centre hospitalari barceloní, el darrer sospir.
I fou igualment un 10 de juny, el del 1902 -avui, per tant, fa 105 anys-, que morí, a la Vil·la Joana dels boscos de can Miralles de Vallvidrera, el poeta Jacint Verdaguer, autor de les cèlebres i traduïdíssimes obres L'Atlàntida i Canigó, part d'aquest darrer poema escrit al Santuari de la Mare de Déu del Mont, en una cambra on s'hostatjà durant uns dies i pogué contemplar, des d'una finestra, la imponent muntanya canigonenca. Allà, per cert, fou on compongué els versos de la bonica llegenda del pare Falgàs, inclosos a Canigó: «Si l'ermita del Mont no té campana/ què en fa del campanar?/ Cada dia la Verge la demana/ qui l'hi voldrà donar?// Se'n va el pare Falgàs cap a Girona/ a casa d'un courer/ que de la fosa en trau una de bona per l'acimat cloquer»... Era un dissabte, el dia que es produí l'òbit de mossèn Cinto, la qual cosa vol dir que, un parell de dates abans, s'havia celebrat, aquell any, el Corpus, una gran festivitat actualment perduda. O, més ben dit, traspassada del dijous al diumenge, però sense aquelles espectaculars processons d'abans, plenes de catifes de flors, sobretot de ginesta. L'acte de l'enterrament de Verdaguer ha estat un dels més multitudinaris que s'han vist a la Ciutat Comtal. Els barcelonins s'hi bolcaren, tal com anys més tard evocaria el periodista i escriptor guixolenc Agustí Calvet, Gaziel, director de la millor època viscuda pel diari La Vanguardia, que, essent un marrec i residint ja al Cap i Casal amb els seus pares, assistí a aquella impressionant manifestació de dol popular. «Tothom -explicava- va voler donar el darrer adéu al perseguit poeta místic de Catalunya, malgrat que escasses persones coneixien o havien llegit les seves obres, conforme es desprenia fàcilment de les converses que hom sentia...»
.
Jacint Verdaguer -recordem-ho breument-, destituït com a almoiner del marquès de Comilles, per malbaratar -deien- els diners que li eren confiats i per practicar l'exorcisme, fou tancat al Santuari de la Gleva i, tot seguit, intentaren internar-lo al Manicomi de Vic. Però el sacerdot-poeta fugí de la Gleva i es refugià a Barcelona, a casa d'una família castellana que abans ell havia ajudat. A partir d'aleshores, tot anà molt i molt de pressa: li prohibiren dir Missa, la policia volia detenir-lo, etc. Mossèn Cinto, llavors, escrigué una colla d'articles a la premsa barcelonina, sota el títol genèric d'En defensa pròpia, aplegats després en un llibre, i revelà al públic el drama que estava visquent. L'opinió es dividí en dos bàndols. Així, fou tractat de boig, de llibertari i d'estafador per part d'uns, i de sant i de màrtir per part d'altres, o sigui, pels seus amics i admiradors, que sortosament eren els més. I els veritables catalans veien en ell el geni que un dia els havia de representar al món de l'art, de l'esperit, de la cultura i de la fe. Gràcies a la intervenció dels Agustins de l'Escorial, tornaren a autoritzar-lo a oficiar el Sant Sacrifici de la Santa Missa.
L'escriptor Joan Alavedra, secretari de Francesc Macià, el primer president de la Catalunya renascuda, i gran col·laborador de Pau Casals a l'exili, que escodrinyà un xic a fons la vida de Verdaguer, deixà dit que «Mossèn Cinto va viure quatre anys, obscur, en una casa del carrer d'Aragó, aguantant-se al costat d'aquella família que l'havia acollit. Moribund, lliurà la darrera batalla a la Vil·la Joana, a propòsit del seu testament. El que passà allà dalt sembla que fou molt important. En Turró va ésser testimoni d'alguna cosa. I en Pijoan contava que allò semblava la batalla del dimoni amb sant Miquel, feta de viu en viu, amb assistència del pobre agonitzant (...). Verdaguer morí a dos quarts de sis de la tarda. I ho va fer a quatre passes de les boscúries que havia cantat tantes vegades, a la vista de les muntanyes de Montserrat i del Montseny. Unes muntanyes que perdien el seu poeta, però que guanyaven un sant. L'alcalde de Barcelona, el senyor Amat, acompanyat de gent armada, arribà just a temps per anul·lar un testament infamant que li havien fet redactar, i fer-ne un segon, el de debò, que féu amb tots els coneixements. I, al cap de poques hores, el capellà de Folgueroles, el poeta místic de Catalunya, el sant de Vallvidrera, entrava a l'eternitat i esdevenia immortal».
Ha passat més d'un segle del decès de Jacint Verdaguer. I, encara avui dia, el misteri que rodejà els últims temps de la seva vida no s'ha arribat a aclarir. Per això, alguns es demanen si mossèn Cinto fou un sant o un diable. I la meva estimada amiga, l'escriptora Isabel-Clara Simó, autora d'El mossèn, em confessava fa poc que aquesta obra seva -una biografia novel·lada de Verdaguer- li havia portat molts maldecaps -i alguna amenaça i tot-, ja que es veu que determinada gent (pertanyent, en bona part, a l'alta aristocràcia barcelonina) no desitja que se sàpiga la veritat sobre el drama de mossèn Cinto, personatge que té un elevadíssim nombre de places i carrers dedicats. Val a dir que difícilment trobaríem un poble català, incloent-hi els de la Catalunya Nord, que no dugués el seu nom.
I, per acabar, cal consignar que fou un 10 de juny també, el del 1982 -avui, doncs, fa 25 anys-, que morí a Portlligat (i no pas al palau-castell de Púbol, on és enterrada), Helena Diakonov, més coneguda com a Gala, l'esposa i musa de Salvador Dalí. Una dona misteriosa, russa blanca, cristiana ortodoxa i vídua del poeta Paul Eluard, que es casà per l'Església catòlica amb el pintor figuerenc al Santuari de la Mare de Déu dels Àngels el 1958 i que, en tots els aspectes, influí poderosament en la seva persona. Tant i tant que alguns han arribat a dir que el genial artista empordanès era en Dalí de Gala...
El 10 de juny, en definitiva, és un dia de tristos records...
Emili Casademont i Comas
I fou igualment un 10 de juny, el del 1902 -avui, per tant, fa 105 anys-, que morí, a la Vil·la Joana dels boscos de can Miralles de Vallvidrera, el poeta Jacint Verdaguer, autor de les cèlebres i traduïdíssimes obres L'Atlàntida i Canigó, part d'aquest darrer poema escrit al Santuari de la Mare de Déu del Mont, en una cambra on s'hostatjà durant uns dies i pogué contemplar, des d'una finestra, la imponent muntanya canigonenca. Allà, per cert, fou on compongué els versos de la bonica llegenda del pare Falgàs, inclosos a Canigó: «Si l'ermita del Mont no té campana/ què en fa del campanar?/ Cada dia la Verge la demana/ qui l'hi voldrà donar?// Se'n va el pare Falgàs cap a Girona/ a casa d'un courer/ que de la fosa en trau una de bona per l'acimat cloquer»... Era un dissabte, el dia que es produí l'òbit de mossèn Cinto, la qual cosa vol dir que, un parell de dates abans, s'havia celebrat, aquell any, el Corpus, una gran festivitat actualment perduda. O, més ben dit, traspassada del dijous al diumenge, però sense aquelles espectaculars processons d'abans, plenes de catifes de flors, sobretot de ginesta. L'acte de l'enterrament de Verdaguer ha estat un dels més multitudinaris que s'han vist a la Ciutat Comtal. Els barcelonins s'hi bolcaren, tal com anys més tard evocaria el periodista i escriptor guixolenc Agustí Calvet, Gaziel, director de la millor època viscuda pel diari La Vanguardia, que, essent un marrec i residint ja al Cap i Casal amb els seus pares, assistí a aquella impressionant manifestació de dol popular. «Tothom -explicava- va voler donar el darrer adéu al perseguit poeta místic de Catalunya, malgrat que escasses persones coneixien o havien llegit les seves obres, conforme es desprenia fàcilment de les converses que hom sentia...»
.
Jacint Verdaguer -recordem-ho breument-, destituït com a almoiner del marquès de Comilles, per malbaratar -deien- els diners que li eren confiats i per practicar l'exorcisme, fou tancat al Santuari de la Gleva i, tot seguit, intentaren internar-lo al Manicomi de Vic. Però el sacerdot-poeta fugí de la Gleva i es refugià a Barcelona, a casa d'una família castellana que abans ell havia ajudat. A partir d'aleshores, tot anà molt i molt de pressa: li prohibiren dir Missa, la policia volia detenir-lo, etc. Mossèn Cinto, llavors, escrigué una colla d'articles a la premsa barcelonina, sota el títol genèric d'En defensa pròpia, aplegats després en un llibre, i revelà al públic el drama que estava visquent. L'opinió es dividí en dos bàndols. Així, fou tractat de boig, de llibertari i d'estafador per part d'uns, i de sant i de màrtir per part d'altres, o sigui, pels seus amics i admiradors, que sortosament eren els més. I els veritables catalans veien en ell el geni que un dia els havia de representar al món de l'art, de l'esperit, de la cultura i de la fe. Gràcies a la intervenció dels Agustins de l'Escorial, tornaren a autoritzar-lo a oficiar el Sant Sacrifici de la Santa Missa.
L'escriptor Joan Alavedra, secretari de Francesc Macià, el primer president de la Catalunya renascuda, i gran col·laborador de Pau Casals a l'exili, que escodrinyà un xic a fons la vida de Verdaguer, deixà dit que «Mossèn Cinto va viure quatre anys, obscur, en una casa del carrer d'Aragó, aguantant-se al costat d'aquella família que l'havia acollit. Moribund, lliurà la darrera batalla a la Vil·la Joana, a propòsit del seu testament. El que passà allà dalt sembla que fou molt important. En Turró va ésser testimoni d'alguna cosa. I en Pijoan contava que allò semblava la batalla del dimoni amb sant Miquel, feta de viu en viu, amb assistència del pobre agonitzant (...). Verdaguer morí a dos quarts de sis de la tarda. I ho va fer a quatre passes de les boscúries que havia cantat tantes vegades, a la vista de les muntanyes de Montserrat i del Montseny. Unes muntanyes que perdien el seu poeta, però que guanyaven un sant. L'alcalde de Barcelona, el senyor Amat, acompanyat de gent armada, arribà just a temps per anul·lar un testament infamant que li havien fet redactar, i fer-ne un segon, el de debò, que féu amb tots els coneixements. I, al cap de poques hores, el capellà de Folgueroles, el poeta místic de Catalunya, el sant de Vallvidrera, entrava a l'eternitat i esdevenia immortal».
Ha passat més d'un segle del decès de Jacint Verdaguer. I, encara avui dia, el misteri que rodejà els últims temps de la seva vida no s'ha arribat a aclarir. Per això, alguns es demanen si mossèn Cinto fou un sant o un diable. I la meva estimada amiga, l'escriptora Isabel-Clara Simó, autora d'El mossèn, em confessava fa poc que aquesta obra seva -una biografia novel·lada de Verdaguer- li havia portat molts maldecaps -i alguna amenaça i tot-, ja que es veu que determinada gent (pertanyent, en bona part, a l'alta aristocràcia barcelonina) no desitja que se sàpiga la veritat sobre el drama de mossèn Cinto, personatge que té un elevadíssim nombre de places i carrers dedicats. Val a dir que difícilment trobaríem un poble català, incloent-hi els de la Catalunya Nord, que no dugués el seu nom.
I, per acabar, cal consignar que fou un 10 de juny també, el del 1982 -avui, doncs, fa 25 anys-, que morí a Portlligat (i no pas al palau-castell de Púbol, on és enterrada), Helena Diakonov, més coneguda com a Gala, l'esposa i musa de Salvador Dalí. Una dona misteriosa, russa blanca, cristiana ortodoxa i vídua del poeta Paul Eluard, que es casà per l'Església catòlica amb el pintor figuerenc al Santuari de la Mare de Déu dels Àngels el 1958 i que, en tots els aspectes, influí poderosament en la seva persona. Tant i tant que alguns han arribat a dir que el genial artista empordanès era en Dalí de Gala...
El 10 de juny, en definitiva, és un dia de tristos records...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (10-6-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada