Quasi al costat mateix del nínxol del cementiri de Figueres on dormen el son etern els meus pares polítics, n'hi ha un que diu: «Martí Vilanova i Purcallas. Figueres, 1866-Aulnay-sous-Bois, França, 1930)». Es tracta del nínxol que contenen les despulles d'aquest patriota català, protagonista destacat dels fets de Prats de Molló i secretari de Francesc Macià, mort a l'exili. A la làpida, però, hi ha un error, ja que Martí Vilanova, que apareix fotografiat a la Gran Enciclopèdia Catalana, juntament amb Ventura Gassol i d'altres companys més (detinguts tots per la policia francesa, després del fracassat intent d'envair Catalunya, el novembre del 1926, sota les ordres de l'«Avi», per proclamar-hi la República), en el moment del seu traspàs no tenia pas 64 anys, com per equivocació es fa constar -tret de les dades que figuren a la dita làpida- en alguns llocs, sinó 34. El 9 del metàl·lic 1896, que hi havia al marbre, es capgirà, de forma fortuïta, i hi quedà -i encara hi queda- ben col·locat el 1866. Això és el que succeí fa temps i que, no fa gaire, em contà un antic funcionari de l'Ajuntament de la capital altempordanesa, el qual assistí, de ben petit i acompanyat del seu pare, a l'acte d'aquell sepeli, celebrat el 1930 al cementiri figuerenc, on foren traslladades, des de París, les restes de Martí Vilanova. A més, m'assegurà que una cunyada d'en Martí, abans de ser enterrat, li posà entre les mans un rosari...
Martí Vilanova, segons ara m'ha confirmat el seu nét, fill de Jordi Vilanova, mort també molt jove i enterrat al cementiri de Figueres als anys 80, amb l'assistència de l'expresident Josep Tarradellas (Jordi Pujol ja l'havia rellevat en el càrrec), tingué una gran influència en el moviment republicà i federal de la seva època. Així, col·laborà estretament amb els joves agitadors polítics figuerencs Jaume Miravitlles i Salvador Dalí. «De fet -m'ha dit-, eren bons amics. I, pel que relata Dalí a la seva autobiografia, el meu avi el va salvar d'ofegar-se en una galleda d'aigua, mentre pintava una pancarta al terrat de casa. Junts, tots tres van fundar, a Figueres, el grup marxista Renovación Social i van publicar el primer número del seu periòdic, amb el mateix nom, el 26 de desembre del 1921». Per la seva part, Miravitlles, de qui ara es compleix el centenari de la seva naixença, en el llibre El ritme de la revolució, hi conta, en el capítol «Martí Vilanova, el meu germà gran», el següent: «En acabar la Guerra Europea, jo tenia 10 anys, en Martí, 20. Als mítings, per poder veure l'orador, ell m'alçava al damunt de les espatlles. En aquesta mateixa època, i sota la impulsió de Martí Vilanova, Salvador Dalí visqué el període més romàntic i més generós de la seva existència. Més tard, capitanejats per en Martí, fundàrem un grup, Renovación Social, adherit a la III Internacional. Ha estat, segurament, el primer crit a favor de Rússia que s'ha donat a Espanya».
En iniciar-se la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, Martí Vilanova fou arrestat, per repartir un manifest de Francesc Macià, i engarjolat a la presó de Figueres durant mig any. Tant ell com «Met» Miravitlles, empresonat igualment pel mateix delicte, foren condemnats i desterrats a l'exili. I també fou arrestat Salvador Dalí, per haver cremat, segons es diu, una bandera espanyola, en ocasió d'una visita que efectuà el rei a la capital de l'Alt Empordà, però, al final, se l'absolgué. Aquell any 1924, en Martí es casà a Cervera de la Merenda (Catalunya Nord), oficiant la cerimònia religiosa mossèn Barceló, que també es trobava exiliat, matrimoni apadrinat per Macià, personatge a qui Martí Vilanova s'uní ple d'entusiasme i arribà a encapçalar, a Prats de Molló, una de les dues columnes que volien entrar al territori català. Engarjolat de nou, aquesta vegada a La Santé de París, hi escrigué, allà, l'article «Recobrament nacional?», que es publicà a la revista Ressorgiment, de Buenos Aires. El 8 de febrer del 1930, caiguda la dictadura d'en Primo, morí de pulmonia a Aulnay-sous-Bois, un any abans de les eleccions municipals. I el 9 de desembre del 1931, nomenaren l'actual carrer barceloní Ciutat de Granada/Sant Quintí, segon tram, carrer de Martí Vilanova, fins a l'acabament de la Guerra Civil.
En els citats fets de Prats de Molló, l'actuació de Martí Vilanova fou molt important, segons relata Josep Fontbernat -que també participà en aquella aventura- en el seu llibre La batalla de Prats de Molló (Editorial Proa, Barcelona 1930). El fill del poble d'Estanyol (municipi gironí de Bescanó) hi conta fil per randa tot el que féu Vilanova, des que arribà a París, on ell i Miravitlles l'acolliren, obeint l'ordre de l'«Avi», fins al seu òbit, i li dedica un encès elogi, un cop ha consignat que les despulles de Martí Vilanova foren portades a Figueres, després del funeral celebrat a París, al qual les autoritats franceses prohibiren que assistís Macià. Per això no tingué res d'estrany que, en retornar aquest de l'exili, anés immediatament al cementiri de la capital de l'Alt Empordà, per tal de dipositar una corona de llorer a la tomba de qui havia estat el seu fidel servidor, acompanyat per tots els figuerencs. Poc temps després, amb la proclamació de la República espanyola, molts carrers de la ciutat canviaren de denominació. I un d'ells fou el de Sant Cristòfor, que passà a dir-se carrer de Martí Vilanova, fins al 1939, i que, igual que el de Barcelona, després de la mort de Franco no li ha estat retornat.
Martí Vilanova, el mestre del jove agitador polític Salvador Dalí, és un dels grans oblidats d'aquells temps. Ara, però, la seva família vol reparar l'oblit d'un figuerenc (amb la publicació, entre d'altres coses, d'un llibre biogràfic), que, a finals dels anys 20 i començament dels 30, vivia a Aulnay-sous-Bois, on tenia una botiga d'electricitat i anava cada dos per tres a París per assistir als cursos de tota mena d'estudis socials que s'hi feien. D'un figuerenc que, en paraules de Fontbernat -escrites en el seu llibre abans citat-, «era segurament l'home més ben preparat per a revenir a Catalunya i orientar les masses proletàries sovint addictes a falsos redemptors. El fet d'armes de Prats de Molló li havia donat experiència justa i suficient. Martí Vilanova era un convençut de les doctrines de Karl Marx i les meditava per a poder-les exterioritzar un dia davant les masses catalanes, amb aquella violència i convicció que eren les seves qualitats de ciutadà». La Parca, que el visità molt jove -als 34 anys, insisteixo-, li impedí que ho fes. La mort de Martí Vilanova fou, sens dubte, massa prematura...
Extret de l'article "La prematura
mort de Martí Vilanova",
Martí Vilanova, segons ara m'ha confirmat el seu nét, fill de Jordi Vilanova, mort també molt jove i enterrat al cementiri de Figueres als anys 80, amb l'assistència de l'expresident Josep Tarradellas (Jordi Pujol ja l'havia rellevat en el càrrec), tingué una gran influència en el moviment republicà i federal de la seva època. Així, col·laborà estretament amb els joves agitadors polítics figuerencs Jaume Miravitlles i Salvador Dalí. «De fet -m'ha dit-, eren bons amics. I, pel que relata Dalí a la seva autobiografia, el meu avi el va salvar d'ofegar-se en una galleda d'aigua, mentre pintava una pancarta al terrat de casa. Junts, tots tres van fundar, a Figueres, el grup marxista Renovación Social i van publicar el primer número del seu periòdic, amb el mateix nom, el 26 de desembre del 1921». Per la seva part, Miravitlles, de qui ara es compleix el centenari de la seva naixença, en el llibre El ritme de la revolució, hi conta, en el capítol «Martí Vilanova, el meu germà gran», el següent: «En acabar la Guerra Europea, jo tenia 10 anys, en Martí, 20. Als mítings, per poder veure l'orador, ell m'alçava al damunt de les espatlles. En aquesta mateixa època, i sota la impulsió de Martí Vilanova, Salvador Dalí visqué el període més romàntic i més generós de la seva existència. Més tard, capitanejats per en Martí, fundàrem un grup, Renovación Social, adherit a la III Internacional. Ha estat, segurament, el primer crit a favor de Rússia que s'ha donat a Espanya».
En iniciar-se la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, Martí Vilanova fou arrestat, per repartir un manifest de Francesc Macià, i engarjolat a la presó de Figueres durant mig any. Tant ell com «Met» Miravitlles, empresonat igualment pel mateix delicte, foren condemnats i desterrats a l'exili. I també fou arrestat Salvador Dalí, per haver cremat, segons es diu, una bandera espanyola, en ocasió d'una visita que efectuà el rei a la capital de l'Alt Empordà, però, al final, se l'absolgué. Aquell any 1924, en Martí es casà a Cervera de la Merenda (Catalunya Nord), oficiant la cerimònia religiosa mossèn Barceló, que també es trobava exiliat, matrimoni apadrinat per Macià, personatge a qui Martí Vilanova s'uní ple d'entusiasme i arribà a encapçalar, a Prats de Molló, una de les dues columnes que volien entrar al territori català. Engarjolat de nou, aquesta vegada a La Santé de París, hi escrigué, allà, l'article «Recobrament nacional?», que es publicà a la revista Ressorgiment, de Buenos Aires. El 8 de febrer del 1930, caiguda la dictadura d'en Primo, morí de pulmonia a Aulnay-sous-Bois, un any abans de les eleccions municipals. I el 9 de desembre del 1931, nomenaren l'actual carrer barceloní Ciutat de Granada/Sant Quintí, segon tram, carrer de Martí Vilanova, fins a l'acabament de la Guerra Civil.
En els citats fets de Prats de Molló, l'actuació de Martí Vilanova fou molt important, segons relata Josep Fontbernat -que també participà en aquella aventura- en el seu llibre La batalla de Prats de Molló (Editorial Proa, Barcelona 1930). El fill del poble d'Estanyol (municipi gironí de Bescanó) hi conta fil per randa tot el que féu Vilanova, des que arribà a París, on ell i Miravitlles l'acolliren, obeint l'ordre de l'«Avi», fins al seu òbit, i li dedica un encès elogi, un cop ha consignat que les despulles de Martí Vilanova foren portades a Figueres, després del funeral celebrat a París, al qual les autoritats franceses prohibiren que assistís Macià. Per això no tingué res d'estrany que, en retornar aquest de l'exili, anés immediatament al cementiri de la capital de l'Alt Empordà, per tal de dipositar una corona de llorer a la tomba de qui havia estat el seu fidel servidor, acompanyat per tots els figuerencs. Poc temps després, amb la proclamació de la República espanyola, molts carrers de la ciutat canviaren de denominació. I un d'ells fou el de Sant Cristòfor, que passà a dir-se carrer de Martí Vilanova, fins al 1939, i que, igual que el de Barcelona, després de la mort de Franco no li ha estat retornat.
Martí Vilanova, el mestre del jove agitador polític Salvador Dalí, és un dels grans oblidats d'aquells temps. Ara, però, la seva família vol reparar l'oblit d'un figuerenc (amb la publicació, entre d'altres coses, d'un llibre biogràfic), que, a finals dels anys 20 i començament dels 30, vivia a Aulnay-sous-Bois, on tenia una botiga d'electricitat i anava cada dos per tres a París per assistir als cursos de tota mena d'estudis socials que s'hi feien. D'un figuerenc que, en paraules de Fontbernat -escrites en el seu llibre abans citat-, «era segurament l'home més ben preparat per a revenir a Catalunya i orientar les masses proletàries sovint addictes a falsos redemptors. El fet d'armes de Prats de Molló li havia donat experiència justa i suficient. Martí Vilanova era un convençut de les doctrines de Karl Marx i les meditava per a poder-les exterioritzar un dia davant les masses catalanes, amb aquella violència i convicció que eren les seves qualitats de ciutadà». La Parca, que el visità molt jove -als 34 anys, insisteixo-, li impedí que ho fes. La mort de Martí Vilanova fou, sens dubte, massa prematura...
Extret de l'article "La prematura
mort de Martí Vilanova",
original d'Emili Casademont i Comas
(Diari de Girona, 4-3-07)
(Diari de Girona, 4-3-07)
2 comentaris:
Quins temps, quines ideologies, quines forces...
Com n'és d'admirable tot plegat!
(digué en Jaume Miravitlles Rogers, fill d'en "Met", des de Roses el 5 de febrer de l'any 2010...).
j.miravitlles@yahoo.es
Un excel·lent article. No vaig tenir la sort de tractar Emili Casademont, el qual possiblement m'hauria sabut donar indicis sobre una investigació que fa mesos he iniciat. Ho publicaré aquí per si algú em pot donar una pista. Resulta que, fa 20 anys a una conferència, Carod-Rovira va explicar que en la preparació del complot de Prats de Molló un accident va fer una víctima i va ser un voluntari mallorquí. No hi ha hagut manera de trobar la font d'aquesta notícia. En Josep Lluís em va dir que ho va llegir a qualque llibre sobre aquell episodi, però no ho he sabut trobar. Si algú en sap res, m'ho podria indicar al correu balutxo@gmail.com o via feisbuc a Bartomeu Mestre. Moltes de gràcies!
Publica un comentari a l'entrada