Just ara farà 40 anys -en els inicis d'aquest proper estiu, concretament- que es produí el segrest de la imatge de la Mare de Déu de Núria, un succés que féu molt rebombori, però que, avui dia, pot dir-se que ha quedat oblidat. Fou, en efecte, la nit del 7 de juliol, que era dissabte, que en Benet (26 anys, flequer), en Jordi (22, químic), en Toni (21, administratiu), en Josep (20, fuster) i en Llorenç (20, estudiant de ciències), formant part d'un grup autodenominat Almogàvers, que havia ja realitzat algunes acciones clandestines, sempre pacífiques, viatjaren en cotxe fins a la població ripollesa de Queralbs i, a pas de muntanyenc, començaren l'ascensió cap a Núria. Una ascensió, per cert, que l'haurien pogut fer amb els ulls clucs, perquè tots ells coneixien la ruta a la perfecció.
Un cop al santuari, els cinc «almogàvers» entraren a l'hotel i s'adreçaren vers la porta que connecta amb l'església. Sovint, en aquell passadís hi havia excursionistes dormint. Aquella nit, però, en no haver-hi ningú, pogueren treballar tranquil·lament i, amb un filaberquí, feren saltar el pany. Després, tot fou encara més fàcil: en una motxilla, expressament preparada, hi col·locaren la imatge de la Verge de Núria (aquella Verge que, voltada de soledats, oeix l'eterna cantúria del vent i les tempestats, com digué el poeta Joan Maragall) i, tot seguit, iniciaren el retorn cap a Queralbs, abandonant ràpidament aquells paratges pirinencs. Una vegada arribats diumenge, de matinada, a la dita localitat, on estiuejaria anys més tard el president Jordi Pujol, en Benet, en Jordi, en Toni, en Josep i en Llorenç agafaren el cotxe que hi havien deixat aparcat i es dirigiren cap al Vallès, passant per Ripoll, Olot i Girona. La imatge fou guardada en una masia del Montseny, aquell mateix diumenge, i el grup es dividí, a fi d'arribar a la Ciutat Comtal sense despertar sospites...
L'endemà, l'Hoja del Lunes, de Barcelona, publicà la notícia a portada i de forma destacada: «Desaparece la imagen de la Virgen de Nuria en su santuario». I, pocs dies després, l'inefable Manuel Fraga Iribarne, que era ministre d'Información y Turismo, titllava els segrestadors de la Mare Déu de «ladrones sacrílegos», quan, en realitat, els lladres, de sacrílegs, no en tenien absolutament res, sinó tot el contrari, ja que eren membres de diversos grups de l'escoltisme catòlic que se sentien especialment irritats per l'anunci dels actes de Coronació de la Verge de Núria, que havien de celebrar-se el dia 13 de l'esmentat mes de juliol. «La festa -escriuria, un quart de segle més tard, el meu col·lega i amic Agustí Pons al diari Avui- hauria constituït un acte d'exaltació del nacionalcatolicisme espanyol, en un moment en què els aires del Concili es deixaven sentir decididament en l'Església catalana i quan l'impopular Don Marcelo havia estat nomenat bisbe de Barcelona. Per això, entre les peticions dels segrestadors de la Mare de Déu de Núria, hi figurava la substitució de Don Marcelo i la tornada de l'abat Escarré del seu forçat exili.» I a començament del 1972 -cinc anys després-, quan el doctor Narcís Jubany, prelat de la diòcesi de Girona, fou nomenat bisbe de la de Barcelona i l'abat Escarré havia pogut venir a morir a Catalunya, la imatge fou tornada a l'advocat i historiador -i també, llavors, polític- Josep Benet, el qual la lliurà, a continuació, al bisbat de la Seu d'Urgell, atès que el Santuari de Núria pertany al citat bisbat de les terres de Lleida.
De tot aquell afer del segrest de la imatge de la Mare de Déu de Núria, en conservo una pila de records. L'agència Europa Press, per a la qual jo treballava aleshores, constantment em demanava informació sobre l'assumpte. Però poca cosa, per no dir res, podia treure'n des de Girona, ja que el Govern Civil -i qui diu el Govern Civil, diu també la policia- es feia el sord i el mut. Principalment, això darrer. O sigui, que m'havia de refiar del que es deia extraoficialment i al carrer. I, quan veia quelcom que em semblava interessant, ho passava a l'esmentada agència, sense pèrdua de temps. A voltes, però -i per tal de no veure'm ficat en un possible embolic-, datat a la Seu d'Urgell. Ah!, i tot, naturalment, sense firmar, raó per la qual el meu nom no figura en cap dels escassos llibres editats sobre el tema.
Aleshores, com era lògic, es parlava molt d'aquell estrany segrest. Així, cada vegada que coincidia amb el meu amic Carles Fages de Climent -que era força sovint, tant a Girona com a Figueres-, em preguntava: «Què, què se'n sap de la Virgen rubia?». L'inspirat poeta de l'Oració al Crist de la Tramuntana estava convençut que es tractava de l'acció més important duta a terme contra el nacionalcatolicisme franquista i que mai cap català no l'oblidaria. Però, en això últim, s'equivocà. I així, al mateix Santuari de Núria, ho he pogut ben comprovar, recentment, en un parell d'ocasions. En la primera, un personatge, fent-se el savi, anava explicant a un grup d'excursionistes per on s'havien «passejat» els lladres que, segons ell, duien «màscara». Però, en demanar-li una dona del grup per quin motiu havien robat la imatge de la Verge i què havia succeït, al final, amb ella, respongué que no se sabia. «L'únic que se sap és que la imatge continua desapareguda», afegí. Tot plegat que aquell «espavilat», pel que vaig deduir, havia sentit tocar campanes i, en conseqüència, narrava una raríssima història a uns excursionistes que ignoraven completament -o no recordaven- el «lladrocini». I en la segona ocasió, vaig haver d'explicar, fil per randa, a tres homes de mitjana edat, situats darrere el cambril de la Mare de Déu, tot el relacionat amb un segrest que també els era desconegut, alhora que els vaig assabentar que, en aquell santuari pirinenc, s'hi redactà un històric Estatut de Catalunya, el del 1931.
A Núria, per cert, jo hi vaig contraure matrimoni. Fou el 22 d'abril del 1968, vigília de Sant Jordi. O sigui, pocs mesos després del segrest de la imatge de la seva Verge. De manera que la meva dona i jo diguérem el «sí, pare», i tinguérem així l'alt honor d'ingressar al gremi dels nuriencs, davant una còpia de l'autèntica. I cal dir que no vaig pas trobar a faltar la imatge original, tot i guardar-ne un meravellós i inesborrable record, ja que havia obrat el gran miracle de clavar una solemne bufetada al nacionalcatolicisme espanyol de l'època franquista. Una solemne bufetada, per dissort, avui oblidada -o que alguns han volgut que s'oblidés-, la història de la qual, amb tots els seus ets i uts, es troba a l'Arxiu Tarradellas, arxiu encara no de molt fàcil accés, segons em diuen...
Emili Casademont i Comas
Un cop al santuari, els cinc «almogàvers» entraren a l'hotel i s'adreçaren vers la porta que connecta amb l'església. Sovint, en aquell passadís hi havia excursionistes dormint. Aquella nit, però, en no haver-hi ningú, pogueren treballar tranquil·lament i, amb un filaberquí, feren saltar el pany. Després, tot fou encara més fàcil: en una motxilla, expressament preparada, hi col·locaren la imatge de la Verge de Núria (aquella Verge que, voltada de soledats, oeix l'eterna cantúria del vent i les tempestats, com digué el poeta Joan Maragall) i, tot seguit, iniciaren el retorn cap a Queralbs, abandonant ràpidament aquells paratges pirinencs. Una vegada arribats diumenge, de matinada, a la dita localitat, on estiuejaria anys més tard el president Jordi Pujol, en Benet, en Jordi, en Toni, en Josep i en Llorenç agafaren el cotxe que hi havien deixat aparcat i es dirigiren cap al Vallès, passant per Ripoll, Olot i Girona. La imatge fou guardada en una masia del Montseny, aquell mateix diumenge, i el grup es dividí, a fi d'arribar a la Ciutat Comtal sense despertar sospites...
L'endemà, l'Hoja del Lunes, de Barcelona, publicà la notícia a portada i de forma destacada: «Desaparece la imagen de la Virgen de Nuria en su santuario». I, pocs dies després, l'inefable Manuel Fraga Iribarne, que era ministre d'Información y Turismo, titllava els segrestadors de la Mare Déu de «ladrones sacrílegos», quan, en realitat, els lladres, de sacrílegs, no en tenien absolutament res, sinó tot el contrari, ja que eren membres de diversos grups de l'escoltisme catòlic que se sentien especialment irritats per l'anunci dels actes de Coronació de la Verge de Núria, que havien de celebrar-se el dia 13 de l'esmentat mes de juliol. «La festa -escriuria, un quart de segle més tard, el meu col·lega i amic Agustí Pons al diari Avui- hauria constituït un acte d'exaltació del nacionalcatolicisme espanyol, en un moment en què els aires del Concili es deixaven sentir decididament en l'Església catalana i quan l'impopular Don Marcelo havia estat nomenat bisbe de Barcelona. Per això, entre les peticions dels segrestadors de la Mare de Déu de Núria, hi figurava la substitució de Don Marcelo i la tornada de l'abat Escarré del seu forçat exili.» I a començament del 1972 -cinc anys després-, quan el doctor Narcís Jubany, prelat de la diòcesi de Girona, fou nomenat bisbe de la de Barcelona i l'abat Escarré havia pogut venir a morir a Catalunya, la imatge fou tornada a l'advocat i historiador -i també, llavors, polític- Josep Benet, el qual la lliurà, a continuació, al bisbat de la Seu d'Urgell, atès que el Santuari de Núria pertany al citat bisbat de les terres de Lleida.
De tot aquell afer del segrest de la imatge de la Mare de Déu de Núria, en conservo una pila de records. L'agència Europa Press, per a la qual jo treballava aleshores, constantment em demanava informació sobre l'assumpte. Però poca cosa, per no dir res, podia treure'n des de Girona, ja que el Govern Civil -i qui diu el Govern Civil, diu també la policia- es feia el sord i el mut. Principalment, això darrer. O sigui, que m'havia de refiar del que es deia extraoficialment i al carrer. I, quan veia quelcom que em semblava interessant, ho passava a l'esmentada agència, sense pèrdua de temps. A voltes, però -i per tal de no veure'm ficat en un possible embolic-, datat a la Seu d'Urgell. Ah!, i tot, naturalment, sense firmar, raó per la qual el meu nom no figura en cap dels escassos llibres editats sobre el tema.
Aleshores, com era lògic, es parlava molt d'aquell estrany segrest. Així, cada vegada que coincidia amb el meu amic Carles Fages de Climent -que era força sovint, tant a Girona com a Figueres-, em preguntava: «Què, què se'n sap de la Virgen rubia?». L'inspirat poeta de l'Oració al Crist de la Tramuntana estava convençut que es tractava de l'acció més important duta a terme contra el nacionalcatolicisme franquista i que mai cap català no l'oblidaria. Però, en això últim, s'equivocà. I així, al mateix Santuari de Núria, ho he pogut ben comprovar, recentment, en un parell d'ocasions. En la primera, un personatge, fent-se el savi, anava explicant a un grup d'excursionistes per on s'havien «passejat» els lladres que, segons ell, duien «màscara». Però, en demanar-li una dona del grup per quin motiu havien robat la imatge de la Verge i què havia succeït, al final, amb ella, respongué que no se sabia. «L'únic que se sap és que la imatge continua desapareguda», afegí. Tot plegat que aquell «espavilat», pel que vaig deduir, havia sentit tocar campanes i, en conseqüència, narrava una raríssima història a uns excursionistes que ignoraven completament -o no recordaven- el «lladrocini». I en la segona ocasió, vaig haver d'explicar, fil per randa, a tres homes de mitjana edat, situats darrere el cambril de la Mare de Déu, tot el relacionat amb un segrest que també els era desconegut, alhora que els vaig assabentar que, en aquell santuari pirinenc, s'hi redactà un històric Estatut de Catalunya, el del 1931.
A Núria, per cert, jo hi vaig contraure matrimoni. Fou el 22 d'abril del 1968, vigília de Sant Jordi. O sigui, pocs mesos després del segrest de la imatge de la seva Verge. De manera que la meva dona i jo diguérem el «sí, pare», i tinguérem així l'alt honor d'ingressar al gremi dels nuriencs, davant una còpia de l'autèntica. I cal dir que no vaig pas trobar a faltar la imatge original, tot i guardar-ne un meravellós i inesborrable record, ja que havia obrat el gran miracle de clavar una solemne bufetada al nacionalcatolicisme espanyol de l'època franquista. Una solemne bufetada, per dissort, avui oblidada -o que alguns han volgut que s'oblidés-, la història de la qual, amb tots els seus ets i uts, es troba a l'Arxiu Tarradellas, arxiu encara no de molt fàcil accés, segons em diuen...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (17-6-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada