Entrant al Principat d'Andorra per la frontera de la Farga d'en Moles (avui, de la frontera hispanoandorrana, tothom sol dir-ne la Farga de Moles), la primera parròquia (municipi) que hi trobem és Sant Julià de Lòria, que apareix documentada a l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell, l'any 839, amb el nom de Laurèdia, per primer cop. A causa d'això, els fills i habitants de Sant Julià de Lòria són anomenats lauredians. Com també era anomenat així el prestigiós escriptor barceloní Lluís Capdevila, que hi visqué una colla d'anys exiliat, autor, juntament amb Víctor Mora, del text de la cèlebre sarsuela Cançó d'amor i de guerra, musicada per Rafael Martínez Valls, que fou estrenada el 6 d'abril del 1926 al Teatre Victòria de la Ciutat Comtal. I els lauredians, cada darrer dissabte del mes de maig (seguint una vella tradició que es manté ben viva, ja que, com més va, més jovent reuneix), pugen a peu, en peregrinació, fins a l'ermita de la Mare de Déu de Canòlic, que s'aixeca a Auvinyà, a uns vuit quilòmetres del nucli principal de la parròquia, per tal de retre homenatge a aquesta Verge, que, per a ells, és tan venerada com la de Meritxell. No és d'estranyar, doncs, que algunes lauredianes portin el nom de Canòlic, com la batlle -jutgessa- del país, Canòlic Mingorance i Pintat, per exemple.
La Mare de Déu de Canòlic té una llegenda la mar de formosa i simpàtica, força diferent de quasi totes les altres llegendes que «llueixen» les Mare de Déu trobades, ja que s'aparta dels bous i les vaques, que són normalment els animals que han descobert les seves imatges. Així, diu aquesta llegenda que un pastor, que engegava el seu ramat als prats lauredians de Canòlic, veié com un ocell de colors molt vius i variats es posava damunt d'una pedra. En apropar-s'hi, comprovà que l'ocell es deixava agafar fàcilment. Aleshores, el pastor se l'endugué a casa, amb l'alegria de familiars i veïns. Però, l'endemà, l'ocell havia desaparegut de la gàbia on es trobava engarjolat, cosa que ningú no s'arribava a explicar, i el pastor, en tornar a sortir amb el seu ramat, el trobà, de nou, allà mateix, és a dir, damunt la pedra, sota la qual s'amagava una imatge lluminosa de la Verge. I la llegenda acaba dient que la gent de Sant Julià de Lòria, coneixedora del miracle, decidí edificar, en aquell loc, una capella. Això, segons s'afirma, ocorregué l'any 1223. I cal afegir que la imatge de la Mare de Déu, actualment venerada a Canòlic, és una talla de fusta policromada, força austera, que fa 72 centímetres d'alt.
Tots els lauredians aplegats dissabte de la setmana passada a Canòlic (uns 1.600, malgrat el mal temps en forma de forta pluja, acompanyats per les autoritats de la parròquia, així com pel cap de Govern d'Andorra, Albert Pintat, fill del mateix Sant Julià de Lòria) foren obsequiats amb un pa beneït, costum que es remunta al segle XVII, i els pans, que simbolitzen la comunió per alimentar el cos i l'esperit, encara avui dia es fan arribar, casa per casa, als malalts de la parròquia, que els acullen il·lusionats i plens d'esperança. D'altra banda, convé destacar que, en aquesta recent edició de la festa o aplec de Canòlic (nom que, per cert, ha originat una polèmica entre els partidaris que Canòlic s'escrigui amb hac final i els que no, guanyada, segons una enquesta realitzada pel Diari d'Andorra, per aquests últims), també hi participà la Colla Gegantera de Sant Julià de Lòria, que celebra les seves noces de plata, encapçalada per la figura representativa de la llegendària Dama Blanca.
La llegenda de la Dama Blanca, que diuen que vestia tota d'aquest color, té diferents versions. La més coneguda pels andorrans és la que explica Albert Puigoriol a les pàgines del seu llibre Andorra, el meu país, que se situa vora la frontera, a Auvinyà: «En temps molt llunyans, la guarda de la frontera hispanoandorrana estava a cura d'una sola i nombrosa família. Però, de mica en mica, es va anar reduint, fins que finalment sols en quedà una dona. Quan aquesta morí, l'entrada fou confiada a la misteriosa Dama Blanca. Precisament, en aquella època, un cap guerrer molt poderós -un general- feia terribles incursions cap a les Valls d'Andorra i deixà el record en una font: la Font del Rei Indi. Fou allí que, una vegada, se li va presentar la Dama Blanca i li ordenà que la seguís. Quan el ferreny general tornà, estava visiblement preocupat, i va donar ordre als seus soldats de retirar-se riu avall. (...) Passaren els anys, i alguns oficials d'aquell cap guerrer gosaren endinsar-se novament -i ho van fer sense cap entrebanc- en terres andorranes, la qual cosa féu pensar al general que ell també podria tornar a pujar Valira amunt. Així, una nit s'hi aventurà, i ja ningú no el veié més. Un temps després, es tingué notícia que un llop feia grans malvestats en els ramats. La pobra gent d'Auvinyà estava molt inquieta, i es va organitzar una batuda, dirigida per un dels caps grossos del país. Aquest va reeixir a acorralar i matar el terrible animal (...). Aquell personatge, dies després, es posà malalt, i a les nits tenia uns deliris espantosos. En un moment de calma, se li presentà la Dama Blanca i li explicà que en el cos d'aquell llop tan ferotge s'amagava l'ànima del famós i cruel guerrer desaparegut». Cal afegir que, segons la llegenda recollida per Puigoriol, aquell ardit patriota morí, però que, abans, tingué el consol de saber que, amb el seu sacrifici, havia alliberat la seva terra de les maldats que s'hi cometien.
I hi ha una versió de la llegenda de la Dama Blanca d'Auvinyà, no tan coneguda (o tant o més coneguda, si cal, però que se sol silenciar perquè afecta un possible copríncep), que substitueix aquell guerrer per un eclesiàstic, o sigui, el bisbe de la Seu d'Urgell: «Per aquella època, era l'Església d'Urgell la que s'havia atribuït el control d'Andorra, fent pagar als seus habitants fortíssims impostos (...). Una nit, s'aparegué al bisbe la Dama Blanca, que seduí el prelat, i els dos s'endinsaren en el bosc. Aquest fou l'últim cop que hom veié el bisbe. En aquelles mateixes dates, un gran llop ferotge començà a causar estralls a Sant Julià de Lòria. I els afortunats que aconseguiren escapar-ne amb vida, molt pocs, afirmaren veure en els ulls de la bèstia la mirada desesperada d'una persona, d'un bisbe...».
Sigui com sigui, la qüestió és que, durant molt de temps, hom considerà que la misteriosa Dama Blanca d'Auvinyà era la protectora de les Valls d'Andorra. De la mateixa manera que ara ho són la Mare de Déu de Canòlic i, sobretot, la Mare de Déu de Meritxell, patrona d'aquest petit i bell país pirinenc, gràcies al qual el català gaudeix de reconeixement internacional, atès que el Principat d'Andorra, que el té com a idioma oficial, forma part de l'ONU, des del 1993, en qualitat de membre de ple dret...
Emili Casademont i Comas
La Mare de Déu de Canòlic té una llegenda la mar de formosa i simpàtica, força diferent de quasi totes les altres llegendes que «llueixen» les Mare de Déu trobades, ja que s'aparta dels bous i les vaques, que són normalment els animals que han descobert les seves imatges. Així, diu aquesta llegenda que un pastor, que engegava el seu ramat als prats lauredians de Canòlic, veié com un ocell de colors molt vius i variats es posava damunt d'una pedra. En apropar-s'hi, comprovà que l'ocell es deixava agafar fàcilment. Aleshores, el pastor se l'endugué a casa, amb l'alegria de familiars i veïns. Però, l'endemà, l'ocell havia desaparegut de la gàbia on es trobava engarjolat, cosa que ningú no s'arribava a explicar, i el pastor, en tornar a sortir amb el seu ramat, el trobà, de nou, allà mateix, és a dir, damunt la pedra, sota la qual s'amagava una imatge lluminosa de la Verge. I la llegenda acaba dient que la gent de Sant Julià de Lòria, coneixedora del miracle, decidí edificar, en aquell loc, una capella. Això, segons s'afirma, ocorregué l'any 1223. I cal afegir que la imatge de la Mare de Déu, actualment venerada a Canòlic, és una talla de fusta policromada, força austera, que fa 72 centímetres d'alt.
Tots els lauredians aplegats dissabte de la setmana passada a Canòlic (uns 1.600, malgrat el mal temps en forma de forta pluja, acompanyats per les autoritats de la parròquia, així com pel cap de Govern d'Andorra, Albert Pintat, fill del mateix Sant Julià de Lòria) foren obsequiats amb un pa beneït, costum que es remunta al segle XVII, i els pans, que simbolitzen la comunió per alimentar el cos i l'esperit, encara avui dia es fan arribar, casa per casa, als malalts de la parròquia, que els acullen il·lusionats i plens d'esperança. D'altra banda, convé destacar que, en aquesta recent edició de la festa o aplec de Canòlic (nom que, per cert, ha originat una polèmica entre els partidaris que Canòlic s'escrigui amb hac final i els que no, guanyada, segons una enquesta realitzada pel Diari d'Andorra, per aquests últims), també hi participà la Colla Gegantera de Sant Julià de Lòria, que celebra les seves noces de plata, encapçalada per la figura representativa de la llegendària Dama Blanca.
La llegenda de la Dama Blanca, que diuen que vestia tota d'aquest color, té diferents versions. La més coneguda pels andorrans és la que explica Albert Puigoriol a les pàgines del seu llibre Andorra, el meu país, que se situa vora la frontera, a Auvinyà: «En temps molt llunyans, la guarda de la frontera hispanoandorrana estava a cura d'una sola i nombrosa família. Però, de mica en mica, es va anar reduint, fins que finalment sols en quedà una dona. Quan aquesta morí, l'entrada fou confiada a la misteriosa Dama Blanca. Precisament, en aquella època, un cap guerrer molt poderós -un general- feia terribles incursions cap a les Valls d'Andorra i deixà el record en una font: la Font del Rei Indi. Fou allí que, una vegada, se li va presentar la Dama Blanca i li ordenà que la seguís. Quan el ferreny general tornà, estava visiblement preocupat, i va donar ordre als seus soldats de retirar-se riu avall. (...) Passaren els anys, i alguns oficials d'aquell cap guerrer gosaren endinsar-se novament -i ho van fer sense cap entrebanc- en terres andorranes, la qual cosa féu pensar al general que ell també podria tornar a pujar Valira amunt. Així, una nit s'hi aventurà, i ja ningú no el veié més. Un temps després, es tingué notícia que un llop feia grans malvestats en els ramats. La pobra gent d'Auvinyà estava molt inquieta, i es va organitzar una batuda, dirigida per un dels caps grossos del país. Aquest va reeixir a acorralar i matar el terrible animal (...). Aquell personatge, dies després, es posà malalt, i a les nits tenia uns deliris espantosos. En un moment de calma, se li presentà la Dama Blanca i li explicà que en el cos d'aquell llop tan ferotge s'amagava l'ànima del famós i cruel guerrer desaparegut». Cal afegir que, segons la llegenda recollida per Puigoriol, aquell ardit patriota morí, però que, abans, tingué el consol de saber que, amb el seu sacrifici, havia alliberat la seva terra de les maldats que s'hi cometien.
I hi ha una versió de la llegenda de la Dama Blanca d'Auvinyà, no tan coneguda (o tant o més coneguda, si cal, però que se sol silenciar perquè afecta un possible copríncep), que substitueix aquell guerrer per un eclesiàstic, o sigui, el bisbe de la Seu d'Urgell: «Per aquella època, era l'Església d'Urgell la que s'havia atribuït el control d'Andorra, fent pagar als seus habitants fortíssims impostos (...). Una nit, s'aparegué al bisbe la Dama Blanca, que seduí el prelat, i els dos s'endinsaren en el bosc. Aquest fou l'últim cop que hom veié el bisbe. En aquelles mateixes dates, un gran llop ferotge començà a causar estralls a Sant Julià de Lòria. I els afortunats que aconseguiren escapar-ne amb vida, molt pocs, afirmaren veure en els ulls de la bèstia la mirada desesperada d'una persona, d'un bisbe...».
Sigui com sigui, la qüestió és que, durant molt de temps, hom considerà que la misteriosa Dama Blanca d'Auvinyà era la protectora de les Valls d'Andorra. De la mateixa manera que ara ho són la Mare de Déu de Canòlic i, sobretot, la Mare de Déu de Meritxell, patrona d'aquest petit i bell país pirinenc, gràcies al qual el català gaudeix de reconeixement internacional, atès que el Principat d'Andorra, que el té com a idioma oficial, forma part de l'ONU, des del 1993, en qualitat de membre de ple dret...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (3-6-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada