L'antiga cobla La Principal de Peralada, fundada pels germans Serra (en Josep i en Miquel), ha estat igualada, pel que fa a la tècnica, per d'altres de posterior constitució, però mai per la noblesa i la sobrietat de les seves interpretacions. Això explica que Enric Morera sempre volgué que fos aquesta cobla qui estrenés les seves sardanes, que són unes veritables obres mestres de la música catalana. Per altra banda, quan l'Orfeó Català féu aquell memorable viatge a París i a Londres el mes de juny del 1914, o sigui, pocs dies abans que esclatés la I Guerra Mundial, s'emportà La Principal de Peralada, amb Josep Serra com a director, perquè acompanyés els seus cants, ja que estava segur que, amb els músics peraladencs, obtindria un gran èxit, com, en efecte, així succeí. En el concert ofert al parisenc Teatre dels Camps Eliseus, per cert, hi assistí Ricard Strauss, que omplí d'elogis tant l'Orfeó Català com La Principal de Peralada. I també hi assistiren tots els músics més destacats de França (Claude Debussy, Maurice Ravel, Vincent d'Indy, Blanca Selva, Deodat de Séverac, etcètera), que se sumaren a les lloances d'Strauss. Més endavant, Josep Serra i Bonal, deixeble de l'Escola de Música del Palau dels Comtes de Peralada, se n'anà a viure Barcelona, on fundà la cobla que duia el nom de la gran ciutat, cap i casal de Catalunya, després de reunir els millors músics de casa nostra, com l'escalenc Albert Martí (en «Pau Casals de la tenora», que li deien, i a qui el mestre del violoncel coronà, precisament, com a rei de la tenora) i Josep Blanch i Reynalt, fill de Castelló d'Empúries.
Josep Serra, traspassat a la Ciutat Comtal no gaires dies més tard de l'ocupació d'aquesta per les tropes franquistes l'any 1939, deixà un enfilall de sardanes d'una qualitat realment magnífica. La més famosa, la més popular, és, sens dubte, La pubilla empordanesa, tot un model de tècnica senzilla i clara, així com d'inspiració fresca i regalada. Les pubilles empordaneses, tal com algú ha dit molt encertadament, es poden sentir ben cofoies d'haver estat cantades i exaltades per un home genial, modest, bo i noble. D'altra banda, cal remarcar que una de les coses més importants que dugué a terme Josep Serra fou haver iniciat en la música el seu fill Joaquim, que esdevingué un dels mestres de la sardana. Els noms d'en Josep i d'en Joaquim Serra són, per consegüent, els puntals d'una dinastia de músics que honora la terra catalana.
Parlem, però, del darrer. Joaquim Serra i Corominas, igual que el seu pare i el seu oncle Miquel (que fou també director de la històrica cobla de la comtal vila de l'Empordà, desapareguda el 1940), nasqué a Peralada. I ho féu el 4 de març del 1907, i morí a Barcelona el 17 de novembre del 1957. O sigui, que, aquest any, es compleix un doble aniversari d'aquest il·lustre músic empordanès, autor d'una obra d'allò més extraordinària, i que, malgrat la malaltia que patia -i que originà que la Parca li segués el fil de l'existència als 50 anys-, sempre fou un home jove d'esperit i ple d'entusiasme. Personalment, jo, a les acaballes ja de la seva vida, el vaig conèixer així. En Quimet, per cert, tenia uns ullets vius, darrere uns vidres que sovint semblaven entelats, però que ho veien i ho escodrinyaven tot, car posava el mateix interès tant en les coses transcendentals com en les coses que no tenien importància.
Guardo -no caldria dir-ho- un record excel·lent de Joaquim Serra, el compositor de sardanes que continuà, amb més força i amb més eficàcia, l'obra començada per Pep Ventura i seguida més tard per Josep Serra, el seu pare, Enric Morera i Juli Garreta, sense oblidar Enric i Pau Casals, Joan Manen, Joan i Ricard Lamote de Grignon, Eduard Toldrà, Antoni Català, Pérez Moya i tants d'altres, entre els quals figuren alguns compositors anomenats «populars», com Xaxu, Bou, Rimbau i Mas Ros. El nom de Joaquim Serra, però, ocupa un lloc d'honor dins la història de la dansa nacional catalana, fins al punt que hom el col·loca immediatament després dels quatre precursos que he esmentat abans, tal com bé ressalta el Diccionari d'autors de sardanes i de música per a cobla, editat per la revista Som, el qual diu, a més, que «entenem que el fill de Josep Serra i Bonal va saber assimilar el bagatge musical del seu pare per, a partir d'aquí, crear la seva pròpia personalitat (...). Posseïa un domini extrem de les possibilitats de la cobla i així publicà el 1957 el Tractat d'Instrumentació, que s'ha fet imprescindible als novells compositors».
Joaquim Serra, quan tot just tenia 14 anys, escrigué la seva primera sardana, amb un títol prometedor i de bona profecia: La primera volada. Cada any en solia compondre una o dues. I així arribà a fer-ne més d'una seixantena (Cavalleresca, L'ermita vella, La noia alegre que no sap plorar, A Montserrat, Noces d'or -dedicada, amb motiu d'aquesta efemèride, al FC Barcelona-, Remembrança, etcètera), sense comptar les Glosses i les harmonitzacions i orquestracions que féu dels ballets populars catalans. «Molts d'aquests ballets -deia un crític, en el moment de l'òbit d'en Quimet- s'havien engorronit en una pobresa d'harmonies, que era del tot necessari que arribés un home de bon gust i de tècnica segura per a salvar-los, potser, fins i tot de la desaparició. En tot cas, salvar-los de la indigència musical».
A més de sardanes, Joaquim Serra compongué música simfònica, unes Variacions per a piano i orquestra, una obra lírica en tres actes de l'empordanesa Carme Montoriol (la traductora al català dels sonets de Shakespeare), alguns ballets, etcètera, tot ben guarnit de melodies delicioses. Un d'aquests ballets, Doña Inés de Castro, fou estrenat a Niça per la famosa companyia del Ballet del Marqués de Cuevas i representat, tot seguit, al Teatre dels Camps Eliseus de París i als més importants teatres d'Europa. D'aquesta manera, Joaquim Serra, el modest Quimet Serra, esdevingué un músic de talla internacional. I cal no oblidar que una de les seves obres de més volada és Impressions camperoles. El músic peraladenc tenia 20 anys quan l'escrigué i la cobla La Principal de la Bisbal, dirigida pel músic gironí Josep Fontbernat, exiliat aleshores a França, l'oferí a París, Avinyó, Arles de Provença i Montpeller, tot constituint aquell fet per a Fontbernat, que igual que en Quimet havia tingut com a professor el mestre Morera, un gran honor, segons em comentava als anys 60, quan ambdós érem a la ràdio andorrana.
Aquest doble aniversari de Joaquim Serra -el del seu naixement i el de la seva mort- és digne de ser ben recordat. I no sols per la gent de Peralada, sinó per tot el poble català, ja que de músics com ell, per dissort, no m'hem pas tingut gaires...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(29-4-07)
Josep Serra, traspassat a la Ciutat Comtal no gaires dies més tard de l'ocupació d'aquesta per les tropes franquistes l'any 1939, deixà un enfilall de sardanes d'una qualitat realment magnífica. La més famosa, la més popular, és, sens dubte, La pubilla empordanesa, tot un model de tècnica senzilla i clara, així com d'inspiració fresca i regalada. Les pubilles empordaneses, tal com algú ha dit molt encertadament, es poden sentir ben cofoies d'haver estat cantades i exaltades per un home genial, modest, bo i noble. D'altra banda, cal remarcar que una de les coses més importants que dugué a terme Josep Serra fou haver iniciat en la música el seu fill Joaquim, que esdevingué un dels mestres de la sardana. Els noms d'en Josep i d'en Joaquim Serra són, per consegüent, els puntals d'una dinastia de músics que honora la terra catalana.
Parlem, però, del darrer. Joaquim Serra i Corominas, igual que el seu pare i el seu oncle Miquel (que fou també director de la històrica cobla de la comtal vila de l'Empordà, desapareguda el 1940), nasqué a Peralada. I ho féu el 4 de març del 1907, i morí a Barcelona el 17 de novembre del 1957. O sigui, que, aquest any, es compleix un doble aniversari d'aquest il·lustre músic empordanès, autor d'una obra d'allò més extraordinària, i que, malgrat la malaltia que patia -i que originà que la Parca li segués el fil de l'existència als 50 anys-, sempre fou un home jove d'esperit i ple d'entusiasme. Personalment, jo, a les acaballes ja de la seva vida, el vaig conèixer així. En Quimet, per cert, tenia uns ullets vius, darrere uns vidres que sovint semblaven entelats, però que ho veien i ho escodrinyaven tot, car posava el mateix interès tant en les coses transcendentals com en les coses que no tenien importància.
Guardo -no caldria dir-ho- un record excel·lent de Joaquim Serra, el compositor de sardanes que continuà, amb més força i amb més eficàcia, l'obra començada per Pep Ventura i seguida més tard per Josep Serra, el seu pare, Enric Morera i Juli Garreta, sense oblidar Enric i Pau Casals, Joan Manen, Joan i Ricard Lamote de Grignon, Eduard Toldrà, Antoni Català, Pérez Moya i tants d'altres, entre els quals figuren alguns compositors anomenats «populars», com Xaxu, Bou, Rimbau i Mas Ros. El nom de Joaquim Serra, però, ocupa un lloc d'honor dins la història de la dansa nacional catalana, fins al punt que hom el col·loca immediatament després dels quatre precursos que he esmentat abans, tal com bé ressalta el Diccionari d'autors de sardanes i de música per a cobla, editat per la revista Som, el qual diu, a més, que «entenem que el fill de Josep Serra i Bonal va saber assimilar el bagatge musical del seu pare per, a partir d'aquí, crear la seva pròpia personalitat (...). Posseïa un domini extrem de les possibilitats de la cobla i així publicà el 1957 el Tractat d'Instrumentació, que s'ha fet imprescindible als novells compositors».
Joaquim Serra, quan tot just tenia 14 anys, escrigué la seva primera sardana, amb un títol prometedor i de bona profecia: La primera volada. Cada any en solia compondre una o dues. I així arribà a fer-ne més d'una seixantena (Cavalleresca, L'ermita vella, La noia alegre que no sap plorar, A Montserrat, Noces d'or -dedicada, amb motiu d'aquesta efemèride, al FC Barcelona-, Remembrança, etcètera), sense comptar les Glosses i les harmonitzacions i orquestracions que féu dels ballets populars catalans. «Molts d'aquests ballets -deia un crític, en el moment de l'òbit d'en Quimet- s'havien engorronit en una pobresa d'harmonies, que era del tot necessari que arribés un home de bon gust i de tècnica segura per a salvar-los, potser, fins i tot de la desaparició. En tot cas, salvar-los de la indigència musical».
A més de sardanes, Joaquim Serra compongué música simfònica, unes Variacions per a piano i orquestra, una obra lírica en tres actes de l'empordanesa Carme Montoriol (la traductora al català dels sonets de Shakespeare), alguns ballets, etcètera, tot ben guarnit de melodies delicioses. Un d'aquests ballets, Doña Inés de Castro, fou estrenat a Niça per la famosa companyia del Ballet del Marqués de Cuevas i representat, tot seguit, al Teatre dels Camps Eliseus de París i als més importants teatres d'Europa. D'aquesta manera, Joaquim Serra, el modest Quimet Serra, esdevingué un músic de talla internacional. I cal no oblidar que una de les seves obres de més volada és Impressions camperoles. El músic peraladenc tenia 20 anys quan l'escrigué i la cobla La Principal de la Bisbal, dirigida pel músic gironí Josep Fontbernat, exiliat aleshores a França, l'oferí a París, Avinyó, Arles de Provença i Montpeller, tot constituint aquell fet per a Fontbernat, que igual que en Quimet havia tingut com a professor el mestre Morera, un gran honor, segons em comentava als anys 60, quan ambdós érem a la ràdio andorrana.
Aquest doble aniversari de Joaquim Serra -el del seu naixement i el de la seva mort- és digne de ser ben recordat. I no sols per la gent de Peralada, sinó per tot el poble català, ja que de músics com ell, per dissort, no m'hem pas tingut gaires...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(29-4-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada