Antigament, hom deia que a la tardor, que és quan les nits s'allarguen i s'enfosqueixen, sortien dels seus cataus, tot emparant-se en les ombres nocturnes, els éssers més diversos, quimèrics i fantàstics, que durant les nits lluminoses del bon temps perdien poder i restaven mig amagats i esmorteïts. Éssers com, per exemple, en Mollet -o en Millet-, del qual parlaven moltíssim les àvies de la comarca gironina de la Garrotxa; com la Marota, un curiós personatge femení, molt popular a la també comarca gironina del Ripollès, i com la Pesanta, un animaló negre i pelut, que caminava sense moure gens ni mica de fressa, malgrat que, segons s'afirmava, tenia els peus pesants com el plom, puix que les seves potes eren de ferro...
Aquest darrer ésser fantàstic, que havia estat molt temut i respectat per la gent d'Olot i de Caldes de Malavella, solia aparèixer, explicaven, el 22 de setembre, diada de Sant Maurici. Un sant que, aquests últims dies, ha estat notícia -i encara ho és-, ja que els regidors de l'oposició de l'Ajuntament de Caldes han aprovat una moció (qüestionadíssima pels d'ERC, partit que hi governa i que pretén actuar d'una altra manera), per tal de procedir a l'expropiació de la part de la finca on hi ha l'ermita de Sant Maurici, lloc on, en la indicada data, la vila celebra, des de fa més d'un segle i mig, un aplec molt important i concorregut, si bé, en l'edició de l'any passat, ja no pogué oficiar-se la missa a l'interior de la capella, perquè aquesta es troba en un deplorable estat de conservació, fins al punt d'amenaçar ruïna, i el seu propietari no vol -o no pot- posar-hi remei.
Sant Maurici és aquell general de la legió Tebea que es negà rotundament a adorar les divinitats gentíliques i es confessà cristià, igual que els seus soldats, raó per la qual tots foren sacrificats, atès que allò fou considerat com una sublevació. Aquest fet s'esdevingué allà on, segons la tradició, avui hi ha l'ermita caldenca dedicada al militar romà, situada a uns tres quilòmetres de la població. I és curiós el que refereix la llegenda, atès que aquesta explica que el famós -i força tarambana- hereu Riera, fill d'una de les pagesies més riques de l'Empordà, la qual s'aixecava al terme municipal de Llançà, anà a les grans balles que es feien a Caldes de Malavella per Sant Maurici i que, mentre dansava alegrement amb dues donzelles llançanenques que l'acompanyaven, rebé la notícia que la seva promesa patia una greu malaltia. Aleshores, ell, abandonant-ho tot, marxà a corre-cuita cap a Llançà per visitar-la i, davant la imatge del Sant Crist existent a la cambra de la malalta, orà tan fervorosament que Déu l'escoltà i guarí la noia. I la llegenda acaba assenyalant que l'hereu Riera, emocionat i agraït, despenjà la imatge i féu, damunt la creu, una gran dansa d'alegria.
Aquella dansa, precisament, és la que diuen que, encara avui dia, es balla, tot portant el nom de l'hereu Riera. De la mateixa manera que també porta el nom de l'hereu Riera una cançó, inclosa al Cançoner Popular de Catalunya, recopilat per Higini Anglès, amb la col·laboració del poeta Ventura Gassol, melodia que, fa alguns anys, recordo que cantaren els Cors de Clavé, amb gran èxit, a la barcelonina plaça de Catalunya, durant les Festes de la Mare de Déu de la Mercè, i que, més o menys, relata allò que, suposadament, arribà a succeir a Caldes de Malavella:
«Per a Sant Antoni grans balles hi ha./ Per a Sant Maurici tot el poble hi va./ Tralarala, tralarala, tralalarala./ Tralarala, tralarala, tralalarala.// N'hi van unes donzelles, són de l'Empordà./ L'una diu a l'altra: -I a tu qui et traurà?/ Tralarala...// Anem, donzelletes, anem a ballar,/ que l'hereu Riera ens hi farà entrar.// La primera dansa la'n treu a ballar./ La segona dansa la nova arribà.// A fe, hereu Riera, bé pots ben dansar,/ que la teva aimada a la mort n'està.// Davant d'un Sant Cristo se'n va agenollar:/ Torneu-me l'aimada que a la mort n'està.// Al cap dels nou dies Maria es llevà./ A les set setmanes es varen casar.»
O sigui que, gràcies a aquesta lletra, podem «saber» que la noia a qui l'hereu Riera havia fet el «salt» es deia Maria, que estigué malalta nou dies i que, al cap d'un parell de mesos, la parella contragué matrimoni.
A més de Caldes de Malavella, són diverses les poblacions que veneren sant Maurici, i n'hi ha algunes, fins i tot, que asseguren que conserven relíquies dels sants soldats que havien pertangut a la legió Tebea. Així, per exemple, les de sant Candi, que era el tercer oficial, es troben a Sant Cugat; les de sant Ceferí, que era el quart oficial, a Sant Pere de Torelló, i les de sant Víctor, un altre oficial, a Camprodon.
Per altra banda, a Porqueres, al costat de l'estany de Banyoles, s'havien celebrat, cada 22 de setembre, unes balles semblants a les de Caldes, on s'executava el ball de Sant Maurici, la transcripció musical del qual fou feta pel mestre banyolí Cassià Casademont. Aquest ball de Sant Maurici de Porqueres es mantingué fins a temps relativament moderns, encara que, en els seus últims temps, la festa quedà reduïda a una passada i cercavila, on ells duien vergues guarnides de flors i de cintes, i elles lluïen caputxa. En aquest cas (no sigueu malpensats, benvolguts lectors), verga no és pas sinònim de penis, sinó una vara prima neta de fulles i llises...
En realitat, s'ignora on s'iniciaren les ballades de Sant Antoni i de Sant Maurici, de què parla la cançó, així com l'anomenat ball de Sant Maurici. Alguns sostenen que fou a Porqueres, on també la gent temia i respectava la Pesanta, i d'altres creuen que a Caldes de Malavella. El més probable és que la cançó de l'hereu Riera sigui netament literària i no es refereixi a cap fet històric. Això no obstant, aquest notable document melòdic és autòcton, ja que no és conegut en cap altre cançoner, i a Catalunya hom el troba pertot arreu, amb una gran profusió de variants que no alteren la línia essencial de l'argument. D'altra banda, convé destacar que les balles de Sant Maurici, de Caldes de Malavella, a la comarca de la Selva, o de Porqueres, al Pla de l'Estany, en les quals diuen que participà l'hereu Riera, figuren en sengles dibuixos fets per Llorenç Brunet i publicats al llibre Cançons populars catalanes, de Joan Guasch, editat ara fa un segle, sense que s'hi esmenti qui tingué l'honor d'encetar-les.
El que sí sabem, però, és que a Caldes de Malavella continua celebrant-se un gran aplec el dia 22 de setembre en honor de sant Maurici. Un gran aplec que, segons els rumors que circulen, corre el perill de perdre's, atès que el propietari de la finca, fart de les discussions i picabaralles que aquesta genera, podria arribar a prendre la lamentable decisió de tancar-la...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(6-5-07)
Aquest darrer ésser fantàstic, que havia estat molt temut i respectat per la gent d'Olot i de Caldes de Malavella, solia aparèixer, explicaven, el 22 de setembre, diada de Sant Maurici. Un sant que, aquests últims dies, ha estat notícia -i encara ho és-, ja que els regidors de l'oposició de l'Ajuntament de Caldes han aprovat una moció (qüestionadíssima pels d'ERC, partit que hi governa i que pretén actuar d'una altra manera), per tal de procedir a l'expropiació de la part de la finca on hi ha l'ermita de Sant Maurici, lloc on, en la indicada data, la vila celebra, des de fa més d'un segle i mig, un aplec molt important i concorregut, si bé, en l'edició de l'any passat, ja no pogué oficiar-se la missa a l'interior de la capella, perquè aquesta es troba en un deplorable estat de conservació, fins al punt d'amenaçar ruïna, i el seu propietari no vol -o no pot- posar-hi remei.
Sant Maurici és aquell general de la legió Tebea que es negà rotundament a adorar les divinitats gentíliques i es confessà cristià, igual que els seus soldats, raó per la qual tots foren sacrificats, atès que allò fou considerat com una sublevació. Aquest fet s'esdevingué allà on, segons la tradició, avui hi ha l'ermita caldenca dedicada al militar romà, situada a uns tres quilòmetres de la població. I és curiós el que refereix la llegenda, atès que aquesta explica que el famós -i força tarambana- hereu Riera, fill d'una de les pagesies més riques de l'Empordà, la qual s'aixecava al terme municipal de Llançà, anà a les grans balles que es feien a Caldes de Malavella per Sant Maurici i que, mentre dansava alegrement amb dues donzelles llançanenques que l'acompanyaven, rebé la notícia que la seva promesa patia una greu malaltia. Aleshores, ell, abandonant-ho tot, marxà a corre-cuita cap a Llançà per visitar-la i, davant la imatge del Sant Crist existent a la cambra de la malalta, orà tan fervorosament que Déu l'escoltà i guarí la noia. I la llegenda acaba assenyalant que l'hereu Riera, emocionat i agraït, despenjà la imatge i féu, damunt la creu, una gran dansa d'alegria.
Aquella dansa, precisament, és la que diuen que, encara avui dia, es balla, tot portant el nom de l'hereu Riera. De la mateixa manera que també porta el nom de l'hereu Riera una cançó, inclosa al Cançoner Popular de Catalunya, recopilat per Higini Anglès, amb la col·laboració del poeta Ventura Gassol, melodia que, fa alguns anys, recordo que cantaren els Cors de Clavé, amb gran èxit, a la barcelonina plaça de Catalunya, durant les Festes de la Mare de Déu de la Mercè, i que, més o menys, relata allò que, suposadament, arribà a succeir a Caldes de Malavella:
«Per a Sant Antoni grans balles hi ha./ Per a Sant Maurici tot el poble hi va./ Tralarala, tralarala, tralalarala./ Tralarala, tralarala, tralalarala.// N'hi van unes donzelles, són de l'Empordà./ L'una diu a l'altra: -I a tu qui et traurà?/ Tralarala...// Anem, donzelletes, anem a ballar,/ que l'hereu Riera ens hi farà entrar.// La primera dansa la'n treu a ballar./ La segona dansa la nova arribà.// A fe, hereu Riera, bé pots ben dansar,/ que la teva aimada a la mort n'està.// Davant d'un Sant Cristo se'n va agenollar:/ Torneu-me l'aimada que a la mort n'està.// Al cap dels nou dies Maria es llevà./ A les set setmanes es varen casar.»
O sigui que, gràcies a aquesta lletra, podem «saber» que la noia a qui l'hereu Riera havia fet el «salt» es deia Maria, que estigué malalta nou dies i que, al cap d'un parell de mesos, la parella contragué matrimoni.
A més de Caldes de Malavella, són diverses les poblacions que veneren sant Maurici, i n'hi ha algunes, fins i tot, que asseguren que conserven relíquies dels sants soldats que havien pertangut a la legió Tebea. Així, per exemple, les de sant Candi, que era el tercer oficial, es troben a Sant Cugat; les de sant Ceferí, que era el quart oficial, a Sant Pere de Torelló, i les de sant Víctor, un altre oficial, a Camprodon.
Per altra banda, a Porqueres, al costat de l'estany de Banyoles, s'havien celebrat, cada 22 de setembre, unes balles semblants a les de Caldes, on s'executava el ball de Sant Maurici, la transcripció musical del qual fou feta pel mestre banyolí Cassià Casademont. Aquest ball de Sant Maurici de Porqueres es mantingué fins a temps relativament moderns, encara que, en els seus últims temps, la festa quedà reduïda a una passada i cercavila, on ells duien vergues guarnides de flors i de cintes, i elles lluïen caputxa. En aquest cas (no sigueu malpensats, benvolguts lectors), verga no és pas sinònim de penis, sinó una vara prima neta de fulles i llises...
En realitat, s'ignora on s'iniciaren les ballades de Sant Antoni i de Sant Maurici, de què parla la cançó, així com l'anomenat ball de Sant Maurici. Alguns sostenen que fou a Porqueres, on també la gent temia i respectava la Pesanta, i d'altres creuen que a Caldes de Malavella. El més probable és que la cançó de l'hereu Riera sigui netament literària i no es refereixi a cap fet històric. Això no obstant, aquest notable document melòdic és autòcton, ja que no és conegut en cap altre cançoner, i a Catalunya hom el troba pertot arreu, amb una gran profusió de variants que no alteren la línia essencial de l'argument. D'altra banda, convé destacar que les balles de Sant Maurici, de Caldes de Malavella, a la comarca de la Selva, o de Porqueres, al Pla de l'Estany, en les quals diuen que participà l'hereu Riera, figuren en sengles dibuixos fets per Llorenç Brunet i publicats al llibre Cançons populars catalanes, de Joan Guasch, editat ara fa un segle, sense que s'hi esmenti qui tingué l'honor d'encetar-les.
El que sí sabem, però, és que a Caldes de Malavella continua celebrant-se un gran aplec el dia 22 de setembre en honor de sant Maurici. Un gran aplec que, segons els rumors que circulen, corre el perill de perdre's, atès que el propietari de la finca, fart de les discussions i picabaralles que aquesta genera, podria arribar a prendre la lamentable decisió de tancar-la...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(6-5-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada