L'Arxiu de la Corona d'Aragó nasqué l'any 1318, gràcies a la iniciativa del rei Jaume II, conscient del valor polític i històric que tenien els documents que expedia la seva Cancelleria, per tal de defensar la legalitat dels territoris que ocupava. Dividit en nou seccions (la de la Reial Cancelleria, la del Consell d'Aragó, la de la Generalitat de Catalunya, etc., així com l'anomenada Diversos i Col·leccions, que inclou actes de col·legis professionals i fons nobiliaris i familiars), l'Arxiu de la Corona d'Aragó, el més antic d'Europa, disposa d'un parell de seus a la Ciutat Comtal i té un patronat, fundat recentment, que presideix la ministra de Cultura espanyola, Carmen Calvo, en tractar-se d'una entitat de titularitat estatal.
El director de Temps de Franja, Màrio Sasot, explica, en el darrer número de la indicada revista, que fou molt il·lustrativa la seva assistència com a informador a l'acte de constitució d'aquest patronat, celebrat a Barcelona, amb la presència de la citada ministra, així com amb la dels presidents de les comunitats autònomes pertanyents a l'antic Regne. O sigui, el de Catalunya, José Montilla; el d'Aragó, Marcelino Iglesias; el de Balears, Jaime Matas, i el de València, Francisco Camps (dos del PP i dos del PSOE), que mostraren les seves divergències polítiques i l'interès divers que suscita a cada territori la gestió conjunta de l'Arxiu. Sasot, després d'assenyalar que fou curiós observar que el president balear, Jaime Matas (PP), obrí el foc de les intervencions bilingües -un bocí en castellà i un altre en català-, opció que seguiren (premetidament?, per inèrcia?) la resta de presidents de l'antiga Corona d'Aragó, diu que alguns periodistes «vam al·lucinar bombolles en veure Francisco Camps -també del PP- parlar animadament amb Matas i amb els altres presidents, mentre prenien cava o veien la interessant exposició inaugurada a la planta baixa del Palau del Lloctinent, en una llengua que diu que no és la seua ni l'après mai. I entenia i se l'entenia tot! Tot un portent, el senyor Camps...!».
Però el que més li cridà l'atenció, al director de Temps de Franja, fou que alguns dels periodistes aragonesos que anaren a cobrir l'acte quedessin bocabadats, en descobrir que el seu president (Marcelino Iglesias, del PSOE) parlés tan bé el català, i afegeix: «No és d'estranyar el seu desconeixement d'aquest fet, perquè (...) la TV pública aragonesa es va cuidar de resumir només la part castellana del discurs, "per respecte als televidents que no l'entendrien", em va replicar un jove periodista de Aragón Televisión (la... nostra?)».
Marcelino -o Marcel·lí- Iglesias parla tan bé el català, perquè és un català de soca-rel de la Franja de Ponent. I les poques vegades que jo l'he sentit expressar-se en la nostra llengua ho ha fet correctíssimament. Em recorda la meva àvia materna (pel que m'han explicat, ja que morí ben jove a Girona i no la vaig arribar a conèixer), que també era franjolina i exhibia amb orgull, a més, un certificat de la seva partida de baptisme expedit pel Bisbat de Lleida en català. No té res de sorprenent, doncs, que Marcel·lí Iglesias, com a franjolí, domini la llengua de la Franja. El que sí que sorprèn és que ho amagui, o que li amaguin, i que el seu català -i el dels franjolins- sigui menyspreat a les Corts aragoneses, després de dues dècades de reclamar la Franja de Ponent (que inclou territoris de les províncies d'Osca, Terol i Saragossa) la seva cooficialitat sense èxit. Unes Corts aragoneses, per cert, on no fa gaire que el català fou anomenat «xapurrejat», sense aixecar quasi cap protesta. No obstant això, Temps de Franja recorda, en l'editorial, que, des de l'associacionisme, s'ha continuat treballant en pro de la dignificació de la llengua i la cultura catalanes de la Franja, tot citant, entre moltes activitats, les Jornades del Matarranya. «Ara bé -recalca-, com va deixar palès la trobada matarranyenca, la preocupació i l'aparició als mitjans de comunicació turolencs del Matarranya és ben minsa, i això que existeix la columna de "Viles i gent" a la premsa comarcal i "Lo Cressol" al Diario de Teruel».
Referent al sector nord de la Franja, on Lleida és la receptora de la franja septentrional enfront d'una llunyana Osca o unes despreocupades Barbastre i Montsó, l'editorial, després d'assenyalar que la macro-Ribagorça és un territori que té una part important dins la Franja, i que, a més, últimament tant la zona pirinenca com la prepirinenca gaudeixen d'un dinamisme econòmic poc conegut, però admirat per l'economista Ramon Tremosa als seus articles a l'Avui, denuncia que «malgrat això, per a tota la premsa, fins i tot la comarcal, el que prima és la capital, la Graus-gorça, que junt amb Campo, Benasc i Castilló de Sos acaparen la informació, quedant en darrer lloc Benavarri. D'aquesta manera, la desinformació sobre les llargues valls de l'Isàvena i la Noguera Ribargoçana és pràcticament total, i no cal dir si ens referim als actes que s'hi fan en català (...) Així, des de les corporacions municipals i comarcals, com també des de la premsa provincial, es realitza, conscientment o inconscientment, una desinformació i una censura lingüística que recorden èpoques passades, que molts pensàvem que ja estaven superades». Cosa que a mi, com cal suposar, em sembla d'allò més greu...
I acaba dient l'editorial que, en definitiva, el 2006 ha estat un any d'abundants treballs en i pel català per part de les associacions de la Franja, que no sempre han calat en el subconscient dels habitants de les capitals aragoneses, poc sensibles a la diversitat cultural del territori, ni en una part dels veïns franjolins que viuen i treballen a la Franja, o que hi estiuegen i l'estimen. «Poc podem fer en la nostra tasca divulgativa -conclou-, si les corporacions i els mitjans de comunicació no difonen les nostres agendes. Encara que sempre quedarà la tasca dels mitjans propis i Internet per a demostrar que encara sobrevivim amb força i dinamisme. Per la qual cosa, tot i que la Franja, en ocasions, sembla inexistent..., podem afirmar que sí que ho és, però segons per a qui!».
Ah!, m'oblidava de dir que el títol de l'editorial de Temps de Franja és el mateix que he posat a aquest article: «Una franja inexistent?». Ai, si la pobra de la meva àvia materna veiés les coses que passen a la Franja de Ponent i el que es «cou» al Govern d'Aragó relatiu a la seva terra natal...! Estic segur que la meva àvia materna, que des de l'any 1933 dorm el son etern al cementiri gironí de Palau-sacosta, es mostraria molt contrariada. És clar que també estaria orgullosa de tenir un nét, com jo, que coneix la Franja -terra catalana que, en certa manera, també és la meva- i que sempre procura donar-la a conèixer, enaltir-la i defensar-la com es mereix...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(25-3-07)
El director de Temps de Franja, Màrio Sasot, explica, en el darrer número de la indicada revista, que fou molt il·lustrativa la seva assistència com a informador a l'acte de constitució d'aquest patronat, celebrat a Barcelona, amb la presència de la citada ministra, així com amb la dels presidents de les comunitats autònomes pertanyents a l'antic Regne. O sigui, el de Catalunya, José Montilla; el d'Aragó, Marcelino Iglesias; el de Balears, Jaime Matas, i el de València, Francisco Camps (dos del PP i dos del PSOE), que mostraren les seves divergències polítiques i l'interès divers que suscita a cada territori la gestió conjunta de l'Arxiu. Sasot, després d'assenyalar que fou curiós observar que el president balear, Jaime Matas (PP), obrí el foc de les intervencions bilingües -un bocí en castellà i un altre en català-, opció que seguiren (premetidament?, per inèrcia?) la resta de presidents de l'antiga Corona d'Aragó, diu que alguns periodistes «vam al·lucinar bombolles en veure Francisco Camps -també del PP- parlar animadament amb Matas i amb els altres presidents, mentre prenien cava o veien la interessant exposició inaugurada a la planta baixa del Palau del Lloctinent, en una llengua que diu que no és la seua ni l'après mai. I entenia i se l'entenia tot! Tot un portent, el senyor Camps...!».
Però el que més li cridà l'atenció, al director de Temps de Franja, fou que alguns dels periodistes aragonesos que anaren a cobrir l'acte quedessin bocabadats, en descobrir que el seu president (Marcelino Iglesias, del PSOE) parlés tan bé el català, i afegeix: «No és d'estranyar el seu desconeixement d'aquest fet, perquè (...) la TV pública aragonesa es va cuidar de resumir només la part castellana del discurs, "per respecte als televidents que no l'entendrien", em va replicar un jove periodista de Aragón Televisión (la... nostra?)».
Marcelino -o Marcel·lí- Iglesias parla tan bé el català, perquè és un català de soca-rel de la Franja de Ponent. I les poques vegades que jo l'he sentit expressar-se en la nostra llengua ho ha fet correctíssimament. Em recorda la meva àvia materna (pel que m'han explicat, ja que morí ben jove a Girona i no la vaig arribar a conèixer), que també era franjolina i exhibia amb orgull, a més, un certificat de la seva partida de baptisme expedit pel Bisbat de Lleida en català. No té res de sorprenent, doncs, que Marcel·lí Iglesias, com a franjolí, domini la llengua de la Franja. El que sí que sorprèn és que ho amagui, o que li amaguin, i que el seu català -i el dels franjolins- sigui menyspreat a les Corts aragoneses, després de dues dècades de reclamar la Franja de Ponent (que inclou territoris de les províncies d'Osca, Terol i Saragossa) la seva cooficialitat sense èxit. Unes Corts aragoneses, per cert, on no fa gaire que el català fou anomenat «xapurrejat», sense aixecar quasi cap protesta. No obstant això, Temps de Franja recorda, en l'editorial, que, des de l'associacionisme, s'ha continuat treballant en pro de la dignificació de la llengua i la cultura catalanes de la Franja, tot citant, entre moltes activitats, les Jornades del Matarranya. «Ara bé -recalca-, com va deixar palès la trobada matarranyenca, la preocupació i l'aparició als mitjans de comunicació turolencs del Matarranya és ben minsa, i això que existeix la columna de "Viles i gent" a la premsa comarcal i "Lo Cressol" al Diario de Teruel».
Referent al sector nord de la Franja, on Lleida és la receptora de la franja septentrional enfront d'una llunyana Osca o unes despreocupades Barbastre i Montsó, l'editorial, després d'assenyalar que la macro-Ribagorça és un territori que té una part important dins la Franja, i que, a més, últimament tant la zona pirinenca com la prepirinenca gaudeixen d'un dinamisme econòmic poc conegut, però admirat per l'economista Ramon Tremosa als seus articles a l'Avui, denuncia que «malgrat això, per a tota la premsa, fins i tot la comarcal, el que prima és la capital, la Graus-gorça, que junt amb Campo, Benasc i Castilló de Sos acaparen la informació, quedant en darrer lloc Benavarri. D'aquesta manera, la desinformació sobre les llargues valls de l'Isàvena i la Noguera Ribargoçana és pràcticament total, i no cal dir si ens referim als actes que s'hi fan en català (...) Així, des de les corporacions municipals i comarcals, com també des de la premsa provincial, es realitza, conscientment o inconscientment, una desinformació i una censura lingüística que recorden èpoques passades, que molts pensàvem que ja estaven superades». Cosa que a mi, com cal suposar, em sembla d'allò més greu...
I acaba dient l'editorial que, en definitiva, el 2006 ha estat un any d'abundants treballs en i pel català per part de les associacions de la Franja, que no sempre han calat en el subconscient dels habitants de les capitals aragoneses, poc sensibles a la diversitat cultural del territori, ni en una part dels veïns franjolins que viuen i treballen a la Franja, o que hi estiuegen i l'estimen. «Poc podem fer en la nostra tasca divulgativa -conclou-, si les corporacions i els mitjans de comunicació no difonen les nostres agendes. Encara que sempre quedarà la tasca dels mitjans propis i Internet per a demostrar que encara sobrevivim amb força i dinamisme. Per la qual cosa, tot i que la Franja, en ocasions, sembla inexistent..., podem afirmar que sí que ho és, però segons per a qui!».
Ah!, m'oblidava de dir que el títol de l'editorial de Temps de Franja és el mateix que he posat a aquest article: «Una franja inexistent?». Ai, si la pobra de la meva àvia materna veiés les coses que passen a la Franja de Ponent i el que es «cou» al Govern d'Aragó relatiu a la seva terra natal...! Estic segur que la meva àvia materna, que des de l'any 1933 dorm el son etern al cementiri gironí de Palau-sacosta, es mostraria molt contrariada. És clar que també estaria orgullosa de tenir un nét, com jo, que coneix la Franja -terra catalana que, en certa manera, també és la meva- i que sempre procura donar-la a conèixer, enaltir-la i defensar-la com es mereix...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(25-3-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada