dimarts, 1 de maig de 2007

El Figueres i el Miapuesta


Era la temporada 1986-87, ara fa vint anys, que la Unió Esportiva Figueres començà a militar a Segona Divisió A, l'autèntica categoria d'argent del futbol estatal, després d'ascendir-hi gràcies a una extraordinària campanya a Segona B, sota la batuta del tècnic basc José Manuel Esnal, Mané, i d'haver inaugurat, amb un amistós contra el Barcelona -a les acaballes del mes d'agost del 86-, l'Estadi de Vilatenim. Un estadi magnífic, un dels millors de Catalunya, que pot acollir 10.000 espectadors.
En inaugurar-se aquesta instal·lació esportiva, vaig escriure un article, publicat en una revista editada pel club, on deia que Figueres devia molt al Figueres. I així era, en efecte, ja que, en ocasió d'aquella sensacional campanya desenvolupada per la "mainada" d'en Mané a Segona B, el nom de la ciutat havia sonat d'allò més arreu de l'Estat. Moltes notícies, cròniques i reportatges sobre l'equip figuerenc (treballs periodístics fets i distribuïts, en bona part, per les agències Efe, Logos i Mencheta) havien emplenat una gran quanitat de columnes dels diaris esportius i no esportius, tant catalans com espanyols. I, per la seva banda, les emissores de ràdio i televisió -igualment catalanes i espanyoles- també havien ofert moltes informacions relatives al conjunt representatiu de la capital de l'Alt Empordà. El nom del Figueres (i, en conseqüència, el de la ciutat de Figueres) es pogué trobar -i no exagero ni un pèl- fins a la sopa...
I no parlem del que passà després...! O sigui, del que passà quan l'equip figuerenc milità a Segona A i s'enfrontà a una sèrie de conjunts realment prestigiosos, com ara el València, entrenat per Alfredo Di Stéfano; el Celta, el Ràcing de Santander, el Deportivo de la Corunya, el Las Palmas, el Mallorca, l'Espanyol, el Rayo Vallecano, etc. Val a dir que ambdós noms -el del Figueres i el de Figueres, repeteixo-, estretament lligats, àdhuc arribaren a "assaltar" les pàgines d'alguns rotatius estrangers, atès que, a les files del quadre altempordanès, hi figuraven jugadors de diversos països d'Europa, Amèrica i Àfrica, així com un tècnic sud-americà, Jorge D'Alessandro, que els argentins (concretament, els directius i aficionats del River Plate) volien que tornés al seu país d'origen, cosa que motivà que l'agència Efe rebés l'encàrrec del diari Crònica, de Buenos Aires (encàrrec que em traspassà a mi), d'entrevistar-lo. Però D'Alessandro, resident des de feia temps al nostre Estat, on havia defensat, amb èxit, la porteria del Salamanca a la Divisió d'Honor, manifestà, en aquella entrevista, el seu desig de no deixar el futbol espanyol, on esperava triomfar com a entrenador. Un triomf que no arribà a aconseguir del tot, malgrat haver salvat l'Atlètic de Madrid, propietat de Jesús Gil y Gil, del descens a Segona Divisió, però sí que ho féu, durant alguns anys, com a comentarista radiofònic, al costat del popularíssim periodista José María García.
Tornant a l'any 1986, cal assenyalar que l'equip figuerenc debutà a Segona A, en aixecar-se el teló de la temporada 1986-87, al Santiago Bernabeu, on arrencà un positiu davant el Castella, el filial "merengue", gràcies a un gol d'Albert Valentín. Mané continuà dirigint tècnicament el conjunt blanc-i-blau, amb novetats destacades a la seva plantilla, com Ferrer (el porter), Mentxaca, Cañizares, Valdo, l'esmentat Valentín..., a més dels primers estrangers fitxats pel club (el brasiler Gallo, l'argentí Néstor Alfonso, etc.), als quals seguirien després nombrosos jugadors arribats de més enllà de la península Ibèrica: els davanters mundialistes nord-americans Tab Ramos i Peter Vermes, el defensa internacional uruguaià Herrera, etc.
En el inicis d'aquella primera temporada a Segona Divisió A, o sigui, durant els mesos de setembre, octubre, novembre i desembre del 1986, tot anà força bé. Però, després d'encetar-se l'any 1987, les coses es complicaren. I, com sempre sol passar en aquests casos, qui pagà la "festa" fou l'entrenador. Així, Mané fou cessat de forma injusta, quan feia poc temps que, curiosament, s'havia parlat de nomenar-lo fill adoptiu de la ciutat de Figueres, i substituït pel gallec Luis Cid, Carriega, a les acaballes ja de la seva vida professional, en el decurs de la qual havia dirigit com a tècnic una bona colla d'equips de "campanetes" (Saragossa, València, Betis, At. de Madrid, etc.), a part d'haver estat proclamat, un any, el millor entrenador del futbol espanyol. Amb ell a la banqueta, a qui jo coneixia personalment d'antic (de quan preparava el Terrassa a Tercera Divisió i els egarencs anaven al camp de Vista Alegre per jugar contra el Girona) i l'havia fet "aparèixer" algunes vegades a les pàgines dels setmanaris Rumor..., de Lleida-Barcelona, i Gerona Deportiva, l'"onze" altempordanès pogué acabar l'exercici lliguer 1986-87 amb la categoria salvada.
Un total de set temporades estigué el Figueres a Segona A, en la penúltima de les quals, i sota la direcció tècnica de Jorge D'Alessandro, arribà a posar un peu i mig a Primera Divisió, car el Cadis, que gaudia de més simpaties a les altes esferes del futbol estatal, impedí que hi posés l'altre mig.
El club altempordanès visqué, entre els anys 1986 i 1992, l'època més gloriosa de la seva història, que motivà que Figueres -el nom de la ciutat- fos més citat pels mitjans de comunicació que el Museu Dalí, que ja es dir. Fou una època en què el Figueres, presidit llavors per Emili Bach, abans que els clubs de futbol esdevinguessin societats anònimes esportives, era el Figueres -o la UE Figueres-, cosa que, ara, no és pas així. Ara, el Figueres és el Miapuesta -o la UE Miapuesta Figueres-, després que els aficionats l'anessin abandonant de mica en mica i se'n fes càrrec o el patrocinés una casa d'apostes esportives, que li ha arribat a canviar el nom pel que ella té en castellà. De fet, es tracta d'un club nou, creat sobre la base del Figueres (base que, en "perdre" fa poc alguns dels seus pilars més importants, com el president Pitu Duran, el secretari Xavier Xinxó i el segon entrenador Quim Ferrer, ha quedat pràcticament destruïda), l'equip del qual, en aquests moments, està lluitant, a la desesperada, per evitar caure al pou negre de la Tercera Divisió...

EMILI CASADEMONT
Excorresponsal d'"El Mundo Deportivo", "Marca" i agència Efe, entre d'altres mitjans de comunicació.(Resum de l'article aparegut al número extraordinari de la publicació MARCADOR, de Figueres, editat amb motiu de les Fires i Festes de la Santa Creu, 1-5-07)