L'any 1761, l'himne espanyol apareix mencionat per primera vegada. I ho fa al Libro de Ordenanza de los toques militares de la Infantería Española, de Manuel Espinosa, on hi ha la particel·la, sota el títol Marcha Granadera o Marcha de Granaderos, d'autor desconegut. L'himne espanyol, pràcticament el més antic d'Europa, és un dels pocs himnes del món que no té lletra oficial. N'ha tingut, això sí, d'extraoficials, com aquella d'Eduardo Marquina que, durant el regnat d'Alfons XIII, es cantà, si bé no aconseguí arrelar gaire, i que començava així: «Gloria, gloria, corona de la Patria/ corona de luz/ que es oro en tu pendón». O com aquella altra lletra que l'any 1942, sota la dictadura del general Franco, li posà José María Pemán: «Viva España, alzad los brazos/ hijos del pueblo español,/ que vuelve a resurgir». Etcètera. Una lletra, aquesta última, que als de la meva generació ens feien cantar a l'escola, però que, a tall de conya, transformàvem en un «Viva Espanya, penjada en una canya/ i si la canya cau,/ Espanya adéu-siau». I també etcètera.
Aquella lletra de'n Pemán no ens feia gens de gràcia. La solíem trobar feixista, com la sol trobar igualment feixista la gent d'avui dia. I d'aquesta manera, anà quedant, de mica en mica, arraconada. Però no ocorregué pas el mateix amb la música del vell himne espanyol, atès que s'ha mantingut viva. De fet, l'antiga Marcha Granadera o la Marcha de Granaderos sempre ha estat l'himne espanyol -que s'ha tocat, sobretot, davant els reis-, tret del període republicà del 1931 al 1939, en què se substituí per l'himne de Riego, però, tal com assenyalava abans, sense lletra oficial, ja que tots els intents per dotar-lo d'una que acontentés tothom, en una Espanya constituïda per una varietat de pobles que ja tenen el seu himne propi, han fracassat.
Parlant d'himnes nacionals, l'himne andorrà és un cas ben diferent de l'espanyol. I així, dimarts passat, dia 13, ho posava en relleu el Diari d'Andorra, juntament amb el fet de celebrar-se, el mateix dia, el 14è aniversari de la Constitució del país dels Pirineus, l'únic del món que té el català com a llengua oficial i que, com a membre de ple dret, forma part de l'ONU. L'himne del Principat d'Andorra és un himne força modern, ja que fou estrenat el 8 de setembre del 1921 al santuari de la Verge de Meritxell, amb motiu de la festa nacional andorrana. La seva música la compongué un capellà lauredià -natural de la parròquia o poble de Sant Julià de Lòria-, anomenat Enric Marfany, canonge de la catedral de la Seu d'Urgell, que el 1919 fou destinat a Burgos i que, dos anys més tard, rebé la púrpura cardenalícia. Pel que fa a la seva lletra, cal indicar que aquesta és original de Joan Baptista Benlloch, un eclesiàstic nascut a València, administrador apostòlic de la diòcesi de Solsona, nomenat, el 1906, bisbe de la Seu d'Urgell i, en conseqüència, copríncep d'Andorra. Durant el seu pontificat, per cert, promogué algunes obres importants, com la carretera que uneix la Seu amb Andorra, raó per la qual és recordat amb estimació -morí el 1926- al país de la Mare de Déu de Meritxell, on té dedicada una cèntrica plaça a Andorra la Vella. La lletra que el príncep Benlloch posà a l'himne nacional andorrà és aquesta: «El gran Carlemany, mon pare,/ dels alarbs em deslliurà,/ i del cel vida em donà/ de Meritxell la gran Mare.// Princesa nasquí i pubilla/ entre dos nacions neutral;/ sols resto l'única filla/ de l'imperi de Carlemany.// Creient i lliure onze segles,/ creient i lliure vull ser./ Siguin els furs mos tutors/ i mos Prínceps defensors.» En aquesta lletra, s'hi barreja molt l'emperador Carlemany, el mateix que arribà a ser venerat com a sant a la catedral de Girona. La veritat, però, és que mai no s'ha pogut demostrar que Carlemany deslliurés els andorrans dels alarbs. Es tracta d'un antiga llegenda que els andorrans admeten com a real. De la mateixa manera que també admeten com a real que Andorra es digui així a causa del fet d'haver donat Carlemany el nom d'Andor a aquest territori, la bellesa del qual sempre ha estat comparada amb l'exhibida abans per la Vall de Sant Daniel, quan la mà de l'home no havia comès tants estralls en aquest indret gironí...
Fins aquí, tot sembla correcte. O, millor dit, més o menys correcte. Però el Diari d'Andorra adverteix que, si algú pretén explotar comercialment la música de l'himne andorrà, s'haurà d'adreçar a una família que viu a La Corunya, ja que «Rafael Castro-Acuña Marfany té els drets d'autor de la música que va compondre l'oncle de la seva mare, mossèn Enric Marfany Bons». Aquest Castro-Acuña Marfany mai no conegué mossèn Marfany, puix que nasqué el mateix any que ell morí, o sigui, el 1942, però aconseguí fer-se amb la propietat legal de la particel·la de l'himne andorrà. I sembla que qui hi influí molt, en això, fou una de les dues germanes del capellà, la Balbina, que es traslladà a casa d'en Castro, després de l'òbit del seu germà, i explicà -en català, perquè no parlava amb fluïdesa el castellà- que mossèn Marfany havia estat un músic excel·lent i bona persona.
En efecte, el lauredià mossèn Enric Marfany fou un músic excel·lent, a part de bona persona, segons s'ha pogut comprovar, que exercí d'organista de la catedral de la Seu d'Urgell des dels 22 anys. I una carta que un seu amic, Salvador Codina, adreçà a la família de Galícia, el 1991, identifica Marfany com «una estrella de primera magnitud de la música». Codina, a més, recorda que el rei Alfons XIII, en una visita que efectuà a la Seu, proposà al compositor de la particel·la de l'himne d'Andorra que fos l'organista del palau reial a Madrid. «L'orgue catedralici vibrava, sota les seves mans; el rei, en escoltar la tonalitat, es va interessar immeditament pel músic i li va oferir ser l'organista de palau, però Marfany ho va refusar amablement», relata la carta. Aquesta proposta del monarca espanyol tingué lloc el 1923, o sigui, dos anys després de la primera interpretació de l'himne andorrà al santuari de Meritxell.
Ara, la música de l'himne nacional del Principat d'Andorra es troba protegida per la Societat General d'Autors i Editors d'Espanya. I Rafael Castro-Acuña Marfany, segons la informació facilitada pel Diari d'Andorra, «cobra uns 30 euros anuals pels drets d'autor», la qual cosa significa que ben poca gent la utilitza comercialment. I és que l'himne d'Andorra tan sols es fa servir per a actes oficials. Passa el mateix que amb l'himme espanyol, però amb la gran diferència que aquest no té lletra oficial i que, malgrat la prohibició existent, la seva música és, en ocasions, emprada per gent rara de cara als seus interessos personals o electorals, com sol passar en les manifestacions del carrer, protagonitzades a Madrid pel PP, contra el govern de José Luis Rodríguez Zapatero...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(18-3-07)
Aquella lletra de'n Pemán no ens feia gens de gràcia. La solíem trobar feixista, com la sol trobar igualment feixista la gent d'avui dia. I d'aquesta manera, anà quedant, de mica en mica, arraconada. Però no ocorregué pas el mateix amb la música del vell himne espanyol, atès que s'ha mantingut viva. De fet, l'antiga Marcha Granadera o la Marcha de Granaderos sempre ha estat l'himne espanyol -que s'ha tocat, sobretot, davant els reis-, tret del període republicà del 1931 al 1939, en què se substituí per l'himne de Riego, però, tal com assenyalava abans, sense lletra oficial, ja que tots els intents per dotar-lo d'una que acontentés tothom, en una Espanya constituïda per una varietat de pobles que ja tenen el seu himne propi, han fracassat.
Parlant d'himnes nacionals, l'himne andorrà és un cas ben diferent de l'espanyol. I així, dimarts passat, dia 13, ho posava en relleu el Diari d'Andorra, juntament amb el fet de celebrar-se, el mateix dia, el 14è aniversari de la Constitució del país dels Pirineus, l'únic del món que té el català com a llengua oficial i que, com a membre de ple dret, forma part de l'ONU. L'himne del Principat d'Andorra és un himne força modern, ja que fou estrenat el 8 de setembre del 1921 al santuari de la Verge de Meritxell, amb motiu de la festa nacional andorrana. La seva música la compongué un capellà lauredià -natural de la parròquia o poble de Sant Julià de Lòria-, anomenat Enric Marfany, canonge de la catedral de la Seu d'Urgell, que el 1919 fou destinat a Burgos i que, dos anys més tard, rebé la púrpura cardenalícia. Pel que fa a la seva lletra, cal indicar que aquesta és original de Joan Baptista Benlloch, un eclesiàstic nascut a València, administrador apostòlic de la diòcesi de Solsona, nomenat, el 1906, bisbe de la Seu d'Urgell i, en conseqüència, copríncep d'Andorra. Durant el seu pontificat, per cert, promogué algunes obres importants, com la carretera que uneix la Seu amb Andorra, raó per la qual és recordat amb estimació -morí el 1926- al país de la Mare de Déu de Meritxell, on té dedicada una cèntrica plaça a Andorra la Vella. La lletra que el príncep Benlloch posà a l'himne nacional andorrà és aquesta: «El gran Carlemany, mon pare,/ dels alarbs em deslliurà,/ i del cel vida em donà/ de Meritxell la gran Mare.// Princesa nasquí i pubilla/ entre dos nacions neutral;/ sols resto l'única filla/ de l'imperi de Carlemany.// Creient i lliure onze segles,/ creient i lliure vull ser./ Siguin els furs mos tutors/ i mos Prínceps defensors.» En aquesta lletra, s'hi barreja molt l'emperador Carlemany, el mateix que arribà a ser venerat com a sant a la catedral de Girona. La veritat, però, és que mai no s'ha pogut demostrar que Carlemany deslliurés els andorrans dels alarbs. Es tracta d'un antiga llegenda que els andorrans admeten com a real. De la mateixa manera que també admeten com a real que Andorra es digui així a causa del fet d'haver donat Carlemany el nom d'Andor a aquest territori, la bellesa del qual sempre ha estat comparada amb l'exhibida abans per la Vall de Sant Daniel, quan la mà de l'home no havia comès tants estralls en aquest indret gironí...
Fins aquí, tot sembla correcte. O, millor dit, més o menys correcte. Però el Diari d'Andorra adverteix que, si algú pretén explotar comercialment la música de l'himne andorrà, s'haurà d'adreçar a una família que viu a La Corunya, ja que «Rafael Castro-Acuña Marfany té els drets d'autor de la música que va compondre l'oncle de la seva mare, mossèn Enric Marfany Bons». Aquest Castro-Acuña Marfany mai no conegué mossèn Marfany, puix que nasqué el mateix any que ell morí, o sigui, el 1942, però aconseguí fer-se amb la propietat legal de la particel·la de l'himne andorrà. I sembla que qui hi influí molt, en això, fou una de les dues germanes del capellà, la Balbina, que es traslladà a casa d'en Castro, després de l'òbit del seu germà, i explicà -en català, perquè no parlava amb fluïdesa el castellà- que mossèn Marfany havia estat un músic excel·lent i bona persona.
En efecte, el lauredià mossèn Enric Marfany fou un músic excel·lent, a part de bona persona, segons s'ha pogut comprovar, que exercí d'organista de la catedral de la Seu d'Urgell des dels 22 anys. I una carta que un seu amic, Salvador Codina, adreçà a la família de Galícia, el 1991, identifica Marfany com «una estrella de primera magnitud de la música». Codina, a més, recorda que el rei Alfons XIII, en una visita que efectuà a la Seu, proposà al compositor de la particel·la de l'himne d'Andorra que fos l'organista del palau reial a Madrid. «L'orgue catedralici vibrava, sota les seves mans; el rei, en escoltar la tonalitat, es va interessar immeditament pel músic i li va oferir ser l'organista de palau, però Marfany ho va refusar amablement», relata la carta. Aquesta proposta del monarca espanyol tingué lloc el 1923, o sigui, dos anys després de la primera interpretació de l'himne andorrà al santuari de Meritxell.
Ara, la música de l'himne nacional del Principat d'Andorra es troba protegida per la Societat General d'Autors i Editors d'Espanya. I Rafael Castro-Acuña Marfany, segons la informació facilitada pel Diari d'Andorra, «cobra uns 30 euros anuals pels drets d'autor», la qual cosa significa que ben poca gent la utilitza comercialment. I és que l'himne d'Andorra tan sols es fa servir per a actes oficials. Passa el mateix que amb l'himme espanyol, però amb la gran diferència que aquest no té lletra oficial i que, malgrat la prohibició existent, la seva música és, en ocasions, emprada per gent rara de cara als seus interessos personals o electorals, com sol passar en les manifestacions del carrer, protagonitzades a Madrid pel PP, contra el govern de José Luis Rodríguez Zapatero...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(18-3-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada