Un parell de mesos abans d'acomplir-se el trentè aniversari de l'òbit de Maria dels Àngels Vayreda, el 23 de maig, ha sortit publicat un llibre, coordinat per Joan Vallès i Xirau, el seu nét, i editat per l'Institut d'Estudis Empordanesos i la Diputació de Girona, on es parla a bastament d'aquesta Vayreda, la germana gran de la Montserrat, traspassada el novembre passat, ambdues grans poetesses i escriptores.
Maria dels Àngels Vayreda i Trullol, portadora d'uns cognoms realment il·lustres, ja que tant la branca dels Vayreda com la dels Trullol han donat al país prestigioses figures de la pintura, de la literatura i de la ciència, nasqué al petit poble altempordanès de Lladó. «El primer poble de la Garrotxa, per bé que situat de cara a l'Empordà», puntualitzava, però, sempre ella. Després de la Guerra Civil, s'exilià (amb el seu marit, el farmacèutic figuerenc Joan Xirau i Palau, i les seves filles petites) a Mèxic, on, demostrant el seu fabulós enginy, publicà contes, en català, a La Nostra Revista, que dirigia Avel·lí Artís, i, en castellà, novel·les roses i articles a diversos periòdicos. D'altra banda, Maria dels Àngels, durant l'època de la seva estada a l'indicat país americà, es convertí en guionista d'algunes pel·lícules de Mario Moreno, «Cantinflas», com la titulada El portero, que TV3, ara fa dotze anys, oferí un parell de vegades, amb motiu del traspàs del popular actor mexicà i formant part d'un cicle cinematogràfic dedicat als seus millors films, cinta en què apareixia, de forma destacada, l'«anunci» següent: «Una idea de María de los Ángeles Vayreda». D'aquesta manera, Televisió de Catalunya volgué retre homenatge pòstum a «Cantinflas» i, alhora, a l'únic escriptor català que hi havia col·laborat.
Maria dels Àngels, en retornar a la capital de l'Alt Empordà, escrigué dues grans obres poètiques: El testament d'Amèlia, basada en la cançó popular, i La boira als ulls. La primera (on, abans del preludi, es pot llegir: «Adela, filla estimada, recull, des de l'Eternitat, l'essència pura del meu poema») fou, quan aparegué l'any 1964, divulgada arreu del món per la Ràdio de les Valls d'Andorra (primer dita Ando-ràdio i, en els seus últims temps, Sud-ràdio), potentíssima emissora de titularitat francesa. I l'altra gran obra poètica de Maria Àngels Vayreda, La boira als ulls, prologada per Marià Manent i també adreçada a l'Adela, morta prematurament als 25 anys, es publicà pocs mesos després que la inspiradíssima autora de la peça s'hagués anat a reunir, al Més Enllà, amb la seva dissortada i enyorada filla. El 1970, Maria dels Àngels obtingué un guardó importantíssim com a novel·lista, ja que el consistori dels Jocs Florals de Barcelona li atorgà el premi Fastenrath per Encara no sé com sóc. Una novel·la, amb pròleg de Carles Fages de Climent, reeditada un munt de vegades, on desgrana magistralment la vida d'una dona del seu temps i país. I set anys més tard, una altra novel·la seva, Els defraudats, també fou guardonada, encara que pòstumament, amb el premi Josep Pous i Pagès, a Figueres, i es publicà el 1980. No hi ha dubte que Maria dels Àngels Vayreda ocupa un lloc d'honor en el camp de les lletres catalanes, tal com li havia pronosticat Caterina Albert i Paradís, «Víctor Català». Llàstima que la Parca la visités als 66 anys, tot privant-la així de culminar la seva carrera literària amb alguna altra obra brillant que -en la seva privilegiada ment, almenys- ja tenia segurament enllestida...
Durant les meves estades al Principat d'Andorra dels anys 60, el gironí Josep Fontbernat, l'antic director general de Radiodifusió de la Generalitat, amb qui vaig col·laborar a la ràdio andorrana, sempre em parlava, amb profunda devoció, de Maria dels Àngels Vayreda. L'havia ajudada en temps difícils després de la Guerra Civil, havia compartit amb ella, des de la llunyania, el dolor per la pèrdua de l'Adela, a qui havia conegut de ben petiteta a l'exili, juntament amb la seva germaneta Maria, i, mitjançant el correu postal, procurava consolar-la. Val a dir que Maria dels Àngels era com de la seva pròpia família. I l'any 1974, al cap de tres dècades de no haver-se vist, quan es retrobaren a Figueres (ja a les acaballes de les seves vides), en ocasió de la visita fugaç que el mestre Fontbernat féu a Peralada per assistir als actes de record i homenatge a la llegendària cobla La Principal de Peralada, els dos, amb llàgrimes als ulls, es fusionaren en una fraternal abraçada. La relació entre el músic, escriptor i polític Josep Fontbernat i Maria dels Àngels Vayreda fou, sens dubte, una relació d'amistat molt entranyable. I això és el que jo explico a les pàgines d'aquest llibre, que duu un títol ben senzill, M. dels Àngels Vayreda, com ben senzilla era ella, al costat d'una sèrie d'escrits entorn de la seva persona i obra, a part del pròleg i la presentació (d'Eduard Puig Vayreda, president de l'IEE, i de Joan Vallès Xirau, respectivament), signats per Maria Xirau, Roser Clavaguera, Anna Maria Velaz, Carla i Joan Ferrerós, Enric Pujol i Montserrat Vayreda, la qual dedicà, poc abans de finar, un record a la seva germana gran en forma de poema acròstic.
Vaig tenir el goig de conèixer personalment la meva admirada i estimada Maria dels Àngels Vayreda el 1966, després que Fontbernat, que fou qui divulgà, a través de la ràdio andorrana, El testament d'Amèlia, em recomanés: «Aneu a veure la Maria dels Àngels, ara que sou a Ràdio Popular de Figueres, i doneu-li molts records». Josep Fontbernat, antic alcalde accidental de Barcelona, diputat al Parlament de Catalunya, delegat de la Generalitat al Gran Teatre del Liceu -sempre durant l'època republicana-, etcètera, i gran creador de corals, tant a França, com al Principat d'Andorra i a Catalunya, aquell mateix any 1966, després de parlar, el 19 de novembre, en el seu diari i celebrat Glossari andorrà, de la nissaga dels Vayreda, s'acomiadà dels oients d'aquesta formosa i poètica manera: «(...) Bona nit al silenci de can Noguer de Segueró, on han fet niu els que han creat aquesta nissaga dels Vayreda, glòria, honor i orgull de Catalunya! Bona nit a les vinves, als oliverars, als ocells i als conreus i paisatges de l'Empordà i de la Garrotxa, immortalitzats pels Vayreda que hi varen néixer, viure, estimar i morir! Bona nit a la nostra amiga Maria dels Àngels, figura excelsa de la poesia catalana de tots els temps...!».
Un llibre, aquest dedicat a Maria dels Àngels Vayreda, molt ben presentat, que em plau recomanar. I no pas perquè jo en sigui un dels autors, sinó perquè ajuda a redescobrir aquesta insigne figura de les nostres lletres, autora d'alguns destacats guions cinematogràfics per al genialíssim actor asteca Mario Moreno, a la qual, per cert, més d'un anomena la Vayreda d'en «Cantinflas»...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(1-4-07)
Maria dels Àngels Vayreda i Trullol, portadora d'uns cognoms realment il·lustres, ja que tant la branca dels Vayreda com la dels Trullol han donat al país prestigioses figures de la pintura, de la literatura i de la ciència, nasqué al petit poble altempordanès de Lladó. «El primer poble de la Garrotxa, per bé que situat de cara a l'Empordà», puntualitzava, però, sempre ella. Després de la Guerra Civil, s'exilià (amb el seu marit, el farmacèutic figuerenc Joan Xirau i Palau, i les seves filles petites) a Mèxic, on, demostrant el seu fabulós enginy, publicà contes, en català, a La Nostra Revista, que dirigia Avel·lí Artís, i, en castellà, novel·les roses i articles a diversos periòdicos. D'altra banda, Maria dels Àngels, durant l'època de la seva estada a l'indicat país americà, es convertí en guionista d'algunes pel·lícules de Mario Moreno, «Cantinflas», com la titulada El portero, que TV3, ara fa dotze anys, oferí un parell de vegades, amb motiu del traspàs del popular actor mexicà i formant part d'un cicle cinematogràfic dedicat als seus millors films, cinta en què apareixia, de forma destacada, l'«anunci» següent: «Una idea de María de los Ángeles Vayreda». D'aquesta manera, Televisió de Catalunya volgué retre homenatge pòstum a «Cantinflas» i, alhora, a l'únic escriptor català que hi havia col·laborat.
Maria dels Àngels, en retornar a la capital de l'Alt Empordà, escrigué dues grans obres poètiques: El testament d'Amèlia, basada en la cançó popular, i La boira als ulls. La primera (on, abans del preludi, es pot llegir: «Adela, filla estimada, recull, des de l'Eternitat, l'essència pura del meu poema») fou, quan aparegué l'any 1964, divulgada arreu del món per la Ràdio de les Valls d'Andorra (primer dita Ando-ràdio i, en els seus últims temps, Sud-ràdio), potentíssima emissora de titularitat francesa. I l'altra gran obra poètica de Maria Àngels Vayreda, La boira als ulls, prologada per Marià Manent i també adreçada a l'Adela, morta prematurament als 25 anys, es publicà pocs mesos després que la inspiradíssima autora de la peça s'hagués anat a reunir, al Més Enllà, amb la seva dissortada i enyorada filla. El 1970, Maria dels Àngels obtingué un guardó importantíssim com a novel·lista, ja que el consistori dels Jocs Florals de Barcelona li atorgà el premi Fastenrath per Encara no sé com sóc. Una novel·la, amb pròleg de Carles Fages de Climent, reeditada un munt de vegades, on desgrana magistralment la vida d'una dona del seu temps i país. I set anys més tard, una altra novel·la seva, Els defraudats, també fou guardonada, encara que pòstumament, amb el premi Josep Pous i Pagès, a Figueres, i es publicà el 1980. No hi ha dubte que Maria dels Àngels Vayreda ocupa un lloc d'honor en el camp de les lletres catalanes, tal com li havia pronosticat Caterina Albert i Paradís, «Víctor Català». Llàstima que la Parca la visités als 66 anys, tot privant-la així de culminar la seva carrera literària amb alguna altra obra brillant que -en la seva privilegiada ment, almenys- ja tenia segurament enllestida...
Durant les meves estades al Principat d'Andorra dels anys 60, el gironí Josep Fontbernat, l'antic director general de Radiodifusió de la Generalitat, amb qui vaig col·laborar a la ràdio andorrana, sempre em parlava, amb profunda devoció, de Maria dels Àngels Vayreda. L'havia ajudada en temps difícils després de la Guerra Civil, havia compartit amb ella, des de la llunyania, el dolor per la pèrdua de l'Adela, a qui havia conegut de ben petiteta a l'exili, juntament amb la seva germaneta Maria, i, mitjançant el correu postal, procurava consolar-la. Val a dir que Maria dels Àngels era com de la seva pròpia família. I l'any 1974, al cap de tres dècades de no haver-se vist, quan es retrobaren a Figueres (ja a les acaballes de les seves vides), en ocasió de la visita fugaç que el mestre Fontbernat féu a Peralada per assistir als actes de record i homenatge a la llegendària cobla La Principal de Peralada, els dos, amb llàgrimes als ulls, es fusionaren en una fraternal abraçada. La relació entre el músic, escriptor i polític Josep Fontbernat i Maria dels Àngels Vayreda fou, sens dubte, una relació d'amistat molt entranyable. I això és el que jo explico a les pàgines d'aquest llibre, que duu un títol ben senzill, M. dels Àngels Vayreda, com ben senzilla era ella, al costat d'una sèrie d'escrits entorn de la seva persona i obra, a part del pròleg i la presentació (d'Eduard Puig Vayreda, president de l'IEE, i de Joan Vallès Xirau, respectivament), signats per Maria Xirau, Roser Clavaguera, Anna Maria Velaz, Carla i Joan Ferrerós, Enric Pujol i Montserrat Vayreda, la qual dedicà, poc abans de finar, un record a la seva germana gran en forma de poema acròstic.
Vaig tenir el goig de conèixer personalment la meva admirada i estimada Maria dels Àngels Vayreda el 1966, després que Fontbernat, que fou qui divulgà, a través de la ràdio andorrana, El testament d'Amèlia, em recomanés: «Aneu a veure la Maria dels Àngels, ara que sou a Ràdio Popular de Figueres, i doneu-li molts records». Josep Fontbernat, antic alcalde accidental de Barcelona, diputat al Parlament de Catalunya, delegat de la Generalitat al Gran Teatre del Liceu -sempre durant l'època republicana-, etcètera, i gran creador de corals, tant a França, com al Principat d'Andorra i a Catalunya, aquell mateix any 1966, després de parlar, el 19 de novembre, en el seu diari i celebrat Glossari andorrà, de la nissaga dels Vayreda, s'acomiadà dels oients d'aquesta formosa i poètica manera: «(...) Bona nit al silenci de can Noguer de Segueró, on han fet niu els que han creat aquesta nissaga dels Vayreda, glòria, honor i orgull de Catalunya! Bona nit a les vinves, als oliverars, als ocells i als conreus i paisatges de l'Empordà i de la Garrotxa, immortalitzats pels Vayreda que hi varen néixer, viure, estimar i morir! Bona nit a la nostra amiga Maria dels Àngels, figura excelsa de la poesia catalana de tots els temps...!».
Un llibre, aquest dedicat a Maria dels Àngels Vayreda, molt ben presentat, que em plau recomanar. I no pas perquè jo en sigui un dels autors, sinó perquè ajuda a redescobrir aquesta insigne figura de les nostres lletres, autora d'alguns destacats guions cinematogràfics per al genialíssim actor asteca Mario Moreno, a la qual, per cert, més d'un anomena la Vayreda d'en «Cantinflas»...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(1-4-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada