Cada any, pels volts del 23 d'abril, és molta la gent que es pregunta: Va arribar a existir realment sant Jordi? Doncs, tot fa ben creure que sí, malgrat que el Vaticà, al·legant que no, procedí, al principi de la dècada dels 60 del segle passat, a eliminar del santoral el patró de Portugal, Anglaterra, Geòrgia, Grècia, Lituània, Catalunya, Aragó i Moscou, entre molts d'altres països i ciutats, fet que aixecà una gran onada de protestes i que, al cap de pocs mesos, el forçà a tornar-li a posar, si bé d'una manera simbòlica...
Faust Buzand, l'important cronista oriental, explica que fou el bisbe sant Grígoris (sant Gregori) qui introduí les idees del cristianisme a les terres russes del Daghestan, tot afegint que sant Grígoris era, en realitat, sant George (sant Jordi), el qual morí l'any 303, de forma violenta i en plena joventut, per decisió del rei persa Dadià. Aquesta versió sobre la mort de sant Grígoris o sant George és sostinguda per molts historiadors romans contemporanis i, durant una bona colla de temps, acceptada tant a Orient com a Europa, sense cap mena de discussió.
Per altra banda, segons alguns vells relats, els antics temples coneguts avui amb el nom de Sant Jordi, com el que féu construir Constantí el Gran, eren anomenats de Sant Grígoris, ja que els noms de Grígoris i de George quasi no es diferenciaven en res, tant pel que respecta a la pronunciació com a l'escriptura. Més endavant, però, hom utilitzà el de George, de forma generalitzada, atès que la pronunciació s'associava més amb l'idioma grec que no pas amb el llatí, i l'adoració a sant George (sant Jordi, repeteixo) anà creixent arreu del món cristià, alhora que nasqueren una infinitat de llegendes sobre aquest sant, la més cèlebre de les quals és la del drac i la princesa. Una llegenda que, inicialment, era força diferent de com avui la coneixem (i que representen a la vila tarragonina de Montblanc, igual que a d'altres llocs d'Europa, cada 23 d'abril), puix que sant Jordi diuen que matà una enorme serp, i no pas un enorme drac, en un «fet d'armes», on no hi hagué cap princesa per defensar, ni tampoc cap rosa vermella per fer bonic...
Segons els historiadors, la popularitat de les llegendes sobre sant Jordi, que procedien d'Orient, començà a preocupar l'Església romana seriosament, ja que els cristians conegueren, gràcies a ell, la imatge d'un Déu Celestial i el simbolisme de la creu. I per això, i res més que per això, asseguren que se celebrà el I Concili de Roma, on s'ordenà que es parlés poc de sant Jordi, al mateix temps que es confeccionà una biografia seva, en què s'incorporà el fals martiri que patí per ordre de Dioclecià. I dic fals martiri, perquè diversos biògrafs d'aquest emperador romà, entre els quals figuren Eusebi i Lactanci, no dubten a abonar-ho totalment i, a més, indiquen que l'«experimentat guerrer», a part de no figurar en els Annals de Roma entre la gent executada, tindria aleshores uns 9 o 10 anys...
D'altra banda, el Vaticà sempre ha intentat fer desaparèixer, sense que l'èxit mai no l'acompanyés, alguns documents que parlen de sant Jordi i del seu origen rus, conservats en aquells països que han aconseguit eludir la seva influència, documents que contenen llegendes i poemes religiosos referits a la personalitat d'aquest sant tan venerat i popular a Catalunya. Una veneració i popularitat, però, que és força recent, puix que, deixant de banda que tan sols hi ha un poble català que duu el seu nom (el gironí Sant Jordi Desvalls, que celebra per Sant Jordi la seva festa major), fa un centenar d'anys hom deia, quan volia indicar que hi havia escassetat d'alguna cosa, que «n'hi ha menys que capelles de sant Jordi», segons recull Joan Amades a les pàgines del Costumari català, on també el folklorista explica que les Corts Catalanes, reunides al cor de la Seu de Barcelona l'any 1459, decretaren festa el dia de Sant Jordi i manaren que, el 23 d'abril, ningú no es dediqués a cap feina servil ni bastarda. «Malgrat aquesta disposició -assenyala-, la festa no va arrelar i la gent es va mostrar indiferent». Temps més tard, però, després d'haver estat dissolta le Generalitat, començà a celebrar-se, per Sant Jordi, una fira de roses, que era qualificada de «fira dels enamorats», perquè, indica Amades, «hi anaven les parelles de promesos, els nuvis i els qui feia pocs anys que eren casats, i era costum que ells firessin llurs companyes amb un ram de roses», costum que, de mica en mica, s'anà estenent, tot arribant, actualment, a ser practicat arreu de casa nostra, on el cavaller sant Jordi ha esdevingut, en lloc de sant Valentí, el patró dels enamorats.
Faust Buzand menciona, en les seves famoses cròniques, el lloc on morí sant Jordi, citat igualment en algunes obres sèrbies, croates, búlgares i anglosaxones, i que no és altre que un que hi ha ben a prop de la ciutat de Derbent (al Daghestan), en què el sant, lligat a la cua d'un cavall salvatge que corria com un mal esperit, fou arrossegat per un terreny ple de pedres punxegudes, terreny on se l'enterrà i on s'edificà, posteriorment, un temple, del qual encara es conserven algunes ruïnes.
La suposada sepultura de sant Jordi (localitzada ara fa una dotzena d'anys per un grup d'investigadors, encapçalats pel catedràtic i director de la Fundació Benèfica Sant Jordi, M. Adjlev) es troba situada, en concret, en un llogarret antigament denominat Yalgan, un nom que prové de la vella paraula turca «yargan», que significa Jordi. I així, amb el nom de Yurgan, és conegut, en el món turc, un jove predicador que fou l'introductor en aquelles terres de les idees cristianes. Els habitants de Yalgan sempre han respectat d'allò més aquesta sepultura, convertida, des de temps molt reculats, en un lloc de pelegrinatge. I avui dia, la gent del Daghestan (que professa, en la seva majoria, la religió islàmica) diu que l'home que allà hi ha enterrat és sant Yurys, nom que correspon als de Jordi, Jorge, George, Giurdy, Guerguen, etcètera. I, a més, cal destacar que sant Yurys o sant Jordi és un sant veneradíssim per tots els fidels musulmans d'aquell país, ja que afirmen completament convençuts, igual que feien en el passat, que, mercès a ell, conegueren la imatge del Déu Celestial.
Hom assegura, en definitiva, que sant Jordi, per raó del seu origen rus o oriental i de la seva pertinença a l'Església ortodoxa, ha estat menyspreat i maltractat per l'Església catòlica. I podria ser molt bé que fos així. No oblidem que, entre d'altres detalls importants (l'«expulsió» de sant Jordi del seu calendari, sobretot), n'hi ha un que és la mar de significatiu. Un detall, aquest, concretat en el fet que tots els Papes de Roma, sense excepció, sempre han rebutjat dur el nom del cèlebre cavaller...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(22-4-07)
Faust Buzand, l'important cronista oriental, explica que fou el bisbe sant Grígoris (sant Gregori) qui introduí les idees del cristianisme a les terres russes del Daghestan, tot afegint que sant Grígoris era, en realitat, sant George (sant Jordi), el qual morí l'any 303, de forma violenta i en plena joventut, per decisió del rei persa Dadià. Aquesta versió sobre la mort de sant Grígoris o sant George és sostinguda per molts historiadors romans contemporanis i, durant una bona colla de temps, acceptada tant a Orient com a Europa, sense cap mena de discussió.
Per altra banda, segons alguns vells relats, els antics temples coneguts avui amb el nom de Sant Jordi, com el que féu construir Constantí el Gran, eren anomenats de Sant Grígoris, ja que els noms de Grígoris i de George quasi no es diferenciaven en res, tant pel que respecta a la pronunciació com a l'escriptura. Més endavant, però, hom utilitzà el de George, de forma generalitzada, atès que la pronunciació s'associava més amb l'idioma grec que no pas amb el llatí, i l'adoració a sant George (sant Jordi, repeteixo) anà creixent arreu del món cristià, alhora que nasqueren una infinitat de llegendes sobre aquest sant, la més cèlebre de les quals és la del drac i la princesa. Una llegenda que, inicialment, era força diferent de com avui la coneixem (i que representen a la vila tarragonina de Montblanc, igual que a d'altres llocs d'Europa, cada 23 d'abril), puix que sant Jordi diuen que matà una enorme serp, i no pas un enorme drac, en un «fet d'armes», on no hi hagué cap princesa per defensar, ni tampoc cap rosa vermella per fer bonic...
Segons els historiadors, la popularitat de les llegendes sobre sant Jordi, que procedien d'Orient, començà a preocupar l'Església romana seriosament, ja que els cristians conegueren, gràcies a ell, la imatge d'un Déu Celestial i el simbolisme de la creu. I per això, i res més que per això, asseguren que se celebrà el I Concili de Roma, on s'ordenà que es parlés poc de sant Jordi, al mateix temps que es confeccionà una biografia seva, en què s'incorporà el fals martiri que patí per ordre de Dioclecià. I dic fals martiri, perquè diversos biògrafs d'aquest emperador romà, entre els quals figuren Eusebi i Lactanci, no dubten a abonar-ho totalment i, a més, indiquen que l'«experimentat guerrer», a part de no figurar en els Annals de Roma entre la gent executada, tindria aleshores uns 9 o 10 anys...
D'altra banda, el Vaticà sempre ha intentat fer desaparèixer, sense que l'èxit mai no l'acompanyés, alguns documents que parlen de sant Jordi i del seu origen rus, conservats en aquells països que han aconseguit eludir la seva influència, documents que contenen llegendes i poemes religiosos referits a la personalitat d'aquest sant tan venerat i popular a Catalunya. Una veneració i popularitat, però, que és força recent, puix que, deixant de banda que tan sols hi ha un poble català que duu el seu nom (el gironí Sant Jordi Desvalls, que celebra per Sant Jordi la seva festa major), fa un centenar d'anys hom deia, quan volia indicar que hi havia escassetat d'alguna cosa, que «n'hi ha menys que capelles de sant Jordi», segons recull Joan Amades a les pàgines del Costumari català, on també el folklorista explica que les Corts Catalanes, reunides al cor de la Seu de Barcelona l'any 1459, decretaren festa el dia de Sant Jordi i manaren que, el 23 d'abril, ningú no es dediqués a cap feina servil ni bastarda. «Malgrat aquesta disposició -assenyala-, la festa no va arrelar i la gent es va mostrar indiferent». Temps més tard, però, després d'haver estat dissolta le Generalitat, començà a celebrar-se, per Sant Jordi, una fira de roses, que era qualificada de «fira dels enamorats», perquè, indica Amades, «hi anaven les parelles de promesos, els nuvis i els qui feia pocs anys que eren casats, i era costum que ells firessin llurs companyes amb un ram de roses», costum que, de mica en mica, s'anà estenent, tot arribant, actualment, a ser practicat arreu de casa nostra, on el cavaller sant Jordi ha esdevingut, en lloc de sant Valentí, el patró dels enamorats.
Faust Buzand menciona, en les seves famoses cròniques, el lloc on morí sant Jordi, citat igualment en algunes obres sèrbies, croates, búlgares i anglosaxones, i que no és altre que un que hi ha ben a prop de la ciutat de Derbent (al Daghestan), en què el sant, lligat a la cua d'un cavall salvatge que corria com un mal esperit, fou arrossegat per un terreny ple de pedres punxegudes, terreny on se l'enterrà i on s'edificà, posteriorment, un temple, del qual encara es conserven algunes ruïnes.
La suposada sepultura de sant Jordi (localitzada ara fa una dotzena d'anys per un grup d'investigadors, encapçalats pel catedràtic i director de la Fundació Benèfica Sant Jordi, M. Adjlev) es troba situada, en concret, en un llogarret antigament denominat Yalgan, un nom que prové de la vella paraula turca «yargan», que significa Jordi. I així, amb el nom de Yurgan, és conegut, en el món turc, un jove predicador que fou l'introductor en aquelles terres de les idees cristianes. Els habitants de Yalgan sempre han respectat d'allò més aquesta sepultura, convertida, des de temps molt reculats, en un lloc de pelegrinatge. I avui dia, la gent del Daghestan (que professa, en la seva majoria, la religió islàmica) diu que l'home que allà hi ha enterrat és sant Yurys, nom que correspon als de Jordi, Jorge, George, Giurdy, Guerguen, etcètera. I, a més, cal destacar que sant Yurys o sant Jordi és un sant veneradíssim per tots els fidels musulmans d'aquell país, ja que afirmen completament convençuts, igual que feien en el passat, que, mercès a ell, conegueren la imatge del Déu Celestial.
Hom assegura, en definitiva, que sant Jordi, per raó del seu origen rus o oriental i de la seva pertinença a l'Església ortodoxa, ha estat menyspreat i maltractat per l'Església catòlica. I podria ser molt bé que fos així. No oblidem que, entre d'altres detalls importants (l'«expulsió» de sant Jordi del seu calendari, sobretot), n'hi ha un que és la mar de significatiu. Un detall, aquest, concretat en el fet que tots els Papes de Roma, sense excepció, sempre han rebutjat dur el nom del cèlebre cavaller...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(22-4-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada