Sant Ponç, Dalí i el poliol

Abans-d'ahir, divendres dia 11 de maig, fou la diada de Sant Ponç. I cada any, per Sant Ponç, en moltes poblacions catalanes se celebren fires d'herbes aromàtiques, com la camamilla, la farigola, el romaní, el llorer i el poliol, que, al costat de confitures, mel, melmelades, formatges, etcètera, constitueixen uns grans aparadors de remeis per guarir diversos mals. El primers coneixements que hom té d'aquesta tradició es remunten al segle XVI, quan la «festa de les herbes» -així era anomenada- es feia davant l'església de Sant Miquel, a Barcelona. Alguns historiadors, però, situen el seu origen en temps molt més reculats. Concretament, en l'època dels romans (ara molt de moda a causa de la sèrie que emet TV3), durant les festes dedicades a Flora, la deessa de la vegetació.

Les fires de Sant Ponç es realitzen en homenatge a aquest sant, patró dels herbolaris (i també dels apicultors, és a dir, d'aquells que es dediquen a recollir i comercialitzar la mel que fan les abelles), sant que, segons la llegenda, quan arribà a la Ciutat Comtal i veié l'enorme quantitat de malalties -algunes de signe mortal- que afectaven la població, enmig de la misèria i de la pobresa que aquesta patia, immediatament es posà a preparar pocions d'herbes medicinals, per tal de desterrar-les, cosa que, en bona part, aconseguí. Per això, i en prova d'agraïment, diuen que els barcelonins decidiren retre culte a sant Ponç i celebrar al carrer de l'Hospital, cada 11 de maig, una gran fira d'herbes remeieres, que, en l'actualitat, s'omple de parades i més parades, fenomen que es repeteix a les fires germanes organitzades a d'altres barris de la ciutat Cap i Casal de Catalunya, com el de Nou Barris o el del Poble Sec. I cal destacar que totes les fires de Sant Ponç (particularment, la de l'esmentat carrer barceloní de l'Hospital) assoleixen un èxit realment extraordinari, ja que s'hi donen cita moltíssimes persones, àvides d'adquirir determinades espècies d'herbes, amb l'objectiu i l'esperança de combatre les seves malalties.

Hom diu que les herbes fan miracles. I jo ho ben crec. Perquè, deixant de banda un gran miracle que obraren en mi ara fa justament setze anys (amb l'ajut de l'homeopatia, que també és una medicina natural, m'eliminaren un càncer en estat embrionari), he conegut molta gent que, gràcies al suc de les herbes, ha recuperat la salut perduda. O, almenys, ha pogut anul·lar alguna xacra que li feia la guitza. El meu pare, per exemple, no sé pas què tenia a l'estómac. Els metges no acabaven de desxifrar-ho i les «potingues» que li receptaven no li feien cap efecte. Així les coses, aconsellat per algú, es decantà per les herbes. I, al cap de poc temps, el seu estómac, que tant l'havia fet recargolar de dolor, ja li tornava a funcionar com una seda...

La fe de la gent en les herbes medicinals és immensa. Recordo que, l'any 1965, vaig fer una entrevista a una herbolària de Girona, publicada al diari Los Sitios, i vaig descobrir, ja aleshores, que alguns dels seus principals clients eren metges. «La gent, cada cop més desenganyada dels remeis moderns, basats molt en la química, està tornant a les herbes», em manifestà aquella herbolària del carrer de les Ballesteries, la qual m'assegurà que les herbes mai no fan cap mal, ni perjudiquen el cos humà. D'altra banda, m'explicà que les herbes medicinals cal collir-les en plena primavera, que és quan gaudeixen de més virtut. I em recomanà que no desaprofités l'ocasió de proveir-me'n sempre que pugés, en aquesta època de l'any, al santuari de la Mare Déu de Núria. «A les muntanyes pirinenques de Núria hi ha herbes que fan veritables miracles», afirmà.

I parlant d'herbes, he de remarcar que, pel que estic observant, hi ha molta gent que, avui dia, ha arribat a substituir el cafè, després de dinar o sopar, per una bona tassa d'herbes aromàtiques. Així, l'altre dia, vaig veure, en un restaurant, set persones que hi feien un àpat. I de les set, només tres, al final del menjar, demanaren un cafè. Les altres quatre persones, un «tallat», una camamilla, una menta i un poliol. Aquesta darrere, per cert, em féu evocar Salvador Dalí. I és que el genial pintor figuerenc (que, precisament, nasqué el dia de Sant Ponç i ara hauria complert 103 anys), tan bon punt havia acabat de dinar o sopar, bevia sempre aigua de poliol -també dit de poniol-, després, naturalment -i com ja és prou sabut-, de fer certa despesa d'aigua de Vilajuïga, que també bevia Josep Pla (l'il·lustre escriptor de Llofriu mai no estalvià elogis per a aquesta aigua de sabor agradabilíssim i de propietats curatives reconegudes internacionalment), i que, pel que m'han informat, ara beu, a Madrid, María Teresa Fernández de la Vega, l'elegantíssima vicepresidenta del Govern central. Ah!, i convé afegir a tot això que Salvador Dalí, durant els mesos de l'any que passava a la seva casa de Portlligat, a Cadaqués (normalment, de maig o juny fins a setembre o octubre), es feia dur cada setmana, en un carro, una gran quantitat d'ampolles d'aigua de Vilajuïga, des d'aquesta última població.

Una de les vegades que Dalí i jo dinàrem plegats a Figueres, l'artista empordanès m'aconsellà que begués aigua de Vilajuïga, consell que sempre he seguit, i aigua de poliol, que ajuda a pair i manté la ment ben desperta. I cal reconèixer que, pel que respecta a aquest darrer consell -que, per dissort, no sempre he seguit-, tenia tota la raó del món. Perquè vaig poder comprovar que Salvador Dalí, moments després d'haver begut una tassa de poliol, a tall de postres, pintava com els àngels a l'antic Teatre Municipal de la capital de l'Alt Empordà (el sostre de la sala anomenada Palau del Vent, en concret), pocs mesos abans que aquest edifici, en estat ruïnós des del final de la Guerra Civil, quedés convertit en l'actual, sumptuós i visitadíssim Teatre-Museu Dalí, mentre que jo, pobre de mi!, que m'havia «engolit» un cafetó, a part de sentir-me pesat d'estómac (el meu estómac sempre m'ha fet patir molt, fins al punt d'obligar-me a visitar el quiròfan en multitud d'ocasions), no estava, aquella tarda, en les millors condicions de fer moure bé la meva ploma...

Es pot ben afirmar, per tant, que el poliol ajudà moltíssim Salvador Dalí en la seva fabulosa feina artística. L'estimulava d'allò més. Per això era un gran afeccionat a beure'n el suc. Com també ho havia estat (m'ho assegurà ell mateix) la Mare de Déu. «Gràcies al poliol, la Verge va tenir prou forces per suportar la passió i mort del seu Fill», em digué. Cosa, aquesta, del tot certa. Almenys, així ho explica una antiga tradició catalana, la qual afegeix que la Mare de Déu, quan no es trobava bé, o notava que no tenia el ventre gaire fi, bebia aigua de poliol, motiu pel qual el poliol és una planta que floreix, en honor seu, coincidint amb totes les festes marianes de l'any...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (13-5-07)